LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Algun dissabte al vespre, mentre faig “zàping” a la televisió, em fixo què fan uns programes que et fan creure que pots guanyar diners fàcilment o que et poden predir el futur i ajudar-te en problemes quotidians.

Aquests programes són els que jo classifico com a “programes estafadors”, i presenten un joc de dificultat mediocre amb la finalitat que l’espectador truqui a un número de tipus 905, en què normalment et mantenen en espera indefinidament mentre et solen cobrar la trucada a 1’80 euros al minut + IVA o més.

En aquest tipus de programes no només hi consten els de guanyar diners, sinó que també n’hi han dels que et pretenen fer creure que et poden ajudar en els problemes familiars, físics o psicològics que puguis tenir.

Personalment no crec que aquesta gent et pugui ajudar en res, potser a augmentar la teva autoestima i a tenir ànim de recuperació, però penso que només són persones que ja estan preparades per fer aquest tipus de programes i que juguen amb els problemes de tothom amb la finalitat d’obtenir un únic objectiu: incitar l’espectador perquè truqui.

En la meva opinió, aquests programes s’haurien de prohibir, però el que més em sorprèn és que canals com Antena3, La Sexta o canals privats de TDT que fa un temps es queixaven de l’estafa d’aquests teleconcursos, actualment permetin l’emissió d’aquests en els seus propis canals!

Xavier Cañellas Mestres

A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.

“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.

A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.

En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.

Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.

Xavier Cañellas Mestres

Cada matí quan m’aixeco i miro per la finestra veig les terres de casa meva amb tots els hivernacles plens de flors i hortalisses. Això m’omple de satisfacció, però a l’hora també m’entra un neguit al cos perquè penso que algun dia podríem perdre totes aquelles terres.

El meu pare fa temps que treballa de floricultor a la masia de Can Cañellas, on visc ara actualment. Aquestes terres, antiga propietat del meu avi i dels respectius avantpassats, han donat vida a una gran família i l’han fet créixer fins l’actualitat. És per tot això que estimo aquestes terres i no voldria canviar-les per res. Temo perdre-les perquè fa unes quantes setmanes m’he assabentat de que es vol fer una ampliació dels laterals de l’autopista C-32. Aquesta ampliació pot afectar a molta gent dels voltants que es dediqui a la pagesia i d’aquesta manera caure en la ruïna. Casa meva està ubicada a un quilòmetre de l’autopista i de moment no estem afectats, però molts veïns poden ser víctimes d’aquesta ampliació.

De moment em sembla que no ens faran fora, però més endavant per alguna altra causa ens trobarem sense res. Crec que per ampliar una autopista no t’han de donar una misèria de diners (que no són ni de bon tros el que val la vida i el valor sentimental de moltes famílies) per convènce’t i fer-te fora d’on vius

Xavier

Últimament m’he adonat que vivim en una societat que s’aprofita bastant dels demés, i no només em refereixo a simples enganyifes quotidianes, sinó que hi ha persones que utilitzen fins i tot l’Internet per tal d’estafar veritablement les persones més innocents.

Un dia, tot fullejant el llibre d’informàtica, em vaig assabentar que programes com Telnet, que serveixen per connectar-se i treballar amb altres ordinadors remotament, són substituïts per programes que xifren les dades transmeses (dades bancàries, contrasenyes, etc.). Els afectats solen ser gent sense experiència en el món informàtic que, per exemple, poden haver obert un nou compte bancari, i al moment de sol·licitar les seves contrasenyes són estafats fàcilment.

Els programes com SSH, SFTP o HTTPS són els encarregats d’obtenir dades de les persones per tal de prendre’ls tots els diners, o en general beneficis, en qüestió de segons. Aquests programes fan servir mètodes com el fishing “pesca” per tal d’obtenir dades de forma fraudulenta, el pharming “descaminament” amb la intenció de canviar l’adreça IP d’un servidor per una altra, o també el spoofing “falsejament d’identitat” que suplanta la identitat d’algú per fer-ne un ús maliciós.

Aquests són alguns dels atacs de la xarxa que provoquen la pèrdua d’estalvis de moltes persones innocents, les quals sol·liciten les seves dades a aquests programes sense saber que estan sent víctimes d’aquests.

Crec que això s’hauria d’aturar d’alguna manera, perquè encara que hi hagin diferents mètodes per assegurar-se que ningú entri al nostre ordinador, hi ha persones (normalment la gent gran) que necessiten ajuda d’altres per tal d’evitar-ne el seu abús.

Sabent això, no et deixis enredar!

Xavier Cañellas Mestres

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

Un soroll empipador no desitjat em desperta cada matí. Amb mandra m’aixeco del llit, em refresco la cara, esmorzo, em vesteixo i, quan estic llest, marxo amb la meva mare amb cotxe direcció cap a l’institut.

“ Que n’és de cansada la rutina! ” penso a vegades. Cada dia el mateix, amb l’esperança de que arribi el divendres el més aviat possible i poder gaudir de dos dies de descans. Sempre amb la recerca d’algun canvi inesperat que no arriba, mentrestant, només em queda queixar-me dels que crec que ho tenen tot millor que jo.

Però llavors penso amb el futur que m’espera, i és en aquest moment quan deixo de caminar amb el cap baix i m’adono dels milions de coses que em queden per fer i aprendre. M’agrada pensar això perquè m’oblido dels problemes i m’omplo de ganes de continuar vivint. Vull aprofitar cada segon de la meva visita a aquest món tan fantàstic i meravellós ple de sorpreses inesperades, bones o dolentes.

I finalment penso, “la meva rutina no està tan malament ”. Tinc una educació, gent que em dona suport cada dia i que es pren molèsties pel meu benestar, sempre tinc un plat a taula quan arribo al migdia… I el que és més important, tinc una família i uns amics que m’estimen i que m´ajuden en el que faci falta. I és veritat allò que diuen que les coses més petites són les que més ens omplen de vida! Creieu que hi ha algun motiu per poder queixar-me?

Xavier

Segur que tothom, tot sovint hem tingut algunes discussions, amb la família, amb els amics o amb altres persones. Aquestes es poden produir per diversos motius, com ara: no ajudar a casa en alguns moments perquè fa mandra o simplement perquè no en tens ganes, per no voler anar a algun lloc quan s’hi ha d’anar, barallar-te amb els germans… són moltes les raons pel qual un pot posar-se tens en qüestió de segons.

Segur que la majoria d’aquestes discussions són realment “tonteries” que per un petit malentès s’han anat fent grosses fins arribar a crear-ne de serioses. Això es produeix per què molts de nosaltres no ens donem per vençuts i volem ser més que l’altre. Però, no creieu que en alguns moments s’ha de tenir una mica de seny, entrar en raó i solucionar el problema mitjançant el diàleg?

Jo crec que, fent un esforç i dialogant tranquil·lament sense posar-se histèrics a la primera de canto, podem arribar a resoldre, sense cap mena de problema, la gran majoria d’aquestes discussions. D’aquesta manera podem arribar a conviure amb més felicitat i bon humor amb les persones que ens envolten cada dia.

Xavier

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres