LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Podríem dir que demà ja és l’últim dia de classes “normals” i per fi s’ha acabat la setmana d’exàmens on només patíem i no podíem anar a la platja o simplement no fer res per culpa dels exàmens . Ara només tenim una cosa al cap: fer moltes cosses a l’estiu i passar-ho molt bé. Hem proposat amb el grup d’amigues un dia anar a la platja o d’excursió, un dia anar al cinema, un altre a Barcelona o a un centre comercial, fer algun dinar plegades, anar d’acampada etc. Però totes aquestes idees no sempre les acabem complint, ja que pot ser que no coincidim a causa dels viatges amb la família o qualsevol altre motiu, i ho deixem passar fins que arriba el setembre i ja no tenim temps, aleshores és quan pensem de nou en la rutina de l’institut i ens penedim de no haver fet totes aquelles coses.

Penso que està molt bé planejar coses ja que pensem que així sortirà tot millor i no hi haurà cap imprevist, però la sensació de llevar-te pel matí sense tenir ni idea del que et passarà durant el aquell dia és molt millor. Improvisar a cada moment fa sentir-te més lliure i et fa gaudir més de tot.

Marta

Quan entro en un centre comercial i veig totes les botigues, colors i els productes que podria tenir al meu abast amb tant sols un petit moviment de tarja, se’m desperta el desig de comprar coses que no són necessàries. Comprar de forma espontània em produeix una felicitat especial i al mateix temps em provoca un sentiment de capritx.

Un dia de compres és un dia especial. Un dia que mires per tu i només per tu, el teu dia.

Et pots permetre qualsevol cosa; una samarreta, un pantaló curt, una polsera, un barret, un fulard, un cinturó, unes sabates… pots comprar-te el que et vingui de gust, el que més et cridi l’atenció o el que més t’agradi.

Quan estic trista o enfadada, ho necessito. És un dels moments en que em trobo amb mi mateixa i puc pensar i reflexionar sobre qualsevol cosa que em preocupi. Fer-me un regal m’ajuda a canviar d’humor i en tornar a casa, sóc una persona feliç i estic contenta.

Marta

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

Tinc debilitat per la xocolata.

És un dolç que es fabrica a partir del cacau. Actualment n’hi ha molts tipus: blanca, negre, amb llet, amb trossos de taronja, amb ametlles…

A mi m’encanta la xocolata amb llet.

Fa uns dies, vaig anar a Barcelona a visitar una tieta, anava passejant pel carrer quan de sobte vaig veure una botiga especial. Tot eren xocolates!!, no m’ho podia creure. Hi vaig entrar amb la meva mare i em va dir que en podia triar una, la que fos, que ella me la comprava. No sabia per quina decantar-me, totes eren molt especials. Després d’estar mitja hora dins la botiga discutint en veu baixa quina seria la millor, em vaig decidir.

Em va fer molta il·lusió trobar una botiga de xocolates. Feia molt temps que no en veia cap, l’última vegada que en vaig veure una va ser durant un viatge a França.

Tot i que em va costar molt decidir-me, vaig triar la correcta. Una xocolata amb llet, molt gruixuda i enorme. Estava boníssima, llàstima que m’hagi durat tan poc.

Ja tinc ganes de tornar-hi per comprar-ne més!!

Marta

En despertar-me, he sentit com les gotes de la pluja xocaven contra les teules de sota la finestra de la meva habitació. En aquell moment m’han entrat ganes de continuar dormit. M’encanta sentir com plou des del llit; és una sensació molt relaxant.

M’agrada que plogui; però només els dies que em puc quedar a casa, estirada el llit, llegint, mirant la televisió o mirant una pel·lícula amb les persones que estimo. Si he de sortir al carrer per anar a l’escola o a qualsevol altre lloc, preferiria que no plogués, ja que després, acabo mullada i tinc més fred del que acostumo a tenir normalment. No m’agrada gens la humitat que acompanya sempre a la pluja, em fa tenir una sensació de fred, son, malestar i ganes d’estar a casa tapada amb una manta i estirada el sofà.

Avui és diumenge, un dia d’aquests que plou i em puc quedar a casa amb la meva manta verda, tapada fins el coll. Espero que demà ja no plogui i faci un dia realment bonic.

Marta

Quan trobes a faltar una persona, tens una sensació de buit a dins. Aquesta sensació rep el nom de nostàlgia.

La nostàlgia es pot manifestar de moltes maneres com per exemple: llàgrimes, un record obsessiu, canvis sobtats en el teu estat d’ànim, pot crear insomni i malalties psicosomàtiques (com ara asma, picors, artritis…). Tot això és degut al sentiment que sorgeix amb el pas del temps, quan una persona ha perdut o està lluny de les persones estimades i les voldria recuperar.

Jo tinc una amiga que va anar a viure a Madrid per assumptes familiars. Al principi tot anava bé, parlàvem per telèfon, em venia a veure alguns caps de setmana… Però en passar el temps vam començar a perdre el contacte i cada vegada parlàvem més poc i no ens vèiem tant. Per ella va ser un cop molt dur i va entrar en depressió. Una depressió tant gran que no anava a l’escola. Al cap de tres anys va començar a millorar. La sensació de fer coses i no tenir aquesta persona al costat fa pensar que a partir d’ara ja res serà igual.

No us enganyeu, tot s’acaba superant i el temps ajuda molt !!

Marta.

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta