LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Durant els tres primers anys de la meva vida he viscut a Polònia, jo d’això no me’n recordo és clar, era molt petit, però sé que durant aquests anys va passar una cosa que m’ha marcat fins ara.

La zona de Polònia d’on sóc és molt rural: boscos frondosos, grans latifundis de conreu, però sobretot llacs, molts llacs, que són els que li donen el nom de “Kraina Tysiąca Jezior” (La Terra dels Mil Llacs). A l’estiu la gent s’hi banya, hi fa vela i sobretot, molta gent hi va a pescar. Així doncs, el dia del meu tercer aniversari, si no recordo malament, el meu avi em va regalar una canya de pescar. Com no podia ser d’altra manera, aquell dia mateix vam anar a estrenar-la a una petit estany que hi havia al costat de casa. En arribar-hi, només van caler uns minuts per que piqués el primer peix, era molt petit i el vam deixar anar, però va ser la meva primera captura.

Ara és quan m’adono que aquella petita i llunyana experiència, potser insignificant a primer cop d’ull, em va marcar tant, que fins avui dia continuo sortint a pescar. Al Maresme no és el mateix, no hi ha llacs, però per sort tenim el mar, que és un lloc molt bo per anar a passar una tarda de pesca, tot i que jo sempre preferiré la Terra del Mil Llacs.

Cristian

Què passarà amb tots els mitjans de transport que fins ara hem conegut, quan s’acabin els combustibles fòssils o siguin tan cars que ningú se’ls pugui permetre? És una pregunta la resposta de la qual és crucial per al futur de la nostra societat i el nostre món.

Si una cosa és clara, és que als cavalls no tornarem -almenys això espero-, per tant la solució ideal seria un cotxe que funcionés amb energies alternatives, i a ser possible, més ecològic. Però tot això, al seu temps!

El que vull dir, és que ara hi han un munt de fabricants que estan desenvolupant i posant a la venda una sèrie de cotxes elèctrics que, a part de semblar-se més a un caça de La Guerra de les Galàxies qua a una cotxe, només permeten recórrer menys de cent quilòmetres abans d’aturar-se més de sis hores per carregar la bateria a endoll especial que ves a saber on pots trobar. I sincerament, no crec que ningú compri un cotxe d’aquests, principalment, perquè no estan a l’altura del que la gent vol. I no m’entengueu malament, no és que estigui en contra de que les empreses investiguin amb cotxes elèctrics, però si encara no han aconseguit crear-ne un d’efectiu , perquè no fan un pas enrere cap els cotxes híbrids, i agafen impuls per, quan tinguin la tecnologia suficient, crear-ne un totalment elèctric?

De fet ja hi ha alguns cotxes híbrids al mercat, però són pocs. Per això jo crec que hauríem de frenar una mica, deixar estar els prototips elèctrics -que com veieu, no funcionen- i centrar-nos en els híbrids. Fer les coses pas a pas, i no a grans gambades.

Cristian

Ja fa bastants mesos que es parla de la famosa “Ley Sinde”, la llei que pretén acabar amb les webs de descàrregues il·legals. Però el que en realitat, es vol evitar, és que hi hagi pàgines web que guanyin diners penjant a la xarxa còpies pirata de pel·lícules, sèries de televisió, cançons o altres tipus d’arxius i no que els internautes no paguin per aquests arxius, cosa que de fet, -encara que pràcticament inevitable- també és un problema.

Jo comprenc que vulguin aturar-ho, però, personalment, no ho aprovo: és veritat que rodar una pel·lícula o gravar un disc val molts diners, i si no se’n venguessin còpies, ningú ho faria. Però la realitat és que els DVDs i els CDs no són l’única font d’ingressos, també hi ha les projeccions al cinema i els concerts, que suposen, si no la majoria, almenys una gran part dels beneficis que s’obtenen. I per si encara faltessin diners, sempre hi haurà algú que preferira comprar el disc a descarregar-lo d’Internet, per tant, continua sent un negoci rentable.

Respecte al problema de que hi hagi gent que guanyi diners aprofitant esforç aliè, lamentablement s’hi pot fer poc sense “tallar el rollo” als internautes, que no és la intenció, a part de que provocaria moltes queixes i protestes.

Així que aquest és el dilema: tancar totes les webs de descarregues il·legals, amb el qual tots els usuaris d’Internet estarien descontents; o no fer-ho i permetre que segueixi havent gent que guanyi diners aprofitant-se dels altres.

Cristian

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez

Fa un parell de setmanes, vaig llegir a “www.lavanguardia.es” una notícia que em va atreure, deia així: “Continental Airlines, condenada a pagar 200.000€ por la catástrofe del Concorde“. La notícia diu que Continental Airlines haurà de pagar 200.000€ de multa i 1 milió d’euros d’indemnització a Air France per l’accident de l’any 2000 a l’aeroport de París on van morir 113 persones. La causa de l’accident va ser una peça que va caure d’un avió de Continental i va rebentar un pneumàtic del Concorde, cosa que va provocar una fissura als dipòsits de combustible i els va inflamar.

En això no hi ha res d’estrany, és normal que hagin de pagar si són ells els responsables -encara que involuntàriament- del tràgic accident. Però el que em va cridar més l’atenció, va ser una cosa que hi diu més endavant, que també van ser acusats i condemnats a presó els tècnics que van col·locar a l’avió de Continental la peça que més tard va caure.

Jo no soc jutge, però no crec que aquests tècnics es dediquin a col·locar peces mal cargolades als avions per diversió, així que em sembla a mi que no són pas culpables de l’accident i no haurien d’haver estat condemnats tot i que després els absolguessin. És possible que teòricament, seguint al peu de la lletra les lleis, siguin culpables, però, es pot culpar algú per una cosa que ha fet involuntàriament? I no només em refereixo en aquest cas, sinó en general.

P.S. Si voleu llegir la notícia aquest és l’enllaç:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20101206/54082789855/continental-airlines-condenada-a-pagar-200-000-euros-por-la-catastrofe-del-concorde.html

Cristian

La setmana passada, em sembla, va morir assassinada una senyora que vivia un parell de carrers més avall que jo. Quan m’ho van dir, no m’ho podia creure, no és una cosa que passi gaire sovint (per sort) i on menys t’esperes que passi és a un poble com aquest, on mai passa res, i menys en aquest barri tan tranquil.

Però bé, no és d’això que volia parlar. El que volia explicar, és una cosa que va començar a passar uns dies després d’aquest fet:

Van començar a passar, per les tardes i pels migdies, venedors de sistemes de seguretat de tota mena per intentar-nos convèncer de que un bon sistema de seguretat era necessari per una casa. Al principi em va estranyar que vinguessin casa per casa a vendre una cosa així. Però després vaig adonar-me de que venien, segurament, perquè s’havien assabentat de l’assassinat que hi havia hagut a la zona i veien que allà hi tenien un bon mercat de veïns atemorits pel que havia passat.

Així és com actua qualsevol empresa, sigui del que sigui, s’aprofita de qualsevol situació per vendre el seu producte a tota costa. Fins i tot de les desgràcies d’altres persones.

Cristian

No sé si recordeu, que fa uns quants dies, van ser rescatats els 33 miners xilens que van quedar atrapats a una mina, a 700 metres de profunditat, durant més d’un mes. Bé, sigui com sigui, ara ja ho recordeu.

Quan els van rescatar, hi havia periodistes de moltíssims països allà mateix, esperant que sortissin tots, d’un en un,  gravant els retrobaments amb els amics i les famílies. Em sembla molt bé que el mitjans de comunicació s’interessin per aquesta noticia, de fet, aquesta és la seva feina, però, em sembla que la cosa se’ls ha escapat de les mans. Els pobres homes, “gràcies” a la seva desgràcia, s’han convertit superestrelles dels mitjans de comunicació: totes les cadenes volen una entrevista exclusiva amb ells i els ofereixen diners per que se les concedeixin, la televisió va a les seves cases per veure com viuen, per conèixer les seves famílies i els seus amics, els fotògrafs els segueixen allà on van i no els deixen descansar després de la seva dura experiència, … I la cosa arriba a tal punt, que s’ha parlat de llibres, fins i tot de pel·lícules sobre l’accident!

Potser m’equivoco, però, no creieu que estan exagerant? Com ja he dit, em sembla molt bé que cobreixin aquesta notícia, però no que converteixin els pobres homes en ídols mundials. Ara, ja no crec que puguin tornar al a vida tranquil·la i humil que suposo que devien portat fins el dia de l’accident. En part perquè l’experiència que han viscut els deu haver afectat bastant psicològicament, i en part també, perquè ara s’han convertit en personatges de fama gairebé mundial.

P.S.

Us agrairia que, si llegiu el meu article, comentéssiu amb la vostra opinió sobre el tema, ja que, sincerament, jo tampoc ho tinc gaire clar.

Cristian

A la meva família, tinc la sort de que ens agrada molt viatjar. Gairebé cada estiu anem de viatge a algun lloc, hem estat a molts llocs del món, però on més ens agrada és a Àfrica. Hi hem estat varies vegades, però per mi, la millor va ser un cop que vaig anar amb el meu pare i el meu oncle a Kenya. Aquell cop, no era el primer que jo anava a Àfrica, ni el meu pare tampoc. Però si que era ell primer cop que anàvem pel nostre compte, és a dir, sense cap guia ni a través de cap agència, simplement havíem llogat un tot terreny, havíem comprat uns mapes i ens havíem organitzat una ruta nosaltres mateixos.

Hi ha gent que diu que no li agradaria anar a països com aquests perquè són llocs insegurs, tot està brut i en males condicions i, sincerament, així és. Tot i axó son bons països per visitar, on si es té una mica de cap i es va amb compte no s’hauria de tenir cap problema. En quant a que tot és brut i  en mal estat, hem de pensar que amb el turisme ajudem a millorar el país.

Per anar-hi, són recomanables una sèrie de vacunes contra malalties com la febre groga o el tètanus i un tractament amb pastilles per prevenir la malària, però això no suposa cap problema. Actualment, es pot fer tot al CAP.

El nostre viatge, consistia bàsicament en visitar un parell de Parcs Nacionals del país, i passar-nos els dies fent “safaris” per veure animals. Vam visitar el “Maasai Mara National Park”, el “Nakuru National Park” i la “Kakamega Forest”, un petit tros de selva que quedava al país. A tots els llocs vam veure moltíssims animals, realment la quantitat que n’hi ha és sorprenent. Aquí, per molt “Parc Nacional” que sigui un lloc, si pots veure el cul d’un cèrvol fugint entre els arbres, has tingut molta sort, En canvi allà, els animals es veien per tot arreu.

La escena més impressionant que vaig veure, va ser al Parc Nacional de Nakuru. Estàvem amb el cotxe per un camí quan de cop, vam veure dos rinoceronts corrent per  la sabana en el que semblava un joc. Vam quedar-nos mirant, i al cap d’una estona, vam veure com s’apropaven al camí, i es paraven a tan sols uns metres del nostre cotxe. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure que els rinoceronts no estaven jugant, sinó lluitant va ser enorme. Ens trobàvem a tan sols uns quants metres de dos rinoceronts de dues tones cadascun lluitant entre si!! Els dos estaven sagnant de la base de les banyes, punxant-se i esbufegant tan fort que aixecaven pols del terra.  Mentre contemplàvem la perillosa escena amb la por a flor de pell , el meu pare no havia ni apagat el motor del cotxe per poder marxar ràpidament d’allà en cas de que se’ls acudís atacar-nos. I la veritat és que aquella escena et feia anar el cor a tota velocitat. Pensar que en qualsevol moment l’animal se’t podia llençar sobre i bolcar d’un cop el cotxe… Era una sensació que t’espantava, però que va valer la pena.

En resum, el viatge va ser un total èxit, perquè això que he explicat, és només una mínima part de tot el que vam poder veure. Àfrica és un continent ple de possibilitats, hi pots trobar de tot, àrids deserts, selves  i sabanes plenes de vida i una gran varietat de cultures i llengües molt interessants.

Cristian