LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa algun temps que la meva mare volia un gos. “I que ara vull un gos i que ara no vull un gos, ara sí, ara no” i finalment… segueix així. A la meva mare li encanten els gossos. Gaudeix mirant-los, tocant-los i parlant d’ells. Però jo sé la vertadera raó de que li agradin tant: li recorden al meu pare.

Jo estic una mica preocupada perquè tenint dos gats a casa és difícil portar un gosset, per molt que sigui un cadell. Però aquest no és el tema. El tema principal del meu escrit és en Tohr. Un collie preciós que tenien els meus pares abans de que jo arribés. El vaig conèixer per poc temps. Just el mateix que vaig conèixer el meu pare. Els dos se’n van anar del meu costat a l’hora, de la mà. Fet que en part em fa feliç ja que pel Thor el meu pare era una espècie de Déu i pel meu pare el seu gos era el seu millor amic. Però el que trobo curiós és que per a la meva mare és molt més fàcil parlar del collie que del meu pare i per a mi és més fàcil sentir-la parlar del Tohr que del seu marit.

Explica amb ulls brillants el magnífic company que va ser aquell gros animal pelut que quan jo era infant es posava al meu costat per protegir-me. També explica que jo jugava a tirar dels llargs pèls color marfil i, encara que fos molt probable que li hagués fet mal, ell no es queixava. Es mantenia submís, tranquil i alerta. Jo, pocs records tinc d’aquell gos, recordo difuminades imatges en color on surt ell al meu costat (com sempre) i aquelles vegades que sent jo una bèstia inconscient em pujava sobre la seva esquena. Per sort algú sempre estava a l’aguait i salvava el gos d’una contractura o alguna cosa per l’estil.

Potser el que més em dol és tenir només dos petits records d’ell i basar les meves petites històries sobre ell amb l’ajuda de fotografies o aquelles mena de “petites faules” explicades per la meva mare. Però encara que el més probable sigui que els meus records on hi apareix m’hagi inventat la major part, ell sempre estarà al meu cor.

En aquell trosset de cel que et mereixes t’envio el més gran dels petons!

Maria

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

Només fa tres setmanes que ens vem endinsar en un nou any. El 2011. I som molts els que cada anys acostumem, en aquestes dates, a fer una llista de bons propòsits que intuïm que no serem capaços de complir. Ja per la poca força de voluntat o simplement la vagància. També hi ha els més llestos que s’excusen per justificar el fracàs. Però encara així no podem evitar sentir-nos frustrats al no aconseguir el que desitgem.
Els nostres objectius.

En què fallem llavors? Possiblement algunes de les llistes siguin molt fantasioses i infinitament llargues. És a dir, no podem deixar de fumar, aprimar-nos, fer més esport, aprendre anglès, dedicar-nos a hobbies, estudiar més, etc, i tot al mateix temps. És pràcticament impossible.

Així que pregunto: És suficient desitjar un canvi perquè aquest es produeixi? Òbviament no. A part de que a principis d’any tot sembla més fàcil, perquè primer tens ganes, tens il·lusió, energia i entre altres virtuts… Les coses comencen a oblidar-se amb el pas del temps i apareix la ganduleria. “Ja ho faré dema”.Típic.
En alguns casos l’objectiu sol ser molt difícil però la tenacitat i la disciplina són unes de les condicions indispensables per aconseguir qualsevol cosa a la vida.

No ens donem per vençuts i bon any nou i tres setmanes!

Maria Lorente

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

Va haver un dia, fa pocs anys enrere, en que em vaig atrevir a qüestionar la meva àvia sobre la religió. Sempre havia sabut que la meva avia era creient. Però per a mi, no en tenia la “pinta”, ni les costums que se suposava que devien tenir els catòlics.
“Però tu no pots creure” li vaig dir, “Per què?” “Perquè tu ets llesta” (Vull afegir que aquest comentari va ser fa alguns anys i no tenia la intenció de ser despectiu).
No s’ho va prendre malament. Va deixar anar una petita rialla i va callar.

Hi ha una estranya reacció en la gent creient. Adopten una mena de màscara a l’hora de parlar del tema. Alguns diuen que es de mala educació qüestionar un sentiment tan íntim com és la religió… però jo no ho trobo així. En qüestionar, en preguntar sobre això- o qualsevol tema, moltes vegades comprenc perquè ho necessiten, perquè tenen fe. Tenir fe és molt important. Creure en alguna cosa o en algú. Els cristians en Jesús. Els grecs van creure en l’Olimp, els musulmans en Alà. Però també hi ha aquella gent que creuen en la ciència, en l’humà.

Però a vegades em pregunto -i aquí ve el raonament- si la gent hagués pogut escollir, Haurien sigut el que són? És a dir, per escollir sàviament s’ha de tenir una base de tot, s’ha de saber les arrels de la cultura i de les religions. Però també s’ha de mirar cap el futur. La ciència ens ha revelat un munt de coses que les religions passaven per alt. Però, si això que dic té un punt de veritat i si tothom sapigués de tot, podríem escollir amb més seguretat, això esta clar. Però algun dia podrem saber-ho tot? Suposo que no.

Si és així crec normal tenir fe en aquelles coses que mai sabrem i que la nostra ment resulta cega per aquelles coses que fan la vida a la Terra tan enigmàtica.

Maria

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente