LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 2 de juliol comencen les rebaixes d’estiu. És una bona època de venda per als comerços ja que la majoria de persones està de vacances. La gent té mes temps lliure i s’allunya dels problemes i l’estrès, això comporta estar més alegre i optimista i les ganes de donar-te algun capritx i comprar-te alguna cosa augmenten. Si a més a més de tots aquests factors abaixen els preus de les coses que durant l’any no ens hem pogut comprar, no ens ho pensem dues vegades i ho comprem.

Sovint les persones durant aquesta època es converteixen en compradores compulsives degut a les rebaixes, i compren molt més del que realment necessiten amb l’excusa “això es molt barat! També m’ho enduc.” Al final acabem gastant més diners en època de rebaixes que durant la resta de la temporada. Això es pel fet que vivim dominats pels grans comerços i el desig de comprar més roba, videojocs, aparells electrònics o qualsevol altra cosa augmenta en el moment que ells volen.

Hauríem de ser més conscients amb el que comprem i amb les quantitats realment necessàries.

Natàlia

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Un dimarts com qualsevol altre anàvem caminant cap a l’institut a les tres del migdia la Maria, l’Emma i jo. Anàvem sobrades de temps i ens vam entretenir parlant assegudes a unes escales, estàvem molt a gust sota l’ombra però vam decidir estirar-nos en una zona d’herba per estar més còmodes. Les tres estirades en fila mirat el cel blau sense núvols, una suau brisa i amb el cant dels ocellets de fons, anàvem explicant-nos coses sobre l’anterior cap de setmana i a cada moment es podia escoltar una rialla. Aquests moments són els que realment val la pena compartir i recordar i no solem valorar-los com tal, puc sentir-me afortunada. Tenir dues bones amigues com elles ja és una gran sort, però més encara tenir-les com a veïnes.

Natàlia Gasulla

Vam passar un dia de primavera brillant, començava el bon temps amb un Sol espatarrant i una calor que es començava a notar. Des de feia temps volíem planejar un dinar i menjar calçots i botifarres. L’Emma va oferir-se per fer la calçotada al seu jardí, on teníem suficient espai per posar les taules empaperades, per no embrutar, una zona amb bancs i la cantonada dels encarregats de fer els calçots i vigilar el foc. Tots intentàvem col·laborar en alguna tasca, però tot i això el dinar va començar a les quatre de la tarda. Va ser molt divertit i quan ja començava a fer-se fosc la gent va anar marxant cap a casa. Ara tenim les fotos d’aquell dia i moltes ganes de repetir-ho.

Natalia

Tots pensem que morirem de vells, ningú es planteja la possibilitat de que demà a aquesta mateixa hora el teu pare, mare, amic, parella, company de classe o qualsevol persona propera a tu falti. Ningú s’ho planteja perquè ningú vol que succeeixi. Tots pensem – No això a mi no em passarà… però després podem veure a les noticies de la televisió que hi ha famílies destrossades per la falta d’algun membre, que ahir estava perfectament bé sopant en família, rient amb els amics, planejant coses per el cap de setmana, i avui ja no hi és, i no s’hi pot fer res no hi ha marxa enrere. La pregunta que s’ha fet molta gen és Perquè en aquell moment va tenir que anar fins allà? Segur que es podria haver impedit. És massa tar, el buit dintre el pit ja no te’l pot treure ningú.

Hauríem de viure el dia a dia de la millor manera possible amb les persones que t’envolten, perquè si demà alguna d’elles no hi fos tindrem el desig de no haver estat somrient amb aquesta persona el dia anterior.

El valor del temps és incalculable.

Natalia Gasulla