LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’horòscop en el nostre cas no ha encertat gaire. Diu que no ens aguantem una a l’altra però es totalment al contrari. Tímidament la nostra amistat ha anat creixent i sense donar-nos compte hem acabat necessitant una l’aprovació de l’altra en gairebé tot el que fem. Som diferents però la nostra manera de pensar i d’actuar és gairebé la mateixa.

Sabem el que l’altra pensa només mirant-la i els consells que ens donem són molt encertats ja que sabem el que vol i li convé a l’altra. Juntes  podem passar d’una nit de festa sense parar, rient, saltant, embogint, a una tarda tranquil·les, parlant, escoltant-nos i debatint temes. És com tenir una segona germana però millor encara, per què té la meva edat, els mateixos interessos i les mateixes ganes de continuar descobrint món.

Em sento molt afortunada de poder tenir aquesta compenetració amb ella perquè puc ser jo totalment sense reservar-me res, i jo l’accepto a ella igualment amb les seves virtuts i els seus defectes. Espero poder compartir amb ella pensaments molt diferents d’aquí uns anys i sempre poder comptar amb el seu  recolzament.

Alba

Cada persona tenim una forma de pensar i d’actuar molt diferent a les dels demés. Aquestes característiques personals poden agradar o no als altres I reconec que si des que vas néixer has sigut d’una manera, costa molt millorar o canviar la manera de funcionar. I encara més si tu et penses que el que fas esta bé, si tu així ets feliç encara que a la resta de gent molesti.

Però hi ha persones que són realment molestes, per no dir inaguantables. Que quanta més estona portes al seu costat, més augmenta aquest molèstia, aquestes ganes de dir-li: escolta calla una estona i deixa tranquil·la a la gent.  Però això es complica si a sobre aquesta persona és algú a qui aprecies o estimes, perquè llavors vulguis o no l’has d’aguantar, per molt que et costi.

Però crec que si moltes vegades t’han dit no facis això, o comporta’t d’una altra manera serà perquè hi ha un problema, t’has de plantejar si realment és necessari fer el que tu vols sense tenir gens en compte el que pensen els altres, si a tothom molesta. Per què d’aquesta manera el que aconsegueixes és que la gent s’allunya de tu. Crec que cadascú ha d’actuar tal i com vol actuar, i pensar lliurement el que vol, però fins uns límits.

Alba

Un dia dolent dels que tothom té, no tens ganes de res, sents impotència i ràbia a la vegada perquè no vols sentir-te així però no ho pots evitar. I cada minut t’endinses més en aquest sentiment i comences a pensar més en el que et preocupa o et fa estar així de malament. I cada cop la muntanya es fa més grossa sense voler, i es va convertint en tristesa.

Es en aquet moment quan la necessito. Sembla mentida però només ella em sabia calmar, només ella em feia sentir bé. I és això el que més trobaré a faltar, perquè per molt independent que fos sempre la tenia allà, calmada amb aquella harmonia que ens encomanava a tots. Aquella delicadesa amb la que actuava i aquell silenci amb el que es movia.

Per aquest motiu li he volgut dedicar aquest escrit, perquè ha sigut una ajuda immensa en els mals moments, i ella sempre m’ha ajudat a aixecar-me, sense ser conscient. Sempre la recordaré i amb mi sempre la portaré.

Tots necessitem alguna cosa/persona que ens serveixi per recolzar-nos, per calmar-nos i per reflexionar.

Alba

Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat.  Son unes princeses  molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre  m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.

A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.

Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint  al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves,  te’n adones de que  li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.

Per això  espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.

Alba

El Nadal és una època que els nens sempre agafen amb moltes ganes perquè no han d’anar a l’escola, i gaudiran de la fantasia, dels regals dels reis, el caga tió etc. En canvi quan més gran et fas sembla que cada cop t’agrada menys. Primer descobreixes que tot allò que et feia somiar amb coses i llocs inexistents però per tu sorprenents, desapareix. Jo personalment quan ho vaig saber pel típic company de classe que ja ho sap i se li escapa expressament, em vaig posar molt trista. Havia desaparegut tota la màgia del Nadal per mi en aquell moment, però després em vaig adonar que no tot es basa en els regals. Després comences a preocupar-te pels regals que has de comprar a tota la família i amics i sembla que et caigui el món a sobre. Però jo sempre veuré el Nadal com l’excusa per reunir i passar una bona estona amb la família, ja que la rutina moltes vegades no ho deixar fer tant sovint. I gaudeixes de les estones i sobretot dels bons menjars que preparen les mares, tietes i àvies normalment.

Aquest any, a més a més, estic realment contenta de que arribi perquè tornaré a tenir aquí a dues de les meves amigues, la Irene i la Mireia. La Irene tornarà de Canadà per quedar-se aquí ja per sempre i la Mireia tornarà d’Irlanda per passar les festes aquí. Les dues estan allà per aprendre anglès i conèixer a gent nova i gaudir de l’experiència.

Alba

.

Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:

Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.

Alba

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba