LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

No m’hi havia fixat mai, però cada estació fa una olor diferent. Són molt difícils de descriure però és impossible confondre-les, i totes són molt agradables.

Aquest hivern vaig començar a parar-hi atenció. Quan estava al Pirineu amb la meva família, la meva mare em va fer notar que l’aire feia olor de neu. És l’olor que sents encara que no te n’adonis, quan neva, quan hi ha neu i quan bufa vent del nord i de llocs nevats. Aquí a Vilassar la vaig sentir algun dia, acompanyant aires molt freds, aires nòrdics. Fins ara ni me n’havia adonat, d’aquesta olor.

Des de llavors, cada dia m’hi he fixat. Primer l’olor del fred, del vent del nord i la neu, l’olor de la pluja a l’hivern. Després l’olor dels primers dies de primavera, l’olor de la primera calor i també de la pluja primaveral. La millor que he sentit fins ara ha sigut la de la neu, la que fa aquests dies i la que vaig sentir ahir, quan vaig obrir la finestra cap a les onze: la de nit d’estiu.

Júlia

Us imagineu com serien les coses, si en el futur s’hagués avançat tant que poguéssim fer-nos immortals? Us imagineu realment el que suposaria aquesta proposta tant temptadora?

Quan ets petit això de ser immortal et sembla una idea meravellosa. Temps infinit per jugar, córrer, passar-s’ho bé i fer tot el que t’imagines. Per la manera d’entendre les coses d’un infant, sona genial. Aquesta idea però, quan agafes consciència, pot canviar. Hi ha molta gent a la qui li continuaria semblant bé, però també n’hi ha que hi veurien problemes. Jo sóc de la part que no creu que sigui una bona idea. Primer de tot, perquè si paréssim de morir-nos, però continués naixent gent, la Terra s’ompliria i acabaria semblant una gran patera, hi hauria una caos total. Després, perquè, realment aprofitaríem cada minut i cada segon sabent que tindríem tants anys com volguéssim? Veuríem el futur com una cosa evident i ho deixaríem tot per més endavant. I encara que no fos així, hi hauria un moment en el que et cansaries de fer coses. Això de ser immortal provocaria un gran canvi de manera d’entendre les coses i necessitaria una disposició a anar canviant de manera de pensar al llarg dels anys, o l’avenç i les innovacions s’acabarien encallant en el moment en que hi haurien hagut els primers immortals.

A més a més a la Terra aquesta opció no és possible, ja que no podem menysprear el fet que un dia hi haurà un final inevitable, tant si és perquè el sol s’apaga o perquè cau un meteorit.

Explicat així sembla molt tràgic, i potser mai arribem a tenir aquesta oportunitat, però si mai passa, s’haurà d’anar en compte quan es decideixi i es posi en pràctica, ja que podria ser un dels pitjors errors de la humanitat. Crec que les vides s’han d’allargar tant com es vulgui i sigui possible, per tal d’aprofitar-les al màxim, però que han de tenir un final. És necessari que unes vides s’acabin, perquè en comencin de noves.

Júlia Xaubet

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia

Aquests dies he tingut angines. Durant la nit, com que tenia febre, somiava coses estranyes. Dimarts, per exemple, havia somiat que estava a una illa i que volava amb un drac i jo somio coses rares, però no tant. Durant el dia també delirava una mica i a l’hora de dinar no vaig parar d’explicar acudits estúpids.

Aquell dia tenia poca febre, i normalment quan en tinc tampoc deliro d’aquesta manera. Va ser divertit perquè tot i que jo me’n reia de les bajanades que deia, no podia parar de dir-ne. També estava més contenta que de costum tot i el mal de cap que encara arrossegava.
Espero tornar a estar així el pròxim cop que estigui malalta, perquè almenys riuré una mica i em sentiré millor.

Júlia

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.