LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha un tema del que fa temps que vull parlar, però em feia por la reacció de la gent. Encara que molts de vosaltres ho sabeu, mai saps què pot passar i menys quan parles d’una cosa així.

Gairebé fa dos anys que es podria dir que he sortit del armari, en efecte, sóc bisexual. Abans que ho hagués reconegut, vaig estar durant un anys que no sabia què em passava, ja que em fixava tant en noies com en nois.. Poc a poc vaig anar descobrint la bisexualitat. Jo no sabia que existia fins que una amiga em va explicar que ella era bisexual i en aquell moment li vaig dir que em pensava que jo també. Aquell dia em vaig treure un gran pes de sobre, em vaig sentir totalment alleugerida.

A mesura que passaven els dies ho tenia més clar i per fi vaig fer el gran pas de reconèixer el que jo era i de fer-ho públic. Quan en vaig estar parlant amb les meves amigues i els ho vaig explicar, em van dir que ja ho sabien. Com era possible que ho sabessin abans que jo? El cas és que a partir d’aleshores ja no havia d’amagar res i fins i tot vaig descobrir el que és l’amor… el de veritat.

Tal com ens han ensenyat des de que son petits, tots som diferents però semblants, tenim gustos diferents i ens agraden persones diferents. Ara al cap de dos anys ja puc dir tranquil·lament: ‘’Sóc bisexual i estic orgullosa de ser-ho’’

Judith

Tinc una amiga que és diferent a les altres. Ella és molt innocent, però a la vegada és una persona molt madura. La conec des de fa cinc o sis anys però només érem companyes d’institut. Però des de fa uns quants mesos l’he començat a conèixer millor i adonar-me que és una persona que realment val molt la pena. Ella sempre que l’he necessitat ha estat allà per ajudar-me i animar-me. Jo, sense adonar-me’n, li he arribat a fer mal per una tonteria massa gran, però per sort ella té un cor massa gran per enfadar-se i ser rancorosa i ara per sort estem bé i espero seguir molt de temps així. Amb ella puc ser jo mateixa, és genial.

Poc a poc m’assabento de la gent per qui realment val la penar lluitar i ”derramar sang”. Encara que per desgràcia la humanitat, incloent-me a mi, és estúpida i lluita per persones que ens destrossen per dins i encara que ens adonem ho continuarem fent.

Ara per sort, tinc a gent molt especial al meu costat fa que cada dia de la meva vida sigui únic. Al seu costat, val la pena viure, perquè em fan feliç.

Viure la vida i aprofitar el moment és el millor que es pot fer. Deixar de rallar-te per temes que no són importants, com la gelosia.

Ja sé que quan estàs amb alguna persona i l’estimes tens por de que marxi del teu costat, i per qualsevol motiu ens posem gelosos. Però si tu estàs amb aquella és perquè t’estima i tu l’estimes i has de confiar en ella. Jo també he estat gelosa… encara que és un sentiment que no m’agrada gens, ja que em feia sentir com una desconfiada i no ho sóc, però la por es fa ser persones diferents..

Ara és l’època d’enamorar-nos i començar a viure, i més d’una vegada ens faran mal amb temes d’amors, però si et passes el dia pensant en quan arribarà aquest dia, no gaudiràs del que realment val, com els teus amics, o la família, o els petits detalls… que fan que la nostra vida estigui completa.

Judith

Aquest cap de setmana tot va començar bé. Divendres, una gran tarda acompanyada d’un petit sopar amb gent molt especial per mi.

El dissabte el matí, va ser com un d’estiu. Un matí a la platja prenent el sol i banyant-nos a la platja. Per millorar encara més el dissabte, vaig estar un ratet amb una persona molt maca.

Tot anava molt bé, després de molt de temps, no hi havien problemes, després de molt , era feliç. Fins que va arribar la nit. Al principi, tota anava bé. Tothom ballant i rient, però de cop i volta tot és va tornar tot negre… El meu cap de setmana perfecta havia desaparegut…

Sempre que tot rutlla bé, que tothom és feliç, ve algú i t’espatlla el dia, el cap de setmana.

Judith

Avui al tornar on va començar tot, m’he adonat que estic farta de llevar-me i pensar en tu, de mirar les fotos del facebook i tenir ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar… també he recordat tots aquells moments viscuts al teu costat, tant de dolents com de bons.

Intento refer la meva vida, però tu ets qui fa que la meva vida estigui plena, i passi el que passi vull ser el teu costat. Avui, al veure’t tant feliç agafant el teu cosí i jugant amb ell, amb aquell somriure tan preciós i amb el nou pentinat que et queda tant bé, m’han entrat ganes d’abraçar-te i parar el temps.

Trobo a faltar tantes coses… com dir-te t’estimo, enviar-te un missatge de bona nit, trucar-te a la nit perquè m’expliquis un dels teus contes del nostre futur o de com ens vam conèixer…

Des de fa ja dos mesos, que la meva vida té un buit, que tu ja no hi ets, que els teus petons han desaparegut, que les teves abraçades ja no tenen el mateix valor sentimental que abans.

Espero algun dia, deixar de comptar els mesos que porto lluny de tu i tornar a contar els que porto al teu costat. T’estimo!

Judith

Tot comença amb els altibaixos diaris de cadascú: tonteries momentànies, atacs d’ira o qualsevol coseta que fa canviar el nostre estat d’ànim cada dos per tres. Però quan la cosa empitjora, encara que sigui per un motiu insignificant, et pot fer canviar la teva visió de la vida, del moment o del teu tarannà en un sol segon. Aquella angoixa, tristesa, preocupació, esperança, fúria, ganes de tirar-ho tot per la borda i desaparèixer eternament… Ganes de voler reflexionar sobre tot, quan en realitat no ho fas, simplement trobes causants i solucions al que et succeïx. Moments com aquests, tots n’hem passat; sovint el que et ve en gana és rebentar qualsevol cosa o fins i tot a algú, però també tens una intensa sensació de necessitar una abraçada infinita d’un ésser estimat, encara que simplement és contacte físic, ens dóna a entendre que ens sentim compresos per algú en un mar ple d’estupideses, contradiccions i coses rares rares que ens fan sentir fatal. Recaure pensant en allò que et fa sentir tan malament pot ser que sigui bo, només si ets capaç d’eliminar-ho per fi; o dolent, si l’única cosa que fa és que et mengis més el cap en el tema… No tot són flors i violes… no tothom és com creiem que és i com esperem que sigui, i SEMPRE ens trobarem sorpresos davant d’una acció d’algú altre, que per a un mateix, no te cap mena de sentit i pot arribar a fer molt de mal. Sincerament, quant aquella ràbia comença a córrer per les teves venes i t’arriba a tot el cos, es com un huracà d’emocions que no saps ben bé què fer amb el teu cos, i tampoc saps què fer am la teva ment; intentes trobar alguna solució ràpida i efectiva que et tregui aquest malestar de sobre… d’aquí esdevenen els brots psicòtics i coses així… no per fer-nos mal, sinó per sentir-nos a gust amb aquest descontrol d’adrenalina que corre pel nostre cos i fa que siguem unes autèntiques bèsties.

Judith

El cap de setmana passat vaig anar a fer Snowboard amb unes amigues a la vall de Núria. Vam anar amb cotxe i després un cop a Ribes de Fresser vam agafar el cremallera. Quan vam arribar allà vam haver d’agafar el “telehuevo” per arribar a l’alberg.

Aquella nit, totes estàvem mortes, però abans d’anar a dormir vam decidir sortir i mirar el cel. Tot ple d’estels, es veia el Carro, algunes constel·lacions… Quin cel, Déu meu. Aquell cel et fa pensar…

Et fa pensar en tot allò que tens a la vida i que no valores… la vida és curta… i hem d’aprendre a lluitar per aquelles coses que realment valen la pena.

Judith Rico

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith

Un futbolista, un cantant, un actor etc per mi no és una persona important.

No entenc perquè la gent es pot arribar a tornar boja quan veu alguna persona famosa, potser és perquè surt a la televisió o al cinema… Però per molt que surti a la televisió o on sigui, és una persona com qualsevol altra..

Un futbolista, per exemple, és una persona que se li dona bé jugar a futbol però per saber jugar no crec que sigui necessari que cobri els diners que cobra. Perquè un metge, un bomber, un policia… són gent que salva vides, que es juga la seva per la vida dels demès i, tot i això, no són valorats. Cobren una misèria comparat amb un futbolista que l’únic que fa es córrer i anar darrera la pilota. Perquè no poden cobrar un sou com tot els demés? A més que els metges, policies, bombers etc. han estudiat una carrera per arribar on estan, en canvi un futbolista no.

Després ens queixarem que el tercer món és pobre, però és que en comptes de donar-li a un sol futbolista els milions d’euros que li donen, els podríem enviar al tercer món o intentar arreglar el nostre, ja que molt bé no està que diguem.

Potser, si ens paréssim a pensar una mica, podríem arribar a la conclusió de que un famós no és més que una persona que fa el seu treball, com qualsevol altre, i veuríem que realment la gent que hauria de ser famosa és aquella que fa alguna cosa per nosaltres, alguna cosa realment important.

Judith Ricó

Vas tan tranquil·la pel carrer conduint amb la moto i de sobte se’t passa pel davant un cotxe a tota velocitat. Quasi no et dona temps a reaccionar i si no ets una experta pots acabar tirada pel terra i amb un braç trencat.

Però és què si no t’avança un cotxe a tota pastilla i es posa sense avisar al teu carril, passarà un vell pel mig del carrer. Encara que tingui un pas de zebra a dos metres, ell passarà pel mig del carrer! La gent no es digna a passar per els passos de zebra o per la vorera. Ells passen tan tranquils pel mig del carrer i si algú els atropella serà cosa seva.
Després diuen que nosaltres, els joves, som els que tenim més accidents. Però és que no m’estranya. Els vehicles grans no respecten els petits.. Clar, nosaltres som els joves, els que no tenim control, ho fem tot de pressa i sense compte. Però no sempre és així.

Fa ja temps que condueixo i més d’una vegada he estat a punt de tenir un accident per un conductor irresponsable. La meva germana gran sempre que ve a veure’m em diu que no vol que vagi amb moto perquè un amic seu va morir en un accident de moto perquè un autobús es va ficar en el seu carril sense avisar ni va posar l’intermitent.
Ara a més a més d’això ara volen treure la ‘’L’’, i fent això l’únic que provocaran seran més accidents ja que, els conductors que fan bajanades no sabran qui són el que encara no tenen experiència i qui són els que si.

La meva conclusió és que els conductors haurien de respectar totes les senyals de trànsit i totes les normatives i que els policies en contes de posar una multa per portar el casco deslligat estiguessin més alertes.

Judith