LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest diumenge vaig anar a la Plaça Catalunya, lloc on es celebra una de les moltes acampades que hi ha a tot l’Estat. Són revolucions pacífiques i totes les persones que hi participen, es fan anomenar indignats.

Sincerament, nosaltres hi vam anar a fer turisme, ja que volíem veure com funcionava aquest moviment. Però durant la mitja hora que hi vam estar, vaig aprendre moltes coses. La més important, la raó per la qual hi estan: reclamar una democràcia real.

Bàsicament els indignats demanen menys privilegis pels polítics, banquers i grans fortunes; sous dignes i qualitat de vida per a tot el món; el dret a l’habitatge; uns serveis públics de qualitat i una llibertat i democràcia participativa. La gent se sent estafada pels poders fàctics, que s´enriqueixen d’una forma indecent e immoral a costa del poble, que veu, impotent, com els polítics s´alineen amb els poderosos en lloc de fer costat a la gent que els han votat i que teòricament hi son representats.

Penso que hi ha bons motius per manifestar-se, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat. Espero que gràcies a aquestes acampades multitudinàries es resolgui d’una vegada per totes la situació actual del país en que vivim. Per tant, és necessari que aquests moviments no decaiguin fins que aconsegueixin fer reaccionar els polítics.

Gerard Lombarte

Demà, ens anem de viatge de final de curs a Canàries. En teoria, havíem d’estar-nos cinc dies sencers, però l’últim dia de classes abans del viatge, ens van informar que només hi estaríem “4 dies”.
Això és degut a que el vol, en lloc de sortir a les 9 del matí, surt a les 5 de la tarda. Per tant, perdem 8 hores més les 3-4 que dura el vol.
Tot i que amb la informació que tenim és difícil saber de qui és culpa, em sembla indignant que havent perdut quasi un dia sencer, no ens tornin una part del diners que hem pagat. Crec que en aquests casos ha d’haver-hi algú que tingui i assumeixi la responsabilitat final. Només espero que l’ institut parli amb l’agència de viatges i ho pugui arreglar.

Gerard Lombarte

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

Aquest dilluns passat al arribar al menjador, ens vam quedar tots bocabadats: la qualitat del menjar havia millorat!

Des de primer d’ESO que el menjar de l’institut estava bastant dolent, a ningú li agradava i fins i tot s’hi havien trobat insectes dins. Vam preguntar a que era degut aquest canvi i ens van dir que els pares havien denunciat l’empresa. Ja era hora!

Això em va fer pensar. Nosaltres només fèiem que queixar-nos, però mai havíem actuat, sort dels pares, que amb l’ajut de l’institut, si que ho van fer. Un altre exemple serien els països àrabs, que desprès de suportar les dictadures durant més de 30 anys, per fi s’han revoltat i ara estan en camí d’aconseguir el que volen.

Crec que la societat també és així, si alguna cosa no ens agrada, només fem que queixar-nos i deixar que un altre ho arregli, sense nosaltres actuar per solucionar-ho. Hauríem de ser més persistents i lluitadors, i si de veritat volem resoldre algun problema, ho hem d’intentar, perquè tot i que no ho aconseguíssim, ja hauríem fet un petit pas.

Gerard

Arriba divendres, desprès d’haver fet 30 hores de classes, la majoria de vosaltres ja us oblideu de tot i comenceu a pensar en el cap de setmana. Però jo no puc fer el mateix, a la tarda em toca fer tres hores d’anglès extraescolar, perquè, tot s’ha de dir, el nivell d’anglès de l’institut crec que és relativament baix.

La gent em diu que fer tres hores d’anglès un divendres és una “putada”, i jo els dic que tenen raó. No crec que a ningú li agradi fer anglès un divendres a la tarda, però jo ja m’hi he acabat acostumant.

A més, com que tot té la seva part positiva, sé que l’anglès és molt important en aquests moments, ja que si en tens un bon nivell, pots aconseguir feina més fàcilment.

D’això en puc treure una conclusió, si alguna cosa no t’agrada i l’has de fer, esforça’t i trobaràs les parts positives.

Gerard

Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.

Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.

Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.

Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.

Gerard

PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels

El clàssic, el Barça–Madrid, “el partit del segle”. Un partit que es veu a la majoria de països del món, milions d’espectadors observant el que passa damunt el terreny de joc. Aquest fet l’aprofiten perfectament les televisions de pagament, que en un sol partit, aconsegueixen una gran quantitat de diners.

Aquestes televisions de pagament, com per exemple “Gol TV” o “Canal+”, el que fan és comprar els drets del partit per poder retransmetre’l per televisió i la gent paga una certa quantitat de diners per poder veure’l. Gràcies a això, aquestes televisions privades obtenen grans beneficis en un sol partit. De fet, aquest clàssic s’ha convertit en el esdeveniment futbolístic més vist en la història de la televisió de pagament, amb 2.488.000 d’espectadors. A part de la gent que ho compra per tenir-ho a casa seva, alguns negocis com bars o restaurants, també compren aquest servei per poder oferir als seus clients el partit. Com a conseqüència d’això, molta gent que no té els diners necessaris per comprar aquest servei i vol veure el partit, té la possibilitat de fer-ho.

Tot i això, penso que tothom, com a ciutadà i amant del bon futbol, té dret a veure un partit tan important com aquest a casa seva sense haver de pagar. Però com que això no passarà , és evident que el clàssic s’ha convertit en un clar negoci per les televisions de pagament.

PD: 5-0 😉

Gerard

Aquest últim cap de setmana, vaig anar a Pavías, un petit poble situat a la província de Castelló, al País Valencià. Allà, em vaig adonar que tothom parlava en castellà, però tots entenien el català, inclús algú el parlava una mica i tot. Això és degut a que a la majoria d’escoles estudien el “valencià”, però totes les altres assignatures les fan en castellà. Cal recordar que el “valencià” és la mateixa llengua que s’anomena oficialment català a Catalunya.

Però això no és el que pensa el govern de la Comunitat Valenciana, segons ells el “valencià” i el català, són idiomes diferents. Seguint aquest fals criteri, els espanyols no haurien d’estar tan orgullosos de tenir uns 417 milions de parlants al món. Perquè si apliquéssim la teoria del govern valencià, el castellà i el “mexicà”; el castellà i “l’argentí”; el castellà i “l’uruguaià”, etc. serien idiomes diferents, però en realitat, en els països hispanoamericans l’idioma que s’hi parla és el castellà.

Doncs, per què el govern valencià no vol acceptar que el català i el “valencià” són el mateix idioma? Doncs perquè ells volen fer desaparèixer el català com a llengua i trencar la unitat lingüística del països de parla catalana. És un exercici de cinisme defensar un idioma que no existeix, que tampoc parlen, quan en realitat l’única llengua que els interessa defensar és el castellà.

Gerard Lombarte

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte