LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un mes vaig anar a l’oculista i em va dir que la miopia m’havia augmentat bastant. Això volia dir que m’havia de fer unes ulleres noves o unes lentilles.

Portava bastant temps rondant-me pel cap la idea de les lentilles. Quan t’hi acostumes són molt més pràctiques i fàcils de portar i quan plou no s’embruten com les ulleres, així que em vaig decantar per les lentilles.

Fa dues setmanes vaig anar a l’òptica on treballa la meva tieta perquè me les fes. Que fos ella qui m’ensenyés a utilitzar-les em va treure un gran pes de sobre, ja que jo no estava del tot segura i em feia “por” que no me les pogués treure de l’ull. Però ara m’adono que és qüestió de pràctica i d’acostumar-se. Al principi em costava posar-me-les, ara és un moment.

És impressionant la sensació que notes amb les lentilles, sobretot quan has portat ulleres abans. Ho veus tot, mentre que amb les ulleres ho tens “emmarcat”. Animo a qui porti ulleres i s’estigui plantejant portar lentilles a que no s’ho pensi més!

Judith Maltas

Sona el despertador. El cap em dona voltes, estic molt cansada! Miro l’hora i són les vuit del matí. Apago el despertador i em torno a estirar, però al cap de 5 minuts ja m’està picant a la porta la meva mare. Ve a despertar-me…

Així és com em vaig despertar jo el dissabte desprès del viatge de final de curs. Mentre la majoria dels meus companys seguien dormint per recuperar la son dels últims dies, jo em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar cap a la perruqueria. Tenia un casament al migdia i havia d’estar preparada abans de la una.

Durant l’estona de la perruqueria vaig poder relaxar-me i descansar, però per poc temps, ja que desprès d’això em vaig dirigir a casa meva per vestir-me i maquillar-me a corre-cuita.

El casament es va allargar fins les 10 de la nit i si m’oblido del mal de peus degut als tacons o de la son, que feia que no m’aguantés de peu, tot va anar fantàstic. La cerimònia no va ser molt llarga però si molt emotiva i desprès vaig poder gaudir d’una bona tarda amb amics meus que no acostumo a veure sovint. Per tot això, va valdre la pena despertar-se d’hora.

Judith Maltas

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith

M’he passat tot el dia amunt i avall per aprofitar l’últim dia de vacances. Però s’acaba. Tot s’acaba. Avui toca guardar l’arbre de Nadal, el pessebre i tots els adorns que vam posar il·lusionats fa unes tres setmanes. També toca fer una neteja general i ordenar tots els regals. Però el més important, toca tornar a la rutina.

Baixo a la sala d’estudi i em faig la motxilla. També miro l’agenda per si m’he deixat alguna cosa per a fer. Per sort, ho vaig acabar els primers dies de vacances i m’ho vaig treure de sobre! Però de cop miro l’horari de l’endemà i m’agafen tots els mals…Quina mandra!

Pujo a dalt, em dutxo i sopo. Vaig a dormir el més d’hora que puc, perquè sinó l’endemà tindré una son que no m’aguantaré! Quan m’estiro al llit intento pensar en tot el que pugui menys en el dia que m’espera, però llavors em ve al cap el pensament de que demà em despertarà el soroll del despertador…

Judith Maltas

Falta molt poc per Nadal, encara que sembla com si ja hi fóssim. Les llums adornen els freds carrers, on les parelles passegen agafades de les mans i les famílies caminen totes juntes, mentre els nens corren il·lusionats mirant els aparadors plens de joguines. Aquestes són unes quantes coses que fan adonar-nos que el Nadal ja és aquí.

Però n’hi ha d’altres també fan que ens n’adonem, com per exemple, els anuncis. Tots són de joguines o de perfums i en fan a tota hora,( moltes vegades te’ls arribes a saber de memòria i es fan molt pesats). Els nens es queden mirant la tele i  diuen:

-Vull això, i això, i això…

Una altra cosa són els catàlegs, que venen ja preparats perquè els nens marquin en una casella el que demanen als reis, al tió o al pare Noel.

Tot i això, el Nadal és una època que es viu amb molta il·lusió per a gairebé tothom: pares, nens, avis tiets. Siguin grans o petits. Són uns dies de tranquil·litat o de no parar, però la qüestió és passar-ho bé. També és una època on les famílies s’ajunten per celebrar les festes, i on t’ajuntes amb gent que potser fa molt temps que no veus, i t’alegres de fer-ho. Tots els records que tinc d’aquestes festes, de quan era petita, són fantàstics. I realment, a mi, el Nadal m’encanta!

Judith

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith