LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

La setmana santa va ser una de les millors de la meva vida. Dilluns va venir la meva millor amiga de Manresa, la Cris, que venia a passar uns dies a casa meva. Va baixar a Barcelona i jo la vaig anar a buscar a l’estació de tren.

Vam passar la tarda per allà i a les nou de la nit vam anar al Teatre del Liceu a veure el David Bisbal, que feia un concert acústic. Era un dia molt esperat ja que teníem les entrades des de feia molt de temps. Ens ho vam passar molt bé i vam gaudir tal com ens ho havíem imaginat.

Dimarts vam passar el dia descansant i dimecres, el dia del meu aniversari, vam anar a una barbacoa que havien organitzat els meus amics. Va estar molt divertida. M’hauria agradat molt haver-m’hi estat més estona, però la Cris em tenia preparada una sorpresa i, per això, vam marxar més d’hora. Sens dubte, la sorpresa va ser fascinant, no m’ho esperava ni molt menys. I la veritat és que vaig ser molt feliç el dia del meu aniversari, gràcies a les persones que em fan feliç dia a dia.

Me’n duc un maquíssim record d’aquesta setmana santa que crec que em quedarà per tota la vida.

Laura

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura

Més de 50.000 animals entre toros i vaquetes són massacrats en la mal anomenada Festa Nacional, a més de centenars de cavalls ferits de mort en les curses de braus. La mort d’un toro a la plaça és lenta i agonitzant. Hi ha moltes coses que el públic no veu, la gent pot creure que una cursa de braus  és una “tradició de la qual sentir-se orgullosos”, una baralla entre un home sol enfrontant-se a una terrible bèstia molt mes gran que ell, i terriblement perillosa, però aquesta imatge és una mentida. La veritat és que el toro no té cap oportunitat, abans que l’espectacle comenci els toros es troben malalts, desorientats i amb dolor.

Jo d’això en trec una simple conclusió, i és la següent: La crueltat que humilia i destrueix pel dolor mai es podrà considerar cultura.

Laura

Després de fer unes setmanes de classe, ben llargues i cansades, arriba la setmana blanca. Una setmana per descansar, a part dels deures i alguns exàmens que ens posen. Jo crec que per una banda, no està gens malament fer una setmana de festa. Perquè després de cansar-nos durant unes quantes setmanes, va molt bé descansar: poder llevar-nos a l’hora que vulguem, fer el que ens vingui de gust sense cap obligació, etc. Però per l’altra banda, crec que no està bé. Perquè, almenys a mi, després de fer una setmana sencera de festa, a la setmana següent em costa moltíssim arrencar amb les classes. Crec que perdem el ritme a l’hora de fer les assignatures: no recordem les coses que havíem fet dies anteriors, o no ens recordem d’alguns aspectes que el professor explica. També és un problema quan es deixa un tema a mitges. Perquè arriba la setmana següent de les vacances i: Primer, s’ha de repassar el que ja s’havia donat i després seguir amb les explicacions noves.

Després de fer dues reflexions, jo em quedo amb la primera: poder descansar una setmana. No demano més. Visca la setmana blanca!

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura

Jo crec que la vida sense música no seria tan xula. Gràcies a ella sempre ens podem sentir plens per molt sols que ens trobem. Podem escoltar cançons que ens agraden, llavors ens motivem i estem contents també podem escoltar cançons que amb elles ens sentim identificats i et poden provocar fins i tot el plor. Gràcies a la música sentim unes sensacions tan agradables que no ho podem aconseguir amb altres coses. Jo trobo que és essencial la música i, per això, em passo hores escoltant-la.

Us imagineu el món sense música? Jo no.

Laura

Vaig entrar a la petita sala on feia classe de cant on m’esperaven 45 minuts plens de nervis.

Setmanes anteriors la professora ens va demanar que ens preparéssim per individual una cançó cadascú i cantar-la amb la música, al mig de tota la classe. Jo m’havia preparat una de facileta, perquè no estava preparada per posar-me un gran repte i menys sense saber cantar i al mig de tota la classe. L’últim que volia fer era el ridícul. Per això vaig escollir una cançó sense gaire melodia, que no pujava gaire de to i que durava poc. Bé la cançó perfecta per les persones com jo, que som principiants en el món de cant.

Em va tocar ser la cinquena en cantar de 15 que érem. Jo m’estava posant inquieta i molt nerviosa, estava en una situació que en la vida havia tingut. Posar-me a cantar davant d’unes quantes persones i que a més la professora, que és molt professional, em feia molt de respecte cantar davant d’ella. Jo volia que arribés el meu torn però a la vegada no. Per una banda volia que arribés perquè volia sentir la sensació de que algú t’estigui escoltant amb atenció mentre cantes, però a la vegada no volia que arribés el moment, perquè no estava segura de mi mateixa en aquell instant.

Finalment va arribar el meu moment, la professora va notar que jo estava molt nerviosa, se’m em va acostar i em va dir que estigués tranquil·la, que sempre hi ha una primera vegada, i em va demanar que estigués segura de mi mateixa i que no em traïssin els nervis. Amb pocs segons em vaig tranquil·litzar, em vaig acostar al piano i em vaig posar de cara als alumnes, li vaig dir a la professora que ja podia posar la cançó, vaig fer el més gran del sospirs i va sonar la música, va arribar el moment de cantar i això vaig fer, m’estava sorprenent a mi mateixa, que tingués el valor de posar-me a cantar, no em creia que en fos capaç. Va acabar la cançó. Em van aplaudir i la professora em va dir que ho havia fet molt bé i amb molt de sentiment. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que havia sigut una sensació molt motivant i que m’encantaria repetir.

Laura Sánchez

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura