LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard

La setmana que ve ja és el viatge de fi de curs. El porto esperant des que vàrem iniciar aquest curs. Hem tingut molts problemes per fer-lo. Primer ens van dir que era possible que no el fessin pels problemes que havien causat els de 4t de l’any passat. Després que cap professor de la nostra tutoria hi volia anar i, per tant, que era difícil trobar professors que hi volguessin anar. També, vam haver de decidir a quin lloc aniríem, i hi havia gent que no volia anar al lloc que es va triar per votacions, Canàries. Però finalment, la majoria va cedir. I avui ens han dit que s’ha canviat la hora en que sortirem. Això ens ha afectat bastant, ja que ens perdem el primer dia dins d’un avió, i per tant, perdrem la primera excursió que teníem prevista. Tot hi això, estic content de que puguem anar de viatge amb els amics i passar-nos-ho bé.

En la meva opinió, les Canàries serà un bon lloc per anar de viatge de fi de curs, ja que parlen el mateix idioma, i per tant ens entendrem; el temps a allà és bastant bo i, com a mínim jo, espero que no plogui, i si és així, que la pluja no ens esgarri els plans que tenim fets; i, finalment, que serà un viatge per deixar la rutina diària i oblidar-nos per uns moments d’estudiar.

Ricard

Million Dollar Baby és una de les pel·lícules amb que Clint Eastwood va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula. Fa poc que la vaig tornar a veure, a mi m’agrada molt, ja que els actor que actuen en ella són molt bons i l’argument és fàcil de seguir.

La pel·lícula tracta sobre una noia, en que la seva vida és un fàstic, i la única cosa que l’ajuda a aconseguir oblidar totes les seves penes és el boxa. Així, a partir de l’ajuda que aconsegueix finalment dels dos altres protagonistes, es dedica professionalment a boxejar. Ella va aconseguint pujar de categoria fins que en un combat pel títol de campiona, la seva rival li clava un cop que la fa caure i es dóna amb el costat del tamboret. A partir d’aquí, es queda paraplègica i s’ha d’estar la resta de la seva vida estirada en una llitera de l’hospital. Finalment, el personatge que fa Clint Eastwood la desconnecta de la màquina que està connectada i ella mor.

En aquesta pel·lícula, Eastwood vol transmetre l’amor que dóna un pare a la seva filla i l’amor que dóna una filla al seu pare. Això ho aconsegueix, encara que els personatges en la pel·lícula no siguin familiars, pel fet de que ells estan units des del moment en que es comencen a estimar, fins al moment en que ella li demana que la desconnecti de la màquina. També es demostra la importància que hi ha en veure com la protagonista vol ajudar amb els problemes que té cada membre de la seva família. En una d’aquestes ajudes, li compra una casa a la seva mare obesa per tal de que pugui viure amb la família en aquella casa i no en la caravana en la que viuen. Tot i així, ningú de la família accepta els detalls ni les ajudes. I per acabar aquesta anàlisi, a mi m’agradaria comentar una escena; l’escena és quan ella està a l’hospital paraplègica. Al cap d’unes setmanes, arriben els seus familiars per veure com està, però que realment han anat a allà per anar a DisneyWorld. Així, es pot demostrar la importància que dóna la família a la seva pròpia germana i filla, i com que, encara que ella hagi intentat ajudar-los, ells només van a allà perquè volien anar a DisneyWorld i també perquè volien que els firmés el certificat de que la casa comprada per la filla passés en mans de la mare.

En definitiva, aquesta pel·lícula és una de les millors que he vist, i m’agradaria que tothom que la pogués mirar, que es fixés en els detalls petits, perquè cada detall de la pel·lícula és important per captar el missatge que Eastwood vol transmetre als espectadors.

Ricard

A tots ens costa molt escriure, sobretot quan hem de pensar un tema, què dir, expressar-ho correctament, etc. Des del primer escrit que fem, cada cop ens costa més tenir idees, però no ens resulta expressar-nos tan malament com al primer cop. Totes les idees que cadascú té per a escriure són diferents però semblants. Molts cops escrivim de mateixos temes, però amb les nostres paraules, amb la nostra manera d’expressar-nos o amb les nostres maneres de pensar.

El meu primer escrit, va ser el més difícil d’escriure, però va resultar el més fàcil per extreure una idea. Ara ja no em costa tan escriure però m’és més difícil aconseguir una idea per a treure algun escrit. Tot i això, sempre s’acaben aconseguint escrits, siguin sobre pel·lícules, sobre l’amistat, sobre l’engany, sobre algun esport, etc. Sempre acabem escrivint alguna cosa.

Aquest ja és el meu cinquè o sisè escrit i ja volia expressar-me sobre el que pensava d’escriure. Encara que ens costi, ens esforcem a aconseguir relatar temes o expressar-nos sobre qualsevol cosa.

Ricard

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard

Un altre any que deixo enrere, i un que començo de nou. El meu 2010 ha estat inoblidable, he aconseguit fer coses que em creia incapaç de fer. He conegut a gent amb qui creia que mai tindria cap relació, i ara són amics meus. He aprés amb quines persones puc confiar. Però no tot ha estat bó, com perdre amistats. Veure com gent que he estimat m’han fastidiat els dies, i saber que amics amb qui he estat al seu costat m’han deixat per anar amb gent més inútil.

Ara només penso amb el 2011 i amb els propòsits establerts en ell. Podré arribar a la meta establerta bé, o hauré d’anar per un altre camí contrari a tot el que vull fer? El que sé és que passi el que passi no tot serà somriures, sinó que també hi haurà llàgrimes i dolor. La única cosa que vull és intentar i fer el possible per aconseguir-ho, amb ajuda o sense. La única cosa que puc dir, és que aquest 2011 ha començat molt bé per mi, i espero que ho segueixi sent.

Ricard Rodríguez

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard

Des de petit, sempre he tingut en ment qualsevol tipus de música, però ja fa uns anys que la gent em pregunta: “a tu quin tipus de música t’agrada?”. Davant aquesta pregunta mai he trobat la resposta. Suposo que és perquè m’agrada quasi tot tipus de musica i, a més a més, perquè no tinc cap grup preferit, sinó que escolto cançons de diferents grups i estils.

Jo penso que la música és un tret que ens caracteritza, ja que demostra, potser, realment com som o com volem que la gent ens vegi. A més, ens ajuda a diferenciar els nostres estats d’ànim. Per exemple, quan estem contents escoltem un estil que sigui més o menys alegre, i quan estem més tristos, un estil més tranquil. També, crec que cada país, cada religió, cada nació, etc. té una música que la caracteritza, i gràcies a aquesta té un ball propi i/o una cultura més rica. Espero que la música no desaparegui mai, ja que des de fa molts anys, fins i tot segles, ens ha ajudat a passar millors o pitjors moments.

També, la música ens fa ser més lliures davant la vida, ja que ningú ens pot obligar a escoltar i a que ens agradi un tipus de música. Encara que hi ha molta gent que obliga a els altres a escoltar-la, suposo que la majoria de la gent pot pensar quina és la que més li agrada i quina li enganxa més o quina no li agrada gens.

Ricard

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez