LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.

Un dia començo a fer l’escrit d’ètica, ja que queden dotze dies per penjar-lo i el vull començar amb antelació. Em costa trobar el tema, i finalment penso que és millor deixar-ho per un altre dia. Pocs dies després, em ve al cap un tema i començo a fer l’escrit, i quan estic a la meitat d’aquest, se m’acudeix un altre tema. Aquell mateix dia vaig començar cinc escrits de diferents temes, que amb el pas dels dies van anar agafant forma fins a acabar-los.

A mi no em costa desenvolupar un escrit a partir d’un tema, però em costa molt trobar un tema jo conegui o que em sigui proper. Amb això vull dir que no m’és gens fàcil fer escrits, simplement perquè em costa trobar el tema. Però no sé què em va passar aquell dia per què em comencessin a venir temes, tot i que aquests fossin senzills.

Finalment, vull dir als que els costa trobar un tema per escriure, que no es posin el paper davant sense saber abans sobre què escriure. Que el que penso que han de fer és que quan els passi alguna cosa que no els importi compartir la escriguin.

David

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David

Ja queda poc perquè arribi setmana blanca. Una setmana que estrenem aquest mateix any, però que possiblement sigui la primera i l’última vegada que la fem. Però la meva intenció no és parlar d’això.
Fa uns dies, mentre feia els deures, em vaig posar a mirar l’agenda: quant de temps portem de curs, quant queda, quant és setmana santa, els ponts i festes que hi ha, etc. I em vaig adonar de que portàvem sis setmanes de cole deprés de les vacances de nadal. I a mí m’havien semblat unes tres setmanes.

Segurament sóc jo, però tinc la sensació de que fa res era nadal, i en realitat queden només dos dies per setmana blanca. Han passat ja unes vuit setmanes des de nadal, però jo recordo les vacances de nadal com si fóssin ahir. I és que aquestes vuit setmanes m’han passat molt ràpides.

Diuen que quan et passa el temps ràpid és perquè t’ho estàs passant bé, i que si et passa el temps lent és perquè t’ho estàs passant malament. La veritat és que tampoc m’ho he passat tan bé, però igualment m’ha passat el temps volant. I tot i que no sé per què tinc aquesta sensació, prefereixo que el temps em passi ràpid i no lent.

Així doncs, espero que em segueixi passant el temps ràpid fins que arribi final de curs, però sense deixar de gaudir dels bons moments.

David

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia

Dilluns, molts van disfrutar d’un gran partit de futbol entre el Barcelona i el Reial Madrid. Jo no el vaig veure perquè no tinc televisió de pagament. Però no pretenc parlar del partit en si, sinó que vull parlar de la importància que se li va donar al partit fora del món del futbol.

A mi no m’importa que durant una setmana abans de l’anomenat “clàssic”, en els diaris i notícies d’esports gairebé només es parli del partit, ni tampoc que se’n facin programes especials. Però sí que m’importa que repercuteixi tant com ho va fer fora del món del futbol. I és que per a mi, les conseqüències del partit van passar la línia de l’estupidesa, semblava que el dimarts s’acabés el món.

Perquè m’entengueu, us posaré exemples personals o propers a mi. Dilluns jo no vaig entrenar, ja que començo a les 21:30 i el partit començava a les 21:00. Però així i tot, no ho trobo bé, hi havia gent del meu equip que volia entrenar, però com que el club va decidir que no hi hauria entrenaments a causa del partit, es va suspendre el meu entrenament i els de després. Deixant a part els entrenaments, el meu pare tenia una reunió important, però es va aplaçar ja que els seus clients havien de veure el partit. I estic segur que es van suspendre molts entrenaments, reunions i compromisos, i fins i tot, es van arribar a tancar botigues abans d’hora a causa del “match”. I això, si tota la gent tingués interès per veure el partit, ho trobaria bé, però com sé que no és així no hi estic d’acord.

Per acabar, jo penso que tot i que va ser un bon partit (sobretot per als del Barça), se li va donar massa importància. I no només importància fora del món del futbol, sinó també dins. Ja que es va parlar massa d’un partit que, tot i ser un clàssic, no era tan trascendental per a la lliga.

David

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Recordeu el mundial de futbol celebrat a Sudàfrica aquest mateix any 2010? Recordeu qui va guanyar el mundial? I que els dos finalistes de l’última edició del mundial, a l’any 2006, Itàlia i França, van quedar eliminats a la fase de grups? I perquè us faig totes aquestes preguntes? La resposta és senzilla: us vull explicar un fet.

18 de Novembre del 2009, França i Irlanda s’estan jugant l’última plaça europea del mundial. És el partit de tornada, a l’anada França va guanyar 0-1 a Dublín. Van 0-1, Irlanda ha marcat al minut 33 de la primera part. Durant el partit, Irlanda està jugant molt millor que el combinat francès, però no marca el segon gol i finalment arriben a la pròrroga.

És el minut 104 de partit, pilota a l’àrea, i Henry la controla amb la mà dues vegades dins l’àrea i assisteix a Gallas perquè remati a plaer. L’àrbitre dóna gol, la FIFA no diu res, Irlanda eliminada i França al mundial injustament.

Realment el resultat és tan important? La fi justifica els mitjans? El més important era que els francesos arribessin al mundial? Pensem-hi…

Recordem que França va quedar quarta a la fase de grups, és a dir, última i eliminada. I no només això, sinó que hi ha hagut sancions, expulsions i dimissions; tant de jugadors com de tècnics.

No serà que la selecció francesa va rebre el seu càstig? Jo personalment, penso que hi van intervenir raons psicològiques sobre els jugadors, ja que sent els actuals sotscampions del món, van entrar al mundial a la repesca i servint-se de trampes.

Poseu-vos en el lloc dels irlandesos…

David Garcia Llonch