LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meta final d’aquest llarg curs ja s’acosta. Tothom està desitjant que el dia 22 de juny arribi. Poder llevar-nos més tard, anar a la platja o a la piscina, passar el dia a Barcelona, sortir de festa, quedar amb els amics tots els dies…

A vegades, el que t’espera després d’acabar les classes no anima tant com un voldria, i aquest és el meu cas. Jo em trobo en la desagradable situació, i dic desagradable perquè a ningú li agradaria trobar-s’hi, en que havent acabat el meu últim curs d’educació obligatòria, hauré d’anar a fer un curset intensiu d’anglès durant tot el mes de juliol. M’hauré de llevar d’hora i, a més, com que és a Mataró i hi vaig en tren, hauré de veure el mar i com no m’hi puc banyar! Tot es fa molt llarg, però la veritat és que aprens bastant i fas noves amistats, tot i que no deixa de ser molt dur. L’any passat, al mateix curset, vaig fer tres bones amigues amb les que encara m’hi parlo, tot i no quedem tant com a mi m’agradaria.

No entenc per què a la majoria de pares no els agrada que els seus fills estiguin el mes de juliol a casa, i els apuntin a casals d’estiu, colònies, cursos…  D’acord que els nens petits no poden estar-se sols, però a partir de certa edat no hauria de suposar cap problema. Per exemple, jo tinc una amiga a la que els seus pares la enviaran a l’estranger a casa d’una família que no coneixen, per mitjà d’una acadèmia. Però a ella li fa vergonya i por de no trobar-se còmode. Si volen que tingui experiència fora de casa i que practiqui l’anglès, poder podrien anar-hi tots de vacances no?

De totes maneres, hi ha molts casos de vacances fallides. Un es pensa que les seves vacances seran d’una manera, i tot acaba sent diferent. La meva opinió i experiència em diu que el que es planeja molt, al final acaba sortint molt diferent, almenys pel que a mi em respecta.

Kim Rodríguez

No hi ha dret. No hi ha dret a que una companyia de vols faci el que vulgui. Que canviï l’hora d’un vol d’un dia per l’altre. Cada vegada fan més el que volen, cada vegada pots portar menys pes a les maletes. Ja no es pot portar res a l’equipatge de ma; és absurd no poder portar més de 100ml d’algun líquid, no sé que es pensen que podem portar en una ampolleta d’aigua!

La setmana que ve anem de viatge de fi de curs a Tenerife, i hi anem en avió. Anàvem a sortir a les 9 del matí, però avui els de Spanair ens han comunicat que ens han canviat l’hora del viatge per a les 6 de la tarda. És o això, o cancel·lar el vol i, per tant, no poder fer el viatge. No ens va bé! Perdrem tot el dia. Les activitats que teníem planejades passaran a fer-se al dia següent, i les que no puguen fer a l’endemà, cap al següent, i així. Si és que no tindrem temps lliure! Si ja abans en teníem poc, ara ja…

Però de totes maneres em fa molta il·lusió poder anar amb avió amb les meves amigues. Doncs hi ha que no han anat mai en avió i em fa gràcia poder estar amb elles la primera vegada. Crec que  tot plegat serà una experiència genial i inoblidable. Anar totes plegades a Canàries! Ho espero amb tota il·lusió i no hi ha dia en que no hi somiï.

Kim

31, 30, 29,… quants de vosaltres, alumnes de quart de l’IES Jaume Almera, no heu començat ja a contar els dies que falten per anar-nos de viatge de fi de curs? Tots desitgem que arribi Setmana Santa, les festes del poble, i el viatge. Tots ens volem oblidar del treball de recerca i de totes les setmanes d’exàmens tan esgotadors. Volem vacances, i les necessitem ja.

Molts porten molt de temps fent dieta, per estar “ideals” dins el banyador, però realment és necessari? Vull dir, encara no ens hauríem de preocupar tant d’aquestes coses, i no ens hauria d’influir tant el que pensin els altres de nosaltres. D’acord que la gent vulgui tenir un bon cos, però un no s’ha d’obsessionar. He sentit a gent, que està molt prima, que fa el doble d’exercici i dietes. Em preocupa que aquesta gent s’acabi obsessionant, encara som joves. Es tracta de gaudir de la vida, de no haver de preocupar-nos gaire pel què mengem, de no contar les calories que vam engreixar el dia anterior, i no sentir-nos culpables per això.

Kim

Un cop cada 4 anys, cada 48 mesos. Un dia especial. Mai t’has plantejat que passaria si haguessis nascut el 29 de febrer? Si el dia en que havies nascut no ocorregués cada any? Ho celebraries el 28 de febrer o un dia més tard?

Des de fa 2.000 anys, quan Juli Cèsar va crear el calendari julià, un any de cada quatre és de traspàs, és a dir febrer té 29 dies en lloc de 28.

Però, per què el terme “traspàs”? Ho he buscat a internet:

En els temps de Juli Cèsar, el primer dia de cada mes es deia calendes, el setè eren les nones i el quinzè dia eren els idus. En lloc de dir 28 de febrer, els romans deien primum dies davant calendes Marti (primer dia abans de les calendes de març). El 27 de febrer era el secundum dies davant calendes Martí (segon dia abans de les calendes de març), el 26 de febrer, tercer dia i així successivament. Per introduir la seva novetat, l’any de traspàs, Juli Cèsar va intercalar un dia entre el sisè i el cinquè dia abans de les calendes, és a dir entre els dies que avui són el 23 i el 24 de febrer. Aquest dia addicional va ser anomenat bis sextus dies davant calendes Martias, és a dir, “segon dia sisè abans de les calendes de març” i l’any que contenia aquest dia es va dir per això bissextus, en llatí.”

Tinc un amic que viu a Amsterdam, i ens coneixem des que érem petits, doncs els nostres pares sempre han sigut amics. El seu aniversari és aquest dia del que us parlo. Així que li volia fer un petit homenatge, tot i que no ell no l’entengui. Jo de petita sempre pensava que clar, com el dia 29 només es un cop cada quatre anys, creia que ell devia de tenir, als vuit anys, 2 anys; als dotze, 3, …  Quina tonteria eh! Així que volia fer aquest escrit per felicitar-lo, i dir-li que tan de bo poguéssim veure’ns més. Felicitats.

Kim

Divendres vaig perdre el meu ipod. El meu estimat reproductor de música. Feia ja tres anys que el tenia. Amb molt d’esforç havia aconseguit que me’l regalessin per a Reis, i ara ja no sé on és.

No el trobo, i estic preocupada. Ja no me’n recordo ni del últim cop que el vaig tenir a les meves mans. Sé que el vaig portar a l’institut, i el vaig fer servir. Recordo haver-me’l posat a la butxaca dels pantalons, i un cop a la moto pensar, haig de guardar-lo a la motxilla; però ho vaig fer? No ho sé. Em va caure a terra o me’l vaig emportar a casa?

Si va caure a terra, m’agradaria pensar que algú el va trobar i que, gràcies a les fotos que hi tenia guardades, ha esbrinat que és meu i que quan torni dilluns a l’institut me’l tornarà. Però si ningú l’ha agafat, se l’haurà emportat la pluja, perquè a l’endemà ja no hi era.

Si me’l vaig emportar a casa no sé on és, perquè un cop a casa vaig voler agafar-lo per emportar-me’l a anglès, però no sé si el vaig agafar i el vaig deixar a algun lloc o si m’ho vaig imaginar. La qüestió és que l’he buscat, i no sé si és que la dona de la neteja l’ha amagat, perquè mai trobo les coses quan ve ella, no la culpo, perquè ella no sap on van, però m’agradaria saber on les deixa. He remenat tots els racons de casa però no apareix, i somio en que dilluns quan torni la dona de fer feines em digui on és.

Per estrany que sembli, fins i tot m’ha passat pel cap que tot hagi estat un somni, i que mai hagi tingut un ipod. Però no crec que hi estigui només a la meva imaginació.

Puc agrair que almenys els meus pares no s’hagin enfadat, però m’han dit que no me’n compraran un altre. He fet tot el que he pogut, l’he buscat a tot arreu, i fins i tot he posat un “anunci” a facebook per veure si algú en s’havia alguna cosa, l’anunci deia així:

ES BUSCA!!
ipod nano rosa, sense camera!! igual al de la foto!! (incloïa fotografia)
possiblement perdut a l’insti, on les motos!! si sabeu d’algú que hagi adquirit un igual sospitosament i recentment digueu-me alguna cosa!!
SIUSPLAU!!!! QE ESTIC DESESPERADA BUSCANT-LO!!!

Desitjo arribar dilluns a l’institut, i que algú me’l torni. Em torni el meu estimat ipod !

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim

5 de desembre, per a la majoria de vosaltres, un dia com un altre. Per a mi, mig holandesa que sóc, és Sinterklaas. Per què ho entengueu, és com el Pare Noel, els Reis Mags o el Tió per als holandesos. Aquesta nit, Sinterklaas porta regals a tots els nens que s’han portat bé, i l’ajuda el seu ajudant Zwarte Piet. El curiós és que als nens se’ls explica que aquest personatge que vesteix una llarga túnica vermella, un barret molt gran i graciós, i una mena de bastó, arriba des d’Espanya en vaixell. Havia de ser justament Espanya, d’on tinc jo mitja nacionalitat, que estigués relacionada una tradició de la meva altra mitja nacionalitat.

En la dècada de 1960, el 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada des de la catedral fins al port, perquè “Sant Nicolau” s’embarques cap a Holanda. A que no encerteu qui és el patró d’Alacant? Doncs si, Sinterklaas.

Altres anys, aquesta festa l’havíem celebrat, però amb pocs regals, i guardàvem els regals més grans per a Reis; però per alguna raó aquest any ha sigut diferent, doncs els meus pares ens han regalat al meu germà i a mi un ordinador amb pantalla tàctil i una impressora. I vaig pensar “mare meva!” I, tot i que era la primera vegada que en veia un, sembla ser que força gent en té d’aquests. Com avança la tecnologia, potser d’aquí dos o tres anys, tenir una pantalla tàctil estarà molt antiquat. No se sap.

Kim

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim