LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa pocs dies, la meva mare em va dir que s’havia fet voluntària a la protectora d’animals de Cabrils. Em va semblar molt bona idea perquè és una manera d’ajudar els gossos que estan allà. Va tres o quatre dies per setmana a passejar-los.

Avui, jo i el meu germà petit hem acompanyat a la meva mare a la protectora. En arribar, la senyora que s’ocupa dels animals, ens ha assignat un gos a cadascú. A la meva mare li han demanat que passegés un Dóberman, ja que ningú s’atreveix a fer-ho. És el gos més bo i obedient del món, però al ser una raça considerada perillosa, molta gent es nega a passejar-lo. A mi, m’ha tocat una gossa mestissa de Pastor alemany, Kira. És bona però té caràcter. I al meu germà li ha tocat un gos de caça.

Ens han donat la corretja, i els hem tret. Estaven eufòrics, no paraven de tirar. Vist això, hem començat a córrer amb els gossos. Mai havia vist a un gos córrer tant. Oloraven tota l’estona i no paraven quiets. Després de córrer uns deu minuts ja estaven més tranquils, però seguien estant excitats. És normal, ja que no surten mai i són gossos joves amb molta energia i vitalitat. Al cap d’una hora, vam tornar els gossos a la protectora i no ens treien els ulls de sobre. Ens miraven com si diguessin: Traieu-nos d’aquí!

Dintre de tot, tampoc estan tan malament allà. Em refereixo a què, hi han molts gossos i tenen companyia. Tampoc els falta menjar i hi han persones que es preocupen per ells. Però res és comparable amb tenir una família i una llar.

Ha sigut una bona experiència, espero tornar-hi aviat. A la protectora hi han catorze gossos, diferents. Sempre que hi vaig em crida l’atenció el Xino, ja que és el germà del Lolo, el meu gos. No s’assemblen massa, però em recorda per la seva manera de ser i d’actuar. Animo a tothom que vulgui passejar un gos, a que hi vagi. I si voleu adoptar-ne un, endavant. Una mascota no es compra, s’adopta.

Jaume Abril

Em vaig quedar bocabadat, jo estava al balcó tan tranquil i de sobte va aparèixer una senyora. No era el primer cop que la veia, ni l’últim. La meva veïna té uns seixanta anys, suposo que deu estar jubilada. Sap secrets de tot el poble. Coneix tothom. Aquesta bona dona té controlades totes les plantes de la meva casa, totes les terrasses, tots els balcons, totes les sortides i entrades, totes les finestres…

L’altre dia es va trobar amb una senyora que passava pel carrer. Es van saludar. La seva suposada amiga li va preguntar què feia allà. La meva veïna va contestar que des d’allà ho podia “xafardejar” tot. Van acabar la conversa rient. Sort que ho reconeix fins i tot ella perquè si no seria preocupant.

Aquesta dona és la pera. No pot descansar ni un moment, està menjant un entrepà mentre mira a través de la tanca del veí. Ho mira tot, ja siguin persones sortint d’un cotxe, gent passant pel carrer o a mi, el seu veí. No s’avorreix, pot passar-se una hora seguida dreta, mentre subjecta un escuradents amb la mà dreta, xafardejant. Què descarada, enganxa l’orella a la paret del veí per sentir-ho tot. Aparta una mica els xiprers per poder veure com té la terrassa el seu pobre veí.

No podem fer res al respecte, ens ha tocat una veïna espia. Jo ja he avisat a casa que no deixin res obert, que baixin les persianes i posin les cortines. Si surto un moment al jardí, me la trobo mirant-me, si surto a la terrassa de dalt, també. Quin remei… Hauré d’acabar fent-me amic d’ella.

Jaume

Per fi s’ha acabat aquesta setmana. Ha sigut una de les pitjors del curs. Quasi cada dia teniem un maleït examen. A sobre avui he fet un control de socials que era molt important i no m’ha anat com per tirar coets. Per sort, la setmana que ve tenim l’últim examen del trimestre, el de matemàtiques. En aquest no s’ha d’estudiar, però s’ha de practicar i saber-ho fer tot bé. Això no és tot, també hauré de fer el meu currículm, inventar-lo. No és pas una feina fàcil, ja que es necessita revisar-ho uns quants cops abans d’acabar-lo si volem que estigui el millor possible. Me n’oblidava, també haig de fer un resum de socials d’un tema sencer, i encara que no sigui difícil s’hi ha de dedicar una bona estona. Ara estic fent una redacció per al bloc, que l’hauria d’haver enviat la setmana passada però amb tants controls no he pogut fer.

Aquesta és una altra, el dijous de la setmana que ve tenim una sortida al saló de l’ensenyament. I encara no sé que vull estudiar. El que sí que crec, és que ha de ser una carrera de lletres, ja que ara estic fent l’itinerari tecnlògic i m’està costant bastant. El que se’m dóna pitjor és física i quimica, no hi ha manera. En tecnologia vaig bastant bé sempre i quan no siguin problemes. Ara puc descansar una mica però no puc perdre el ritme, sinó les passaré canutes.

Jaume Abril

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Facebook és una xarxa social que va ser fundada per Mark Zuckerberg, el 4 de febrer del 2004. Principalment, es va crear per ser una eina de coneixement pels alumnes de la universitat. Va començar expandint-se per Boston, més tard per tot el país, i avui en dia, hi han més de 400 milions d’usuaris d’arreu el món. També s’ha de dir què, Facebook ha estat bloquejat per països com Paquistan, Síria, Xina, Vietnam o Iran. A l’any 2009, era la xarxa més utilitzada a Internet, superant a MySpace.

Per registrar-se a Facebook només cal una adreça de correu electrònic i tenir més de 13 anys. Aquesta xarxa, permet afegir gent com a amics, enviar missatges, penjar fotos, penjar vídeos,etc. I aquest és un motiu , pel qual, el lloc web va augmentar crítiques sobre el seu funcionament, degut a la quantitat de dades personals i imatges. I va fer incrementar els protocols de privacitat.

Per a mi, Facebook és un gran mitjà de comunicació, perquè pots comunicar-te amb tothom que vulguis d’arreu el món. Si que és veritat que pot ser perillós, ja què, comparteixes fotos i moltes dades personals. Però tot i així, som molts els que el fem servir, i cada vegada en som més.

Jaume

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

Crec que molta gent deu conèixer César Millán. Per qui no ho sàpiga, és un ensinistrador de gossos que fa un programa de televisió: “El encantador de perros”. La meva mare està obsessionada amb aquest home, cada dissabte al matí posa el programa. I no és que em molesti, perquè el veig amb ella.

No sé com s’ho fa, és capaç de controlar qualsevol problema que pugui tenir un gos. Si hi ha un gos que té por de sortir al carrer, va ell i en deu minuts ho soluciona. Si hi ha un gos que mossega els amos i destrossa la casa, va ell i en uns minuts està enllestit.

I sí que és veritat que, aquests programes tampoc són certament fiables, perquè pot ser que alguns casos no hagin sortit bé i els suprimeixin. Però tot i així té molt de mèrit el que fa, i crec que ha solucionat molts més casos que no pas fracassat. I si alguna vegada aparegués per Espanya, seríem els primers en trucar-lo.

Jaume

La vida d’un gos és menys important que la vida d’una persona? El patiment d’un gat ferit o d’un gos maltractat, és menys dolorós que el meu? El fet d’abandonar un animal és menys important que abandonar una persona?

Totes aquestes preguntes em venen el cap quan penso en el maltractament d’animals.

No puc aguantar pensar que algú pot comprar un gos per fer competicions o baralles il·legals (Ja m’agradaria veure’ls a ells passar per aquella situació). Tampoc, que matin als seus gossos de caça de forma cruel, solament perquè ja no tinguin tanta habilitat com el primer dia. Ni la gent que es cansa de tenir un gos i l’abandona enmig de la muntanya sense tenir aliment ni una casa on poder-se sentir protegit, estimat…

En aquest cas, podrien donar-lo a una altra família, així almenys el pobre animal podria tenir una segona oportunitat. I és que la gent es pensa que tenir un gos és com tenir un drap, que quan et canses el llences o el cremes.

La llei hauria de ser molt més dura amb aquestes persones. No és just que una persona que pugui tenir la sang freda com per poder eliminar una vida, encara que sigui d’un animal, s’en vagi amb tan sols una multa de 300 euros. És que no valorem la vida dels éssers que hi ha al nostre entorn?

Per sort no tothom és així i és admirable la gent que dedica el seu temps en comprendre la seva mascota i en donar-li totes les oportunitats possibles. Però sempre hi ha gent que pensa diferent i actua diferent. Per desgràcia es troben cada any casos com els següents: cavalls que han estat abandonats en una nau i es moren de gana, persones que es dediquen a lligar gossos i apallissar-los. molts gossos abandonats…

I jo em pregunto, Algun dia pararà tot això? Algun dia serem capaços de pensar menys amb la butxaca i més amb el cor?

Jaume Abril

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume