LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El riu Iang-Tsé, tan bell, tan important, tan poderós, rega el 70 % del famós arròs xinès i proporciona aigua al 40 % dels habitants de la Xina. Un riu que és venerat com un déu i que en sentir-ne parlar fa sonar una simfonia al meu cap.

La simfonia comença amb el naixement d´un petit rierol al “sostre del món” mentre cadenes de gegants rocosos observen el part de Gaia. En la segona part, el “petit rierol”, ja convertit en colós, és venerat per Poseidó amb milers de nàiades. El riu inicia el seu descens, en la broma de la incertesa, en què el seu cabdal serà un obsequi per a l’ésser humà.

La civilització xinesa abusa de l’indefens gegant fins a tals extrems de contaminació que acaba amb la vida de les nàiades. La bèstia, ferida, suplica a l’ésser humà que la deixi refer-se, no l’escolta, abusen més d´ella per aprofitar els pocs recursos que li queden. Converteixen el seu físic nítid en una fosca capa de brutícia. El riu Iang-Tsé està arribant a la fi del trajecte sense forces, sense vida. L’ésser humà no li ha permès gaudir de la seva vida i finalment mor en la mar de la xina oriental. El sol es nua per regalar-li al ferit colós una aurora.

En acabar de sentir aquesta simfonia una llàgrima recorre el meu rostre i sento vergonya de ser un ésser humà.

Jordi Abril

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

La vida és l´espai de temps que transcorre des del naixement fins la mort en la qual ens desarrollem, ens reproduïm i estem en un ambient.

Aquesta és la definició del diccionari però si profunditzem ens adonem que la vida és molt més, la vida és bella, la vida és efímera, la vida és perillosa, la vida és sentiments, la vida és pensaments, la vida és amor, la vida és temps, la vida és moviment, la vida és tot el que puguis imaginar.

“Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.” Abraham Lincoln.

Amb aquesta frase, Lincoln, manifesta que no importen els anys que hagi viscut un individu, sinó que el realment important és el que haguem aprofitat aquests anys.

“La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”
John Lennon.

Amb aquest frase, Lennon, vol dir que l´ésser humà és preocupa massa de coses sense importància i no es centra en el més important, viure la vida.

En conclusió aquestes frases tenen com a objectiu aconsellar a l´home per aprofitar la vida, ja que la vida és molt més curta del que ens imaginem, encara som joves i pensem que tenim tota la vida per davant però la vida és ara. Hem de ser conscients que si pensem en el futur (com és habitual en la etapa actual de les nostres vides) no podrem viure el present i caurem en una visió pessimista de la “bella” vida. Hem de viure la vida de la manera que ens faci més feliços, ja que la felicitat és vida.

Jordi

La concentració, segons el diccionari, és un procés psíquic que consisteix en centrar voluntàriament, tota la atenció de la ment sobre un objecte o activitat que s’estigui realitzant o pensant en aquell moment. Deixant de costat tots els fets i objectes que puguin ser capaços d’interferir en la seva consecució o atenció.

En la meva opinió la concentració és l´estat que dota als éssers vius de la capacitat de resoldre els enigmes i qüestions més importants, o senzillament, la habilitat que et permet fer servir tota la intel·ligència del cervell. Milers d’estudis científics han demostrat que la concentració és la base fonamental per l’aprenentatge i per quasi tots els esports individuals. A més de l’esport, altres pràctiques com la meditació i el ioga han demostrat ser mètodes molt efectius per millorar la concentració. Alguns dels atributs que se li donen a la concentració a part dels dits anteriorment són la relaxació, la calma, la creativitat, l´increment de la memòria i la solució de problemes.

En conclusió la concentració és una eina molt útil (i més en la època dels estudiants) que he hagut d’utilitzat per desenvolupar aquest escrit i que no té cap part negativa, exclusivament, de la pèrdua de temps que provoca aquest estat.

Jordi

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi

Fa poc temps vaig veure una pel·lícula (La caja) en la qual es planteja una gran qüestió. Imagina’t l’escena, un dia qualsevol, en una situació quotidiana, un home misteriós s’apropa a tu amb l’objectiu de donar-te una caixa, una caixa amb un botó.

Només tens dues opcions, prémer el botó i guanyar un milió d’euros o no prèmer-lo, això en un màxim de 24 hores. En un principi aquesta qüestió sembla molt senzilla, però aleshores se’t planteja el verdader repte:

-Si prems el botó una persona que no coneixes morirà.

Comencen a sorgir els primers dubtes; i si és un assassí? I si és un nen? I si s’ho mereix? Seguidament auto-justifiques la teva decisió; no el conec de res així que no m’importa, tothom hagués acceptat, són molts diners per dir que no, amb aquests diners es pot ajudar a gent necessitada…..

És el moment, han passat 24 hores, aquell home ve a recollir la caixa i a donar-te el maletí amb el milió d’euros, i se t’ocorre preguntar-li:

-Ara que faràs amb la caixa? I amb un somriure a la cara et contesta:

-No et preocupis, no li donaré aquesta caixa a ningú que coneguis….

De sobte tens pànic, significa això que el següent en morir seré jo?

L’angoixa recorre tots els teus sentits i comences a buscar una forma de lliurar-te de la mort, la desesperació és un mot que es queda curt per descriure el que sents en aquell moment, el teu cor batega més de pressa del que t’hagis imaginat mai, després d’uns instants de mort anímica, et ve a la memòria la primera pista, tens 24 hores.

Crec que aquesta pel·lícula reflecteix molt bé la avarícia de les persones i el nostre egoisme, som capaces de sacrificar una vida humana per tal d’aconseguir millorar la nostra. Crec que no hi ha motiu prou gran per justificar un assassinat, siguin 1 milió o siguin 100.

Jordi

Els ministres europeus de transport han tancat un acord polític per implantar la taxa mediambiental per camions coneguda com “eurovinyeta”, que obligarà a pagar per la contaminació atmosfèrica i acústica que produeixen aquests vehicles.

Al llegir aquesta notícia vaig baixar corrent les escales per tal de comunicar-li aquest succés al meu pare, que és camioner. La conversació va ser més o menys així:

-Papa saps que?! La unió europea ha aprovat una llei, en la qual cobrarà un impost per contaminació mediambiental. Al què ell va respondre:

-Encara més?!? aquests polítics no saben d’on treure diners.

Jo en un principi em vaig sorprendre de la seva reacció, pensava que s’ho prendria de broma o es posaria serio i em miraria amb cara de “a algú li tenia que tocar” o potser continuaria tal i com estava. No va ser fins molt després que em vaig adonar de el “perquè” d’aquella reacció, els polítics ja estaven debatent un altre impost, que consisteix en que per cada kilòmetre recorregut s’haurà de pagar 10 cèntims. Una quantitat que en un principi sembla una misèria, però que no ho és.

Si de Catalunya a Bèlgica hi han uns 1000 kilòmetres i ho multipliquem per aquest impost, ja són 100 €.

Si calculem un trajecte mensual, ja són 1200€. Però si calculem una empresa mitjana (5 camioners) ja són 6000€ en impostos!!! una bestiesa!! i tot això sense sumar la benzina (que per aquest recorregut és molta).

En fi, això em fa pensar que en realitat als polítics no els importen els ciutadans, i només se’n recorden d’ells quan arriba el moment de votar, prometen i prometen, el que tan ells com nosaltres, sabem que no compliran.

Jordi

Aquest matí m´he llevat i he llegit el diari. He vist una notícia que a mi particularment m´ha escandalitzat. Dues persones condemnades a presó per llançar objectes a mossos d´esquadra, aprofitant que la gent va anar al carrer, a celebrar el gol d´Iniesta contra el Chelsea.

I aleshores em pregunto, per què sempre hi ha gent que ha d´espatllar el futbol, gent que no et permet tenir una tarda agradable de futbol amb els teus fills, gent a la que de sobte se li acudeix agredir a uns mossos d´esquadra, gent que no tenia res millor a fer que trencar coses. Així és com a un se li treuen les ganes d´anar a celebrar les victòries del teu equip.

Penso que, si no estan d´acord amb aquesta societat o que no els hi cauen bé els mossos d´esquadra, que facin un escrit de reclamació a l’ajuntament, o que recullin firmes, però mai utilitzar la violència, perquè mai ha servit de res. Que pensin en els mossos d´esquadra que l´únic que fan es vetllar perquè la llei es compleixi, i si això tampoc els importa, que pensin en les famílies dels mossos d´esquadra. Perquè per culpa d´aquestes persones hi han dones que han perdut els seus marits, homes que han perdut els seus germans, i fins i tot, hi han nens, que han perdut els seus pares.

Jordi