LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estem vivint en un món molt injust.

Des de sempre, la societat ha sigut injusta. Començant per la època prehistòrica, ja hi havia una societat injusta; manava la llei del més fort i de la supervivència, i sempre hi havia gent que tenia menys que un altre, i això que tots els humans som iguals.

Tot seguit, amb la època medieval. Allà, és on va sorgir clara la diferència d’injustícia. Hi havia gent, que per procedència naixia noble i pertanyia a una família poderosa, en canvi, hi havia gent que per desgràcia venia de família pobre i tota la seva vida havia de viure en unes condicions pèssimes, de fam i de pobresa.

Ara, en l’actualitat, també hi ha una gran desigualtat entre la societat, tan econòmica com política. Vivim en un estat on la diferència econòmica és radical, cada vegada més s’està incrementant l’augment de pobresa.

La injustícia no canviarà, és a dins de la naturalesa humana, tal com va sorgir, no acabarà, seguirà convivint amb nosaltres.

Gerard

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard

Sóc un noi que em costa bastant expressar les meves opinions, em costa molt buscar la part filosòfica de les paraules i expressar-la.
No estic del tot content amb els comentaris que ens publiques dels nostres escrits. En cap moment, estic criticant la teva manera de corregir i opinar, bàsicament jo crec que és la teva manera d’expressar el que et transmet.
Sé, que també valores el nostre esforç, però m’agradaria, que a la gent que li costés més expressar-se, siguessis una mica més optimista. No puc dir que només valores negativament, perquè tinc algun escrit que l’has valorat més positiu que negatiu.
Segons el títol, és la meva manera de dir, que valores amb un llistó una mica alt; això no és dolent, perquè ens vols fer aprendre i treure el màxim profit i fer l’ús correctament de les paraules.

Gerard Sánchez

Això ja s’acaba!

Tot just acabem de passar una setmaneta de festa que tots estem molt agraïts, però estaria molt millor si fossin més dies. Ha estat una setmana per descansar i deixar la ment en blanc i no pensar en els estudis. He fet de tot: veure la tele, quedar amb els amics, jugar al poker, jugar a la xbox… ara bé, fins avui no havia obert l’agenda en cap moment.

Avui, m’he aixecat pensant que no tenia res, però a l’hora de mirar l’agenda he vist que tenia una setmana plena d’exàmens. He pensat: merda!. M’he passat el dia llegint tots els temes que surten a l’examen, però tinc la sort que no són pas per demà, sinó que són per dimarts, dimecres i dijous.

Cap Problema!. Ara, l’únic problema que tinc, és no saber si demà em podré aixecar per anar a l’escola.

Gerard

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

Des de ben petit, sempre han hagut diverses tradicions; una d’elles és el Nadal. Tothom està desitjant que arribin aquestes dates, ja sigui pels regals, per gaudir amb la família o per uns petits dies sense treball.
Quan arriba l’hivern, tothom o la majoria de gent té aquella necessitat que nevi i poder anar a esquiar. Però quan arriba el Nadal és diferent; sents una alegria i uns nervis impressionants. Quan ets petit, els pares t’han anat fent creure que existeixen els Reis Mags, el Pare Noel, el Cagatió… però a mesura que et vas fent gran, deixes de creure en totes aquestes coses, perquè ja tens la suficient capacitat per raonar. És per això que quan arriben aquestes festes, no tens la mateixa alegria que quan erets petit però et segueix fent il·lusió. Això també passa amb els pares; ells en aquestes dates estan feliços, perquè són dies per estar amb la família, i a més, perquè els fa il·lusió veure com nosaltres obrim els regals. Però és diferent.
Aquesta festa, és alegrant per quasi tothom. Encara que no ho demostris, sents una part d’alegria al teu interior.

Gerard Sanchez

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard

Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.

Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.

Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.

Gerard Sanchez