LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Demà ens anem de viatge a les Canàries. Seran uns dies per desconnectar, relaxar-nos i divertir-nos però sempre tinc un problema amb els viatges, la maleta. Sí, aquell trasto que portem sempre a sobre i que si et pesa més de 20Kg et fan pagar. Doncs sí, per mi fer la maleta és un problema, no saps què endur-te perquè sempre penses: “I si em fa falta?”

Finalment, acabes agafant per a quatre dies 20 pantalons, 40 samarretes i un fotiment de roba més. Quan acabo de fer la maleta sempre penso que la meitat de la roba ni me la miraré però és clar, qui sap si em farà falta? Malament Judith, a veure si aprens ja d’una vegada a fer com el teu pare, que amb 4 samarretes i 2 pantalons ja fa.

Suposo que algun dia n’aprendré, quin remei, però fins que això passi hauré de conviure amb aquest problema de que cada cop que me’n vagi de viatge, la maleta sigui un joc de TETRIS de: a veure qui encaixona tot això…

PD: A pesar de tots els problemes, espero que tingueu un bon viatge i no feu la maleta com jo! Tot i que aquest any he batut el meu rècord: 14.2Kg!

Judith

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith

“Un padre reconoce haber matado a sus mellizas en Italia.”
Impacta, oi? Normal…Com un pare pot arribar a fer això? Matar les seves pròpies filles per simple avorriment, en quina societat vivim avui en dia? Jo estic indignada amb aquests casos.

La última notícia sobre el tema és una frase més impactant inclús que la primera: “No verás más a las niñas. No han sufrido, descansan en paz en un lugar seguro.” Que no han sofert? Això s’ho creurà ell, com us quedaríeu si fóssiu vosaltres la mare? Només pensar-hi…

En fi, vivim en una societat on el tema que més surt a les notícies del dia a dia és el d’assassinats, i el cas és que, per què? Per què devia matar un pare a les seves dos filles? Per què només hi ha assassinats en aquesta vida? Tanta ràbia ens tenim els humans entre nosaltres? No som capaços d’aguantar-nos-la i no pagar-ho contra els altres?

A l’aire deixo aquestes preguntes, perquè tots reflexionem ja d’una vegada i perquè la ràbia no ens cegui i no ens faci fer actes com aquests. Sé que només som uns adolescents però qui sap? Potser que més d’un ja tingués plans…

Judit

Diumenge passat vaig veure un reportatge a la televisió sobre el Dakar.

Des que era petita, jo i el meu pare ho miràvem. Cada any, i a mida que m’anava fent gran, m’agradava cada cop més. Després de les primeres colònies al campus dels quads, vaig assolir un ídol al Dakar: Pedregà. Jo el coneix-ho i fins i tot aquest any, quan me’l vaig trobar al Marroc, em va reconèixer i em va saludar!

Tornant al tema, com el meu pare i jo érem uns viciats al Dakar, vam dir que algun dia el faríem; el meu pare en cotxe i jo amb quad en honor al meu hobby i al meu ídol. Però aleshores, un any es a deixar de fer i el meu pare i jo ja ens temíem que el Rally s’acabaria.

L’edició de 2008, l’any després de comunicar que no es feia el Dakar, van proposar canviar de lloc ja que a l’Àfrica hi havia molt terrorisme.

Reconec estar una mica indignada ja que l’Argentina- Xile no seria el mateix. Ja no seria un Rally, seria un Raid pur i dur. Al meu pare i a mi se’ns van acabar les ganes de seguir-ho i juntament, les ganes de participar-hi.

Però diumenge en veure el reportatge, vaig veure que no era com el meu pare i jo ens havíem imaginat, està clar que no era com el París- Dakar, però també hi havien dificultats en les rutes i això va fer que les meves ganes de participar-hi, tornessin. Però em continuo fent una pregunta: No és hora de canviar-li el nom?

Judith

Aquest Nadal he anat (per 5è cop) al Marroc. Jo ja em puc considerar mig berber perquè em conec aquell país com si fos casa meva. Com cada any que hi vaig, he tingut gastroenteritis per culpa de les espècies que posen al menjar que mai em senten bé. A més a més no hi ha massa varietat de coses per menjar i no comprenc el perquè ja que allà cultiven mongeta verda, però no la cuinen i així en diferents casos. Així que diguéssim que he fet “la dieta de l’amanida i el tajine de pollastre”.

Bé, aquest cop hem anat a fer bàsicament turisme, ja que sempre que hi vaig és per anar amb el cotxe o el quad de 4×4. Parlant de motor, aquest cop he conduit un altre vehicle per les dunes, el buggie, m’ho vaig passar d’allò més bé i crec que és el vehicle ideal per anar per allà, però només per les dunes perquè Marroc no només és desert com la majoria de gent pensa, Marroc té zones de mar, zones verdes, etc.

Ah! He practicat el francès perquè a part de que allà es parla aquest idioma, venien uns amics francesos i se’m han “encomanat” algunes paraules de tant dir-les.

Marroc crec que és el bressol de l’artesania, és inhumà el treball que arriben a fer, el dia que vaig estar a la medina de Fès ho vaig poder comprovar, d’una peça en blanc et poden arribar a fer un estampat geomètric a ull.

Doncs aquí un petit resum de les meves vacances nadalenques al Marroc, que per cert no feia massa calor com potser la gent pot pensar. Ah, i jo i la meva germana petita vam pujar dos cops a la Gran Duna que no és pas fàcil! Feliç 2011!

Judith Hernàndez

Escriure ens costa, sempre que ens diuen d’escriure un relat, un poema i fins i tot aquest bloc, ens bloquegem i les idees mai vénen. No és pas feina fàcil, però si volem podem fer que no sigui difícil. Podem escriure sobre una història viscuda, una cosa que t’han explicat, reflexionar sobre una notícia, etc. Però la dificultat no la trobem aquí, sabem que cada dia passen moltes coses arreu del món, però el problema és trobar l’adequada per comentar-la i reflexionar-la correctament sense que sigui pesat o ridícul.

A l’hora de triar el tema, una pluja de preguntes ens cau a sobre: llarg o curt?, els agradarà als lectors?, serà interessant? Totes aquestes preguntes ens frenen encara més i al final no escrivim.

A mi em costa escriure, a molta gent de la meva classe els passa el mateix, per no dir a tots. Quan el professor pregunta per què no escrivim, la resposta sempre és: “em costa” o “no estic satisfeta amb el meu escrit”. Jo sincerament tampoc sabia què escriure i el dia de penjar el text al bloc s’acostava. Quan vaig sentir el problema a classe vaig decidir reflexionar sobre el tema i em vaig preguntar per què a tothom li costava escriure.

Finalment, he arribat a una conclusió: ens atabalem quan ens diuen que hem d’escriure per què ens trobem “sota pressió” i per tant ens “tallem” i mai acabem d’estar satisfets amb el que escrivim.

Judith Hernández

Com passa el temps! Fa set anys que vaig començar a anar amb quad. Tenia 8 anys i jo i els meus pares vam anar a la fira del càntir d’Argentona. Només entrar al poble, allà estava el meu futur hobby, un mini-circuit per a nens d’un vehicle innovador en aquells temps, es tractava del quad.

Jo em vaig quedar mirant aquell circuit amb sorpresa, mirava com els nens circulaven amb aquell vehicle i jo també volia provar-ho . El meu pare quan em va veure amb aquella mirada em va preguntar: “Judith, t’hi vols muntar?” Jo sense cap mena de dubte vaig dir que sí (i mira que jo sóc molt indecisa). Ens hi vam acostar, vam fer cua, i en el moment en el qual estava a punt de pujar, em van entrar molts nervis, però els vaig superar i en els 5 minuts que duraven les voltes que et deixaven fer, vaig notar que aquell vehicle estava fet per a mi.

L’any següent una desgràcia a la meva família va ocórrer, els meus pares es van divorciar. Jo durant aquell any recordo que no parava de plorar, perquè és clar, jo no entenia amb la mentalitat que tenia amb nou anys, per què els meus pares s’havien de separar. Però el meu pare per aquell estiu em va buscar una diversió: unes colònies de quads. Jo estava contenta però alhora nerviosa ja que eren les meves primeres colònies i jo sempre he sigut una mica tímida per fer nous amics.

Aquelles colònies van ser genials, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim sobre com conduir un quad (cosa que no és pas fàcil com la majoria de gent es creu), així que vaig anar-hi durant 4 anys més. Però els que duien aquestes colònies, quan jo tenia nou anys que anava a fer-ne deu, van construir un circuit a Sabadell. El dia de la inauguració, jo hi vaig anar i em va deparar una sorpresa, els deu nens que estàvem allà anàvem a sortir a una revista molt coneguda sobre quads! Jo estava molt emocionada, així que vaig intentar mostrar el que havia après les colònies passades, els fotògrafs li van dir al meu pare que el quad que jo conduïa en aquell reportatge m’anava com anell al dit i el meu pare me’l va comprar. Era un Kymko 90 de color vermell (mai l’oblidaré) i durant tres o quatre anys vaig conduir aquell quad. Però quan ja tenia onze o dotze anys em va començar a anar petit aquell quad, ja no m’hi cabien els peus i jo tenia moltes ganes de canviar-me’l perquè m’anava molt lent i la gent de la meva edat ja se l’havia canviat i així va ser: em van comprar un Kymko Maxxer 300.

Durant el primer any, la gent em deia que m’anava molt gran però jo era feliç i el vaig saber dur. El meu pare em va preguntar si volia anar a fer competició de quads però l’inconvenient era que tenia que dur un quad com l’anterior així que em vaig resignar i vaig dir que m’esperaria fins a tenir els 16 anys on podria dur un quad de carreres amb més potència i més gran. Perquè el quad és part de la meva vida, és un hobby que des de petita el duc a terme i he viscut moltes experiències; bones i dolentes, però per fi ha arribat l’hora que des de que era nena esperava.

Judith Hernández

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith