LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una manifestació convocada per una vuitantena d’entitats ha recorregut avui diumenge 5 de juny el centre de Barcelona per reclamar que es tanquin les centrals nuclears. Fukushima ha tornat a mostrar l’energia nuclear com allò que és: bruta, perillosa, cara en vides i en costos econòmics. Les entitats que ho organitzen s’apleguen en la coordinadora Tanquem les nuclears.

Les demandes de “Tanquem les nuclears” són unes quantes, i aquesta és una d’elles: Reclamen que s’aprovi un calendari per tancar de manera urgent les centrals que encara funcionen, i seguidament, s’obri un procés de participació pública per analitzar i decidir sobre la gestió dels residus radioactius.
La marxa de diumenge va començar a la delegació del govern espanyol a Pla de Palau i va acabar davant la seu de Fecsa-Endesa, al Paral·lel; un recorregut simbòlic per mostrar que la protesta s’adreça al govern català, a l’espanyol i a les companyies elèctriques propietàries de les centrals.

La catàstrofe de Fukushima va tornar a encendre totes les alarmes dels perills de l’energia nuclear. Els convocants de la manifestació avisen que “els veritables efectes de l’energia nuclear apareixen de nou” i, “Com va passar a Txernòbil, una part del Japó quedarà afectada durant desenes, potser centenars, d’anys, i la radiació s’estendrà més enllà de les seves fronteres, arribant a molta gent”.

Recorden que en molts punts del món la societat reclama que s’abandoni l’energia nuclear, també a casa nostra: Les velles nuclears que funcionen a l’estat pateixen avaries, problemes tècnics i errors de seguretat de manera continuada.

Penso que està molt bé que s’organitzin manifestacions o trobades antinuclears, perquè, com tots ja sabem, és una energia no renovable i molt contaminant! S’han de trobar altres fonts d’energia!

Pol

Fa cosa d’uns mesos va començar una revolta dels ciutadans de Tunísia. Es manifestaven alguns pacíficament i altres a pedrades, contra Ben Ali, l’home que governava l’estat amb el seu règim autoritari i antidemocràtic. Un cop el van aconseguir fer fora del govern, va servir com a exemple per altres països àrabs i es va esdevenir una onada de revoltes, perquè en països veïns estàven en la mateixa situació. El següent de Tunísia, fóu Egipte, on els civils també van demostrar una àmplia majoria i van fer caure Hosni Mubàrak.

A Líbia està costant més. Ja fa un temps que els libis s’estàn revoltant contra Gaddafi però ell és un tossut, fa quaranta anys que governa i encara no s’ha cansat, creu en la tradició i vol que un dels seus fills sigui el seu successor. Fins fa poc ho tenia molt fàcil, controlava l’exèrcit i matava els seus propis civils. La cosa ha canviat, l’OTAN va decidir ajudar als rebels i atacar a Gaddafi, tot pel petroli, el principal interès en aquesta intervenció militar de França, Espanya, el Regne Unit i altres països d’Europa sobre Líbia. De moment segueixen en guerra, Gaddafi no es rendeix i els catalans seguim rebent molt poques notícies sobre aquest tema.

El següent país que es va revoltar va ser Síria, fins on fa unes setmanes encara estàven tenint problemes per sortir al carrer, ja que tenien por per si els hi disparaven un tret. Però els nens i les dones d’allà no es queden callats, s’organitzen manifestacions via Facebook, com també a les altres revoltes àrabs.

Personalment, crec que hi ha dos guerres, la guerra del petroli, per part d’Europa i la lluita contra les dictadures, per part dels pobles àrabs. Potser és un avenç per als països revoltats últimament a la península Aràbica. Em sembla molt trist que hi hagi guerra al món. Em sembla trist que els humans haguem de recórrer a la violència i a la guerra per solucionar els nostres problemes, crec que és millor partir del diàleg.

Pol

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

Per fi torna la primavera! L’època on moltes plantes floreixen, torna el bon temps, els dies són més llargs i fa un solet que et posa de bon humor, i t’omple d’optimisme. Quan fa bon dia és més fàcil aixecar-se del llit, fa menys mandra, no sé per què. La primavera ha començat avui mateix, 21 de març per això he decidit escriure sobre aquest tema. L’única cosa que no m’agrada de la primavera és que també plou sovint, i quan plou no es pot fer gaire cosa, t’has de quedar algun lloc tancat o a un espai amb sostre, almenys si no et vols mullar. Però tot i això és una bona època perquè saps que després ve l’estiu que és encara millor. Espero que la disfruteu!

Pol

El cop que he viatjat més lluny de Catalunya ha sigut aquest estiu, vaig anar a Grècia. Les vacances consistien en agafar un vaixell a Atenes i fer un creuer pel mar Adriàtic durant 7 dies, cada un d’aquests en un lloc diferent. Vam passar per Santorini, Mykonos, Rodes, Creta, Corfú, Duvrovnik(Croàcia) i Venècia (Itàlia). Els vàrem visitar en aquest ordre.

Veure tots aquests llocs em va agradar bastant, però el gran record que guardo del viatge és la gent que hi vaig conèixer. La primera nit, vaig sortir a veure si feia algun amic i vaig coincidir amb uns mallorquins. Però cada nit érem més joves els que ens ajuntàvem, hi havia madrilenys, andalusos, catalans, i fins i tot del País Basc. Entre tots vam crear un ambient immillorable on era molt fàcil relacionar-nos. Cada nit hi havia festa i suposo que és per això que vam encaixar tan bé.

Recordo perfectament que la setmana que vam triar amb els pares per marxar, era la setmana de la copa del món de futbol i estava ple “d’espanyolitos” animant el seu equip, cosa que no em significava cap problema, però mai havia vist tantes banderes i samarretes d’Espanya juntes. Realment em va impactar, perquè mai m’he sentit espanyol.

Pol

Fa cosa d’unes setmanes, va entrar en vigor la nova llei antitabac, una de les més contundents d’Europa. Aquesta llei estableix que no es pot fumar a cap recinte interior ni tampoc a parcs infantils, al voltant dels hospitals i instituts, etc. La llei s’ha respectat majoritàriament i els bars han instal·lat estufes a l’exterior per no perdre clients.

Jo crec que aquesta llei és desmesurada. Ara ja no pots estar en un parc tan gran com el de Can Rafart i fer-te una cigarreta tranquil, dubto que el fum li afecti a un nen de dos anys que estigui jugant a l’altra punta del parc.

Respecte als bars, penso que encara que posin estufes a fora, no es pot comparar com estar-hi a dins. També respecto a la gent no fumadora i ja poden estar ben agraïts perquè ara no sortiran del bar amb pudor de fum i tampoc el respiraran.

En conclusió, la millor solució seria, segons la meva opinió, que fessin una llei que permetés fumar a tots el espais exteriors, però no als interiors, així no molestaria ni a fumadors ni a no fumadors.

Pol

Des de fa ben poc que està de moda portar la Black Berry. Fa uns mesos l’anunciaven a la tele i la venien pels empresaris, un mòbil que a més de trucar, pots connectar-te a internet. Ara la porta tot déu. Molta gent, adolescents sobretot, la fan servir només per estar al facebook, al xat de “Blackberrys” i quatre missatgets. I hi estan tot el dia, caminant pel carrer, als passadissos de l’insti i cadascú amb la seva funda de color diferent… S’han convertit en una plaga, i no para de créixer.

Abans la gent no es gastava diners en comunicar-se, anava amunt i avall per comentar notícies o el que fos. Ara, hi ha gent que es passen el dia al mòbil i a final de mes arriba una factura de 50 euros. Però no em vull aprofundir tant.

Jo crec que un simple “Nokia” amb el que es pugui trucar, en tenim suficient i no cal complicar-nos amb maquinetes tàctils que posen nerviós quan no fan el que vols.

Pol

A l’hora de vestir-nos, moltes vegades ens costa decidir-nos. Si això combina amb això, si és antiquat, si s’ha passat de moda.

Penso que la moda només és una estafa, creada perquè les persones normals “s’hi deixin la pasta”. Qui inventa la moda? Qui diu la roba que s’ha de portar a l’hivern o a la tardor? No és més que un sistema per embutxacar-se.

A part, crec que la moda elimina els gustos propis. No vull dir que els elimini del tot, però els hi fot una pinzellada per sobre, de manera que els encobreix.

Jo estic més en contra en la moda de la roba, però últimament s’han posat de moda uns braçalets de formes i colors, que tothom els porta! He arribat a veure nenes amb el braç completament ple de polseretes…

Mentrestant, l’empresa que hi està darrere, està guanyant tots els diners de les “Mames” de les criatures pesades.

En conclusió, crec que cadascú hauria d’anar com li agrada, i portar el que li agrada.

Pol

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta