LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè

Surts al carrer i ja tot fa aquella olor que recorda a platja. Només un núvol de tant en tant pot fer-te pensar que no arriba, però saps que sí, que en pocs dies serà estiu…

En poc temps podràs gaudir de la platja, del sol, de la festa, dels amics, dels gelats, dels pantalons curts i del bikini sense pensar que al dia següent hi ha classe i que has de anar a dormir aviat, i t’oblidaràs de posar-te jerseis i pantalons llargs. I és que l’única cosa que pots demanar ara mateix és que arribi ja, que acabi el curs i poder descansar.
I en dies com aquests comences a recordar l’estiu passat, desitjant que aquest sigui el doble de cops millor. Tots els moments viscuts, el passar-se hores i hores a la platja fins sentir-se socarrimada com una gamba, anar de festa cada nit i arribar tard a casa, quan tothom ja dorm…

Mil moments que només passen en una època de l’any però que es recorden per tota la vida.

Fa sis anys que et conec i m’has ensenyat com ningú a riure i fruir de la vida. Hi ha poques persones en aquest món que saben treure un somriure quan més es necessita i tu ets una d’aquestes.

Has sabut fer-me enrabiar per qualsevol fotesa sempre que has volgut, m’has obligat a estudiar i esforçar-me tot i saber que jo no volia, m’ho has fet passar bé de festa i ballar fins la matinada… Riure’m de tu es una de les coses que més be m’has ensenyat a fer, sobretot quan recordes a cada moment lo guapo que ets i lo bo que estàs (ironia) i totes ens riem de tu. Sempre he pensat que es admirable la forma en la que vius la vida, sempre veient la part positiva de les coses i mai preocupant-te pel passat que algun dia hagi pogut fer mal.

Gràcies per tots els moments que hem compartit; campaments, classes a l’“acadèmia” amb la Sandra on poc anglès aprenem, els teus ‘bailoteos’ a discoteques rodejat de noies, les teves cançons de La Pegatina, el vídeo dels ‘hermanos mas reshus de Cabrils y Vilassar’, totes les tafaneries que ens has arribat a explicar i totes les tardes de divendres a casa l’Emma que per culpa teva acaben sent divertides.

I per acabar, la frase que no podria faltar: TU ME HAS ENSEÑADO A SER UNA LEONA, PICHURRI.

Gràcies per tot Jordi, t’estimo!

Mercè.

Quan anava a primària mai havia suspès un examen. Quan vaig arribar a l’institut em vaig pensar que seria tan fàcil com al cole, però no va ser així. Tot i que era mes difícil, jo seguia amb els mateixos pensaments que abans, per la qual cosa no estudiava ni feia els deures.

Quan vaig acabar primer d’ESO vaig suspendre tres assignatures, però les vaig recuperar totes. Tot i que sabia que no podia seguir així perquè tard o d’hora acabaria repetint curs, no em vaig convèncer a mi mateixa d’estudiar i fer el que tocava. Vaig anar aprovant els cursos ‘pels pèls’, o això em posaven els professors sempre a les notes, i suposo que en aprovar vaig pensar que si seguia així passaria de curs. A més a més, em deien que el meu comportament a classe no era el correcte i que suspenia molt per l’actitud.

Ara, que en principi em queda aquest últim curs per acabar, m’arrepenteixo de no haver aprovat des del principi, de no estudiar quan ho hauria d’haver fet, de no fer els deures per mandra i de sortir de festa quan hauria d’estar llegint llibres. Tot i que a quart m’he esforçat més del que ho havia fet els altres anys, veig difícil passar de curs, però jo seguiré intentant-ho.
El que vull dir amb tot això es que tot i pensar que ja està tot perdut, l’esperança no ho està. Tot és esforçar-se.

Mercè

Aquest divendres 25 és l’última festa de Batxillerats que faran a SHE, ja que aquest mateix dissabte tanquen. He passat uns dies pensant si vull anar-hi o no, finalment he decidit que sí.

Hi ha raons que em feien no anar-hi. La primera és la música, i la segona és el preu. Trobo que pagar quinze euros per sis hores que dura la festa (de les dotze de la nit a les sis del matí) és massa, però sempre hi ha esperances de que valgui la pena haver-me gastat els diners.

Una de les raons que em va impulsar a anar-hi és que és l’última que faran i és l’única oportunitat d’anar-hi que tinc. Una altra és que em ve de gust anar de festa, tot i que no m’agrada gens la música house que posen allà. L’última cosa, i més important, és perquè hi van totes les meves amigues. Per a mi, passar hores amb elles és el mes valuós del mon. El temps al seu costat ‘vale oro’ i no el canvio per res.

Mercè

A les vuit en punt del matí sona el meu despertador. Em costa, ja de costum, aixecar-me del llit i anar al lavabo a posar-me les lentilles, però ara encara més. Toco la calefacció i ja és freda. Treure’m el pijama suposarà un gran esforç…
Una vegada ja vestida, surto al carrer per anar cap a l’institut. Al poble tothom va abrigat. Bufandes grosses, gorres que tapen les orelles i guants per tenir les mans calentes destaquen entre la roba de les persones. Es nota que estem a ple hivern, fa fred. Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar. A classe sempre hi ha algú que vol obrir les finestres per fer-nos passar fred, al pati estem tots un damunt de l’altre per no passar-ne i sempre que pots et poses algun jersei que trobes per allà.
M’agrada aquesta sensació. M’agrada poder portar posades moltes dessuadores, pantalons texans i leggins a sota, però de tant en tant, la calor no és dolenta.

Mercè

A l’agost de l’any passat, de campaments, ens van proposar de fer un viatge a Suècia amb mes de trenta mil persones. Nosaltres, naturalment, vam dir que si que volíem anar-hi i que faríem tot el que fes falta per poder-nos-ho muntar bé. El viatge es una trobada d’Escoltes de tot el món que es diu Jamboree. Es farà a Rinkaby, al sud de Suècia, entre el 27 de Juliol i el 7 d’Agost del 2011. Com és de suposar, no coneixerem a tota la gent que hi anirà.

Per anar-hi, hem de fer una campanya econòmica que surti bastant bé, perquè el viatge costa uns mil euros i en època de crisi són molts diners. Participem en festes del poble fent una parada i venent pastissos, cafès i alguns detalls o fent una tómbola amb coses que tinguem per casa.

Ahir, parlant amb la Sandra i la Emma, dèiem les ganes que teníem d’anar-hi, de conèixer gent nova de tots els països i de totes les cultures, passar dies en un país on mai hem estat, anar també a Dinamarca… I per aquest viatge encara falta sis mesos, però les ganes d’anar-hi no se’n van. Esperem que sigui inoblidable.

Mercè

Milers de cops sents a dir que la vida no val per res, que es una cosa que passa i res pot canviar el destí de cadascú. Mai he cregut que el destí fos alguna cosa ja dita, i menys que no es pugui canviar. Si penses que la vida es una porqueria, es perquè tu l’has fet així. I, vulguis o no, sempre estàs a temps per fer que no ho sigui.

La vida es com un regal que et donen. Si el saps aprofitar bé, surts guanyant. Si no, no tens res a fer. No has de deixar de viure una cosa com a tu t’agradaria per parar-te a pensar en que pensarà l’altre gent. No has de deixar-te manipular per terceres persones. Has de fer el que t’agrada fer, sense pensar en les males conseqüències que això et comporta i sense deixar-te influir per res.

L’alegria de viure es aquella cosa que només es pot expressar si ho vius.

Mercè

Arriba un dels pitjors dies. Et penses que les coses no poden anar pitjor del que van, penses que no tens ningú al teu costat. El món se’t gira contra tu, o això és el que imagines. Plores per la mínima cosa que et facin o que et diguin. Pagues qualsevol tonteria amb l’única persona que és allà sempre per ajudar-te. Te’n penedeixes però, tens tant d’orgull que no saps com demanar disculpes de cap de les maneres. I aquesta persona, per molt que li hagis pogut dir o fer, sempre està allà. Et pares a pensar i dius: això sí que és una amiga. Una amiga de les de veritat. Recordes tots els moments en què ella ha estat allà per ajudar-te. Et poses a contar la de vegades que heu rigut sense parar i et descomptes. T’adones del que significa per a tu.

Mai has sabut apreciar les coses tal i com les tens. Sempre has volgut tenir més del que mereixes. No saps acceptar un ‘NO’ com a resposta. ‘Ets imbècil?’, t’ho preguntes sovint, però et convences de que ho ets quan deixes escapar una cosa que tenies ja amb tu. Tornes a penedir-te’n però, igualment, tornes a fer-ho.

I ja ho diuen, l’home es l’únic que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra…

Mercè

Aquest dissabte va ser la festa de la Mercè a Barcelona, i amb algunes amigues vàrem decidir anar-hi. El fet de sortir de festa per Barcelona era una cosa que mai cap de nosaltres havíem fet, i suposo que per això estàvem tant emocionades.

Abans de sortir de casa, els pares ens devien de dir a totes la frase de: ‘’Passa-t’ho bé però amb enteniment’’. Sincerament, no sé el que deuen pensar els pares de nosaltres com per que ens hagin de dir que tinguem enteniment, però aquest no és el cas.

Va ser una nit d’aquelles que mai s’obliden, sis hores plenes de felicitat amb la gent que una més estima. Primer va ser el concert de Lax’n’Busto, on totes vam cantar i cridar fins a quedar-nos afòniques. Desprès va començar la festa Màxima, i amb això va començar també el que es diria el ‘gran desfase’, on es va disfrutar encara que, com a mi, no t’agradés aquell tipus de música. A les tres va acabar la festa, massa d’hora crec jo. A la mateixa hora, vam agafar l’autobús per tornar cap a Vilassar.

Abans d’adormir-me vaig estar pensant en tot el que havia passat aquella nit, i la vaig comparar amb altres festes i la meva conclusió va ser la següent: El grau de diversió i d’alegria en una festa no va relacionat amb el lloc en el que estàs, sinó que va relacionat amb la gent amb la que estàs.

Mercè