LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

Fa poc menys de dos mesos feia fred, i les mínimes capes de roba que portàvem eren tres, però ara, i des de fa unes setmanes el fred ha desaparegut i en les hores puntes fa aquell sol que només fa que recordar-te l’estiu passat i sobre tot l’estiu que està apunt d’arribar.
La veritat és que hi han ganes de que arribin aquells tres mesos de felicitat, en que no fas res i et passes el dia sense preocupacions, voltant per tot arreu tant amb pares o com amb amics, són aquells moments on et dones la bona vida.

Però realment en l’últim mes ja n’estàs una mica farta de tant descans, a més, només estàs amb els teus amics pròxims, però i els altres que et relaciones per l’escola potser no els veus, per això les últimes setmanes, moltes persones ja tenen ganes de tornar a l’escola, perquè per molt que la critiquem és, per dir-ho d’una manera, la nostra rutina, on et passes el dia rient amb els amics sigui a classe o no, sempre es divertit, trobes a faltar aquella sensació que t’agrada tant

Pensant, la veritat és que també tinc ganes de ser gran, ser independent, tenir automòbil amb que poder-me moure, així és com ho veig jo, ser adolescent, ja independents , per mi és fantàstic, però es realment així? Potser quan sigui tal i com penso voldré ser com sóc ara, mes o menys és el mateix que passa amb l’estiu portes tant de temps fen el mateix que tot ho trobes cansat.

Som així, no volem aquella rutina, volem sempre el contrari del que tenim, volem el que ens ve de gust en aquell moment .

Anna

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

Fa una millonada d’anys que conec a una persona, però no a una persona normal, la meva millor amiga, amb la que des de ben petita m’he sentit còmode al seu costat. Ens portem sis mesos justos. Ella és la persona més important que he conegut.

Tot va començar al parvulari, però la veritat és que ja no me’n recordo, però sé que des d’aquell moment, no ens hem separat mai. Quan estic amb ella, canvio totalment, no sóc jo, sóc una nena petita que només fa tonteries i no para de riure, com si el temps no hagués passat.

Ella m’ha ensenyat a anar en bicicleta, a saltar a corda, he rigut amb ella fins no poder més, he plorat, però durant tot el temps que porto amb ella, tots els records que tinc són bons.

Quan li va caure la primera dent, em vaig quedar parada, jo no sabia que les dents queien. Jo li deia “Paula Paula, tens un forat, i ara que?!” fins que ella em va dir que les dents queien i després en creixien de noves.

Sempre, sempre anava a casa d’ella, i el primer que fèiem era jugar a les barbies, sembla ridícul, però ens muntàvem una d‘històries, i ens passàvem l’estona a dalt de casa, sense que el temps corrés, sense cap preocupació. De mica en mica ens hem anat fent grans, i ara ja no passo tant de temps a casa seva, però estiguem on estiguem, segueix sent igual que abans, sempre amb un somriure a la cara i amb ganes de fer tonteries.

Per mi és com una germana de la que mai em vull separar, mai, amb la que sóc jo mateixa i no m’avergonyeixo de ser qui sóc.

A vegades penso que potser en algun moment troba algú millor que jo, una persona més del seu pes, una persona que em farà allunyar-me d’ella i que per mi suposara la fi, però jo, passi el que passi, mai l’oblidaré i sempre serà la meva Paula.

Anna

La veritat és que no sé què puc escriure, sempre he pensat que això de les redaccions és massa enrrevessat per mi.
La majoria de persones tenen una gran imaginació, o una miqueta més de destresa que jo en aquestes coses, persones que els hi dius, escriu-me algo, i en un moment tenen una gran redacció acabada i sense fer cap gran esforç. Però jo tinc molt poca imaginació i mai trobo ni el tema ni les paraules per expresar-me com m’agradaria.

Ara mateix estic preguntat a tota la meva família què podria escriure, o almenys una petita ajudeta que em treies fora del meu buit imaginatiu, però les respostes més corrents són: “Ai noia, que tampoc és tan difícil!” o “s’hi tinguessis tanta traça com escrius pel mòbil, ja hagessis escrit un llibre!”. Crec que algo de raó en tenen.

Sigui primaria o la ESO, sempre toca escriure una historieta, petita però historieta. Recordo que, a primària, a la diada de Sant Jordi t’obligaven a escriure una prosa i un poema; no hi havia any que no m’inventés una escusa per no entregar-ho, i si l’entregava, era feta amb mala gana, tard i molt poc elaborada. Els profesors sempre em deien que em podria espabilar més, pero mai he arribat a intentar-ho, però sense adonar-me’n he escrit un petit text, i crec que li podria buscar la part positiva de tot això, i que tampoc m’ha costat tan del que em pensava, però tot hi així, jo no serveixo per això, són d’aquelles manies que les tindré sempre.

Anna