LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 Avui dimecres 8 de juny, jo i tots els que estem d’exàmens, estem estressadíssims.
Fa unes hores he fet un examen de català, m’ha anat més o menys bé, espero aprovar-lo.
Dilluns vaig anar a casa d’una amiga per gravar un programa en francès del temps a França.
Demà, tinc un altre de literatura castellana, espero no morir mentre estudio, se’m farà molt pesat. Un altre de matemàtiques de estadística i probabilitat que tot i que mai se m’han donat bé, em surt!
Per demà també, un treball d’anglès, el faré de la serie americana de televisió “How I met your mother”. Haig d’explicar davant tota la classe, de què va aquest show, i tot en anglès. Em fa molta vergonya parlar en públic i a més en un altre idioma que no domino.. no sé com m’ho faré, però haig de superar aquesta vergonya ja.
I per acabar-ho de rematar, un altre examen divendres de socials, de la guerra freda i del franquisme a Espanya i a Catalunya. Que ara que hi penso, crec que el Carmel va dir que el tema del franquisme no entrava però com som tan xerraires i no li fem cas crec que al final si que entra..

En definitiva, espero aprovar-ho tot amb molt bona nota, i que s’acabi aviat aquest malson de setmana!

Nabila

Dimarts passat vaig anar a Perpinyà per tercer cop i a Colliure per segon cop ja que faig el crèdit de francès. Dels tres cops que hi he anat, aquest és el que més m’ha agradat, potser perquè hem fet una activitat diferent als altres anys; hem tingut tota l’estona lliure, o simplement perquè anava amb amigues. És una mica cansat i llarg anar fins allà, però escoltant música, fent petites baicaines i xerrant amb la companya del costat es fa més amè. Un cop allà vam començar amb la gimcana. Una de les activitats era cantar l’himne francès, la Marseillaise i enregistrar-nos fent-ho. Va ser molt divertit. Mentre la Marta, la Mercè i jo cantàvem la Laura grabava i la gent ens mirava sorpresa. També vam fer moltes fotos, “intentant sortir bé”, fent el burro…
M’he emportat un record, una pulsera molt maca de Colliure, també he comprat postals, una per enviar-la a l’institut i les altres per la meva mare, que li agraden molt.
Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé!

Nabila

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

La setmana passada, quan vaig fer l’últim escrit, vaig esmentar que havíem de fer el treball de recerca i jo encara no ho tenia decidit.. Bé, crec que ja ho tinc casi clar, gràcies a un questionari que ens han fet fer per anar a El Saló de l’Ensenyament, per començar el treball de recerca.
En el questionari, s’hi reflectia en un gràfic el que més t’agradava o interessava, i els camps que tenien un percentatge més elevat eren el de Comunicació, el Jurídic i el de Noves Tecnologies. Tots tres m’agraden, però em decanto més per la Comunicació i el món Jurídic. En la Comunicació, podria estar rere una càmera, com ja vaig dir, o presentant un programa de televisió, però crec que té menys sortides, hauria de tenir un “enchufe”, així que, em queda el món Jurídic, que també m’agrada molt, podria anar “de traje”, com també vaig dir, sempre mudada, i ajudar a la gent a solucionar els seus problemes en un bufet. Fer tràmits, representar una empresa important.. són coses que m’interessen i espero algun dia poder fer, després d’haver estudiat.
I sentir aquella coneguda frase de: “¡Orden en la sala!”, ja sé que és probable que no la diguin en mig d’un judici, que és una frase de moltes pel·lícules americanes, però em fa gràcia.
Si la sento i aquesta web encara existeix us ho faré saber!
Espero que el dijous 24 d’aquest mes es dissipin els meus dubtes, i d’una vegada tenir-ho clar.

Nabila

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

Avui parlaré del “piNikoOoh rEshùúLoOnN” semblarà estrany i “freak”, ja que s’escriu d’una manera rara, però és molt divertit (en realitat posa, “piniko reshulon”, pin xulo). És un joc que consisteix en dirigir-se a algú dient el seu nom, i si la persona a la que t’has dirigit no et respon amb el teu nom perd i es queda amb el pin, que ja he anomenat abans. Li hem posat aquest nom tan peculiar perquè ens feia gracia i no era corrent.

Ah, per cert! Qui el tingui, demà dilluns 31 de gener a les 10.45h del matí, tindrà una penyora, que serà portar una boa durant tres dies al institut.

Sembla infantil i una tonteria però trobo que està molt bé, ja que quan sabem quina té el pin i la veiem intentant passar-li a una altra de nosaltres, és graciós per què veiem com l’enreda, preguntant-li coses absurdes com, “Què fas, Maria?” o “On eres, Nabila?” o quan no ho sabem, desconfiem les unes de les altres. Bé doncs, la meva conclusió és que d’una setmana normal i avorrida hem fet una setmana més divertida i amena. I que no ha fet falta gastar-nos cap cèntim per gaudir d’una setmana entretinguda i intrigant.

Nabila.

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.

La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.

Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.

La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.

Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …

Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.

Nabila

Injust és que en algunes parts de l’Àfrica o de l’Amèrica del Sud, entre d’altres llocs, no tinguin un esmorzar, sopar.. com Déu mana. També és injust que alguns nens dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament hagin de fer sabates “Adidas” o pilotes de futbol “Nike” per guanyar un miserable cèntim al dia, si tenen sort.

Sí, tot això és molt injust, però també hi ha injustícies en el nostre dia a dia, per exemple, si presentes un currículum a una empresa, ben preparat amb els teus estudis, etc. i que escullin a un altre que ha estudiat menys que tu i que si l’agafaven bé i si no, també. Si fas un treball de català, a un amic teu li posen un 9, sense haver fet absolutament res, l’ha copiat de la coneguda web “El Rincón del Vago”, i tu has tret un 7,5 que també esta bé, però et “fot”, si em permeteu utilitzar aquesta paraula, perquè tu potser t’hi vas estar tot el cap de setmana. Estudiar, tot hi que podries haver estudiat més, i treure un 4,9, i un amic teu treu un 8.25, per posar una xifra, tot i que ell es va assabentar que tenia examen el mateix matí del dia de l’examen.

Amb tots aquests exemples no vull semblar mimada o superficial, no, tot el contrari, vull ensenyar injustícies que comparades amb la fam de 3 mil milions de persones no són res, però vist des del punt de vista d’una persona amb sort per estar al primer món, són coses que afecten i que mica en mica t’amarguen d’alguna manera.

Però què hi vols fer? La vida és així d’injusta, s’ha d’aprendre a viure amb ella t’agradi o no..

Nabila

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.