LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-No pot ser, no pot ser!!- L’Emma, la Marta, la Sandra i jo estavem dels nervis, les cames ens tremolaven, no ens ho podíem creure, tot aquell esforç intensiu durant tres dies se n’havia anat en orris.

Això va passar la nit abans de presentar el nostre treball de crèdit de síntesi. Ja gairebé havíem acabat el treball, però unes hores abans l’ordinador se’ns havia apagat per falta de bateria, i anteriorment no havíem guardat l’arxiu en què estavem treballant. En aquell moment de desesperació vam arribar a pensar que hauríem de tornar a fer gairebé tot el treball un altre cop.

Després d’haver buscat el treball a totes les carpetes de l’ordinador, a la paperera, al buscador d’arxius i gairebé tots els llocs possibles, el vam trobar. S’havia guardat a l’apartat “Equipo”, cap de nosaltres va entendre exactament per què, però vam suposar que abans de que s’apaguès l’ordinador, l’arxiu s’havia guardat automàticament. Vam tenir una sort increïble, vam saltar d’alegria com unes bojes. Després d’aquella mala passada ens vam poder tranquil·litzar, vam guardar el treball en dos USBs i vam anar a sopar.

Aquell dia vaig aprendre dues coses: 1. Els ordinadors de vegades poden ser lents i ens fan perdre temps, però en aquest cas ens havia salvat un arxiu que ni tan sols haviem guardat. 2. HEM DE GUARDAR TOT SEMPRE A L’ORDINADOR, I A UN USB TAMBÉ!

Nina

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

Cada dimecres per la tarda faig classes d’anglès a dos germans, la Martina, que té set anys, i en Marc, que en té nou.

Fa un parell de setmanes va sorgir el tema dels superherois i dels poders sobrenaturals. En Marc em va dir que li agradaria poder ser invisible, i la Martina voldria volar. Llavors ells em van preguntar que quin poder m’agradaria tenir a mi. Jo els vaig respondre tota convençuda: M’agradaria poder anar i tornar en el temps.

Em pensava que seria una resposta d’allò més normal. A qui no li agradaria tornar a viure un moment inoblidable? Seria genial! Els records, per molt que els tinguis al cap saps que no podràs repetir aquell instant, que és una imatge en la memòria i que de mica en mica s’anirà deteriorant.

Però ells em van mirar estranyats i em van dir:
-Nina, per què voldries fer això?

En aquell moment em vaig adonar de moltes coses. Quan ets més petit ho veus tot molt diferent. No planeges el dia a dia ni penses en cada segon que passa, no mires el rellotge contínuament per saber si arribes tard a algun lloc, vius tranquil·lament sense amoïnar-te per res, amb gairebé cap problema rondant pel cap.

De mica en mica et comences a estructurar les hores, a tenir més obligacions, preocupacions, i el temps lliure està més limitat. A més de disposar de menys temps per a nosaltres, trobo que no el gaudim prou pensant en coses que no tenen a veure amb el moment que vivim.

També em va semblar interessant la perspectiva que tenen els nens del passat, el present i el futur. Personalment, crec que ells valoren molt més l’ara, en canvi quan et vas fent gran tens massa en compte el passat i el futur sense fruir del tot d’aquella conversa, d’aquell riure amb els amics, d’un sopar en família…

Nina

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

Els dies 6 i 7 de novembre el Papa de Roma Benet XVI ha anat a Santiago de Compostela amb motiu de l’any “Xacobeo” i ha vingut a Barcelona a consagrar la Sagrada Família. La seva visita ha sigut retransmesa per televisió i periodistes i catòlics de tot el món han vingut a presenciar-ho.

Amb la seva visita, s’ha creat molta polèmica respecte els diners que el govern ha empleat amb els preparatius i condicionament de les ciutats que ha visitat.

Hi ha persones, que no tenen res en contra de que el Papa vingui, i n’hi ha d’altres que fins i tot  creuen que podria ser beneficiós per les ciutats que ha visitat perquè farà publicitat i més gent anirà a visitar els indrets. Molts comerços han aprofitat la seva visita per crear “souvenirs” de postals, ceràmiques i figures amb la fotografia de Benet XVI per tal d’obtenir un benefici .

Jo, encara que no sàpiga molt del tema, crec que en temps de crisi com en el que estem ara no estem per gastar diners d’aquesta manera. Amb els diners que s’han utilitzat amb la seva visita podríem haver-los invertit en coses força més importants que aquesta. A més, opino que una de les creences dels cristians és compartir, ser humils  i prometen el seu vot de pobresa, cosa que en aquest cas el Papa no el compleix, i això fa quedar als creients cristians  en una mala posició.

En conclusió, crec que la església catòlica pot donar una millor imatge sent menys ostentosos i obrint-se una mica a una nova mentalitat,  per exemple no dient que els homosexuals, els preservatius o l’avortament  són fets immorals, i que són pecats. Aquests són temes delicats dels que hi ha moltes opinions diferents i en les que tots ens hauríem de respectar. Així el Papa seria més ben rebut i no hi hauria tanta polèmica.

Nina

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán