LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Enteneu el món? Jo no entenc la gent que viu en éll. Quan naixem, tots ens fan carícies, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passi rés. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allà ens deixan sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i també en aquest lloc, tenim les nostres primeres baralles per una joguina, el nostre primer trau, i en aquest lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara són ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d’ells els que ens vigilaran per a que no ens passi rés, encara que ens pasaran coses.

Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra mà, siguin com siguin, ens fa pensar que tenim dret a descriure què és l’amistat. Però no tot es tan bonic com als contes, i cadascú defineix amistat d’una manera diferent; ¿Creieu que aquest és el problema?

David de Paz

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

Em fan mal els ulls de tant de mirar i mirar, els braços sempre caiguts per no abraçar-te. Tinc xemeneies als talons, sempre intentant escapar d’aquelles imatges. Un stop, i un senyal de carrer tallat als pensaments: i per últim una cinta groga, perquè mai més ningú entri.

No importava abans, (era un passeig quotidià) aquest costum de mirar des de fora: passant de llarg i imaginant-me dins. Els cristalls grossos no em separaven de ningú, podia inventar les meves històries al peu d’una foto. ¿I ara què li passa al costum? ¿per què s’obstina en subratllar els meus defectes i no em deixa viure entre indiferència?

Ara ja no distingeixo l’obsessió de la raó. Ara, el meu cap es convertit en una bobina de llana. ¡Amb compte! Un gat negre està solt i no para d’enredar tot allò que duc per dins. Així i tot, si algú intenta desfer el nus, game over a la història, perquè fa mal, perquè fa molt de mal, perquè així tampoc m’agrada.

Jo no tinc un bonic final per a tot això, però tampoc importa. Faré ús de la millor reserva: amics i una sol·licitud d’un nou fetge, perquè al que tinc, li queden molts silencis.

David de Paz

Se m’escapen moltes coses de les mans, les mans les tinc calentes, després humides, després una suor freda… ¡agost em tambaleges! Calor intensa, humitat sufocant.

Al compàs de la música que sona combatem l’espera del temps lliure. El ritme ve donat pel soroll del gel als gots, l’alcohol acompanya les nits, és l’única forma que tenim de viatjar lluny sense moure’ns d’aquí. La matinada amiga i confessora, secrets guardats en l’alba, la clau no entra al pany: ens espera un dia de ressaca. Vaig dir massa coses, sempre passa quan tens aquesta sensació estranya de falsa llibertat, tot importa menys, tot és una mica més igual. Ara…! ja és molt tard !

I que busques en les meves paraules? el recolzament de la veritat… en l’alcohol tot és fals. T’ho explico amb un somriure i va ser vertaderament amarg. Els secrets volen i van deixant rastre, a cadascú li toca una paraula i amb ella fa la seva pròpia imatge. No t’ho creguis, no em creguis, deixem-ho de costat. Un altra ronda, ¿A qui li toca pagar?

David

El futbol és emoció, espectacle, passió, felicitat, alegria i angoixa entre altres coses. És un sentiment increïble on la gent el pot viure més o menys segons la persona el moment o l’equip al que animis.

Això canvia quan en una lliga de 20 equips n’hi ha dos que sobresurten molt més que els altres, que només en dos equips s’ajunta més del 80% de l’afició d’Espanya, i entre altres coses dir que aquests 2 equips multipliquen per 10 l’economia de qualsevol dels altres equips de mitja taula. Això, és inadmissible per l’anomenada lliga de les estrelles (segons els experts) però, en la meva opinió, la millor lliga del món seria una en la qual si el primer de la classificació s’enfrontés al quinzè, poguessis pensar en que aquest pugui guanyar al líder i no, com passa en aquesta lliga, l’única emoció  sigui en saber quants gols li farà el primer a l’equip teòricament més fluix. En la meva més humil reflexió personal, aquesta idea que es té del futbol a Espanya no encaixa en el que jo anomeno l’emoció del futbol. Una de les opcions que s’anomena es que es reparteixin els diners que s’obtenen de les televisions, però dubto molt que això passi, perquè segons aquest país, aquesta, ha de ser una lliga, on l’únic espectacle que podem tindre, es trobi en només 2 dels 38 partits de lliga.

Si aquesta lliga segueix de la mateixa manera de com quatre mandataris inútils l’han dirigit des de fa ja uns quants anys, em plantejaré molt seriosament si val la pena seguir una lliga on des de fa molt de temps. És batejada amb el nom de la millor lliga del món.

David De Paz