LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La setmana passada un home de 43 anys va desmaiar-se i va caure a les vies just en el moment que el tren estava a punt d’entrar a l’estació de Plaça Catalunya. Un passatger que estava esperant el tren no s’ho va pensar i es va llançar a rescatar-lo. Va arrossegar l’home, que estava inconscient a un espai de sota l’andana. Un espai de seguretat que s’utilitzava per feines de manteniment. Els dos van quedar enganxats a la paret fins que el tren va sortir de l’estació. L’home que havia caigut només tenia alguna contusió i el que l’havia salvat cap ni una rascada.

És digne d’admirar el que va fer aquell home. És un heroi. No tothom seria capaç de jugar-se la vida per llençar-se a salvar a un altre a les vies del tren quan aquest està a punt d’arribar. És increïble que reaccionés tan ràpid perquè gairebé no tenia temps. Gent com ell o com en altres ocasions persones que han defensat algú que li estaven donant una pallissa, aquests són els veritables herois de la nostra societat.

Sandra

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

Cada dia quan vaig al llit m’adormo de seguida, no obstant ahir va ser diferent. A las 11 vaig anar cap al llit. No podia dormir i em regirava cap a un cantó i cap a l’altre del llit contínuament. M’avorria, les hores passaven lentes i no aconseguia adormir-me.

El meu pare algun cop m’havia dit que quan ell era petit i no podia dormir, visualitzava amb detalls alguna pel·lícula que li agradava, així doncs ho vaig fer, però no em va donar cap mena de resultat. La son no m’arribava. Més tard vaig començar a comptar ovelles, fins que a les 300 aproximadament vaig parar, ja que apart de que no funcionava les ovelles m’estaven atabalant. Finalment vaig optar per no fer res i esperar. No sé ben bé quan vaig adormir-me però va ser molt tard.
Per què no m’adormia? Potser la becaina que havia fet al migdia o la coca cola que m’havia begut m’havia tret la son. Qui sap, jo no ho sé pas..

Sandra Moradell

El dijous passat vam anar al saló de l’ensenyament, on ens van oferir una àmplia informació sobre els estudis que es podien realitzar a Catalunya. Personalment em va agradar molt, vaig trobar molt interessant tot allò que m’explicaven. Tot i que des de feia temps, ja sabia que volia orientar els meus estudis cap al món de la comunicació, va servir-me per resoldre petits dubtes.

Després de saber sobre les altres possibilitats professionals, vaig tenir més clar que el que m’agradava era el grau de Publicitat i Relacions públiques.

A final d’aquest any ja toca decidir el batxillerat que voldrem cursar, i també aquelles assignatures que seran vàlides a la selectivitat. D’aquí pocs anys hauré d’escollir una carrera i també la universitat. Són decisions importants ja que la professió a la qual et vols dedicar en un futur dependrà d’elles i de l’esforç i dedicació que els hagis donat.

Sandra

Març ja ha començat i d’aquí un parell de setmanes, exactament el dia 21 arribarà la primavera.

Ja l’ensumo, és aquí aprop, i quan arriba… l’hivern se n’acomiada. Comencen a sortir les flors, de colors, en els prats i els jardins, els boscos i els camps recuperen la seva verdor anterior. La neu de les muntanyes comença a desapareixer. El Sol llueix ben gran. Cada matí surt abans i se’n va més tard, els dies tenen més vitalitat. Mira que n’és de bonica la primavera!

Hi ha il·lusió i alegria en el poble, es nota, la gent surt més al carrer, no hi fa tant de fred.La seva màgia fa que els ocells cantin per celebrar la seva arribada i els animals deixen d’hivernar per donar pas a l’estació. M’agrada, m’agrada molt.

Sandra Moradell

L’estiu no és tan lluny com sembla, cada cop queda menys. A finals de Juliol amb els escoltes anirem a Suècia, que hi haurà una gran acampada anomenada Jamboree d’escoltes i guies d’arreu del món que té lloc cada quatre anys, al llarg de unes dues setmanes. L’estança serà a un campament del Sud de Suècia molt extens i molt ben equipat amb diverses àrees comunes com cafès,exposicions i llocs reservats a la fe. Durant aquest viatge les 40.000 persones reunides ens coneixerem i aprendrem plegats els uns dels altres. Farà possible viure una experiència d’interculturalitat, una ocasió per interactuar i d’estar amb persones de cultures diverses i també de posar en marxa la nostra solidaritat.

Serà un gran viatge, inoblidable, on tindrem la oportunitat de viatjar, de viure una experiència diferent i per fer amics d’orígens diversos. Estic desitjant que arribi!

Sandra Moradell

Avui estem a dia 7 de gener, comencen les rebaixes de Nadal. Ara són les 9:30 del matí i agafem el cotxe direcció Mataró. Tot i llevar-nos força aviat per no agafar embussos, no és suficient perquè ja hi ha molt de trànsit a les carreteres. Arribem al centre comercial, baixem al pàrquing, veiem que no hi ha cap lloc on aparcar i donem voltes per intentar trobar-ne . Tots els aparcaments estan ocupats , però llavors veiem un home sortir per la porta i anant en busca del seu cotxe, el seguim per evitar que algú més espavilat i ràpid ens prengui la plaça d’aparcament. Tot el centre comercial esta ple, les botigues tenen cues infinites que no et deixen mirar res. Entre els pilons de roba trobo una samarreta que m’agrada, només una… però em replantejo si val la pena agafar-la per tal de no fer aquella cua que podia durar hores. En una altra botiga ma mare i jo trobem vàries peces de roba, tot i tenir el mateix problema decidim comprar-les. Ens col·loquem al final de la filera i esperem. Les hores passen lentes, mentre la meva mare està a la cua jo miro més coses per tal que el temps passi més ràpid. Així que acabem amb més coses de les que volíem. Quan per fí hem pagat, mirem el rellotge i són les dues del migdia no ens dona temps de anar a més botigues, aquella cua havia ocupat tot el nostre matí, no queda més remei que tornar cap a casa.

Sandra

L’hivern ja és aquí, l’època més familiar i emotiva de l’any on els dies són més curts i les tardes més fosques. El fred recorre els carrers i la neu es comença a veure en algunes muntanyes. Les llars de foc són enceses i la sopa calenta a la taula.

El Nadal s’apropa, només queden un parell de setmanes. Per tant és l’hora de guarnir els carrers i de preparar-se les nadales per guanyar-se uns calerons.

S’oloren els torrons i les neules de les paradetes nadalenques. Tant pares com fills enllesteixen la casa, adornen l’arbre i munten el pessebre.

Els dies passen ràpid i a casa els avis les famílies es reuneixen.

Els nens canten, juguen i ballen, mentre el sopar gairebé és a punt. El menjar és deliciós, però n’hi ha tan que han de ser moderats, per no acabar tips.

L’endemà altre cop es reuneixen a taula per el dina de Nadal. L’harmonia regna a les cases. Tothom és feliç. Els petits detalls uneixen més a la família.

El dia 31 és cap d’any, la gent celebra l’últim dia d’aquests 365. Quan la nit arriba han de tenir a punt el raïm , perquè quan siguin les 12 hauran de donar-se pressa per menjar-se’l al so de les campanades. Brinden amb xampany per el nou any, perquè sigui millor que l’anterior.
Pocs dies després els pares s’afanyen per comprar els regals de Nadal, ja que els reis mags arriben. Els nens són contents. A la cavalcada els nens segueixen les carrosses dels reis i al arribar a plaça esperen el seu torn per entrega’ls-hi la seva carta. De bon matí es troben amb la generositat dels nostres reis mags i aprofiten per jugar amb les joguines fins que tornin a l’escola.

Sandra

És diumenge per la tarda, i ja és fosc. El dia pràcticament ha acabat, no tardaré a sopar i a anar-me’n a dormir per poder llevar-me aviat. Sona la alarma, el mòbil marca les 7.30, hora de llevar-se, allargo el braç cap a la tauleta de nit i la desactivo. Passen cinc minuts i llavors faig un esforç per aixecar-me del llit. Em rento la cara amb aigua ben freda, se m’obren els ulls, ja començo a ser persona. Em preparo i vaig cap a l’institut. Al migdia aprofito i després de dinar faig una becaineta que, tot i ser molt breu, serveix per desconnectar uns instants. Quan han finalitzat les classes, torno cap a casa i ja no queda gaire cosa més a fer. La nit arriba, després de prendre’m la llet calenta, me’n vaig cap el llit i a l’endemà torna a començar de nou.

Els dies són iguals que l’anterior. La rutina és així monòtona i avorrida, poder pots pensar que passarà alguna cosa interessant, que et motivi, però mai sol passar. Només esperes que el cap de setmana estigui al caure, per poder gaudir de temps lliure i canviar la monotonia del dia a dia que portes.

Sandra Moradell

El fet de ser de raça blanca o negre ha d’implicar conflictes? Tant uns com els altres som iguals, que tenim sentiments. L’odi és un d’ells, però aquest no hauria d’estar lligat per un simple color de pell. Ningú escull on néixer, ni la seva família, ni ser alt o baix, si tenir pigues o no tenir-ne, són coses que no podem triar-les.

La gent de color fa segles que ha estat menyspreada. Ningú tenia dret a tractar-los com esclaus ni inferiorment i tampoc jutjar-los sense raons de robar per exemple, per el seu color. Actualment encara hi han baralles racistes, amb la finalitat de fer mal psicològicament i físicament. Amb paraules ofensives discriminant a la persona pel que és, i no per com és interiorment. Aquests comentaris fan que es fomenti el racisme a la societat.
Estem en el segle 21, s’ha suposa que hem d’anar obrint la ment. Fixar-nos en els errors de les generacions passades, per construir un món més just i millor. On tothom puguem opinar lliurement sempre i quan respectant les diferents opinions, tot i que no les compartim.

Sandra Moradell