LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La bulímia, es el desordre alimentari causat per l’ansietat i per una preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

És una malaltia psicològica i somàtica, amb dietes abusives, associat a vòmits i la ingesta de diversos medicaments (laxants i diürètics)

Bastants persones en aquest món tenen bulímia o anorèxia. Hi han més noies que nois. Però cada una d’aquestes persones que té aquesta ”malaltia”, la té a causa de problemes amb la societat.

En alguns casos, la persona pensa que si no està prim no triomfarà en la vida. Vull dir, que no podrà treballar en qualsevol lloc simplement per què està gros. Ell es veu gros, però en realitat està prim. S’obsessionen tant amb el pes, que no veuen la realitat. No són els mateixos, canvien de personalitat.

Aquest escrit l’he fet, perquè ningú s’adona que pateixen molt. I han d’estar tancats en un lloc per recuperar-se (normalment entre 6 mesos o 18 mesos). Aquestes persones sofreixen, perquè si no es recuperen de qualsevol manera, poden morir.

Clàudia Gómez Sillero

Un lloc amb unes vistes precioses. Sobretot de nit. De nit tot il·luminat, és impossible descriure-ho.

Al mirador pots anar amb algú que estimes. Ja que les vistes son precioses. On dos enamorats poden anar. El noi per impressionar la noia. La noia es queda bastant impressionada. Sobretot quan vas pujant. Passes pel bosc, amb tots els arbres, amb tota la naturalesa. I, després el mirador. Vistes que, des d’on et mous, de dia no les pots veure.

Un lloc on et pots animar. Deixa de banda per uns minuts els teus problemes.

Clàudia Gómez Sillero

Dies, setmanes, mesos sofrint. Dones tot el millor, perquè al començament de la relació tot vagi perfecte. Però de sobte el dia següent no et parla, suda de tu… Cosa que jo no puc entendre.

Intentes passar del tema. Però de sobte veus a aquell noi guapo, que et crida l’atenció. El saludes. Comencem a parlar i parlar fins que quedem. Va haver-hi molta connexió, llavors vam quedar un segon cop, i un altre…

Comencem a sortir en serio. Amics i amigues em feliciten. Jo estic més feliç que mai. Ell intenta fer-ho tot be perquè jo estigui feliç. I, crec que m’estic començant a enamorar. Fa pocs dies, i potser es una mica precipitat. Però ens agradem moltíssim. Amb sinceritat, mai havia estat tan a gust i tan bé amb una persona.

La vida et pot anar malament, però de sobte, una persona et demostra que li agrades i t’estima, i la vida et canvia totalment. Canvia a millor.

Clàudia Gómez Sillero

Als aparadors, a les sèries de televisió, a la música. A molts llocs on tothom mira, escolta. Presenten una o unes imatges on els nois o les noies són extremadament primes i guapes. Això és gràcies al photoshop.
Als aparadors: els nois i les noies de les fotografies o els maniquí son bastant prims. On utilitzen la talla més petita de pantalons o de samarreta. I, en algunes botigues només tenen fins a un tipus de talla. I si una persona utilitza una talla més gran i no es pot comprar els pantalons que li agrada? No pot fer res.
A les sèries de televisió: a totes les sèries tots són bastant guapos. Només contracten a gent guapa perquè així pensen que tindrà mes audiència. Segur, que algú volia ser actor o actriu però no l’han contractada perquè es lletja. Potser ho feia més be que els altres, però es lletja.
A la música: ara, qualsevol pot cantar. Perquè amb una màquina on toques quatre botons, pots fer que una cançó mal cantada sembli bona. Abans no existien aquestes màquines. Només podien ser cantants els que tenien una veu dolça i bonica. Sigui lletja, guapo/a es podia fer cantant per tenir una bona veu.
Ara la imatge de tot en general ha de ser perfecta. Nosaltres com estem acostumats a aquestes coses menystenim les altres coses. Per exemple, una noia grossa canta molt bé i la menystenim, no l’escoltem.
A la fi, jo penso que la gent que no és tan guapa es pot sentir frustrada. Potser té un somni, ser actriu per exemple, i no vol aconseguir-ho per aquesta raó, per vergonya. Això hauria de canviar.
Clàudia Gómez Sillero

En un racó et trobes tu. És fosc, i no saps com escapar-te de l’obscuritat. Estàs plorant, i no saps com deixar de fer-ho. Penses, i no saps com buidar la teva ment. Et sents culpable, i no saps com arreglar-ho. Creies que tot aniria bé, però no, i ara et trobes en aquell racó fosc solitari.

A vegades les intencions són bones, però no sempre surten bé. Vols fer el millor possible per la persona que estimes. De sobte falles en alguna cosa, i en una mil·lèsima de segon tot se’n va a la merda. Et sents frustrat i desil·lusionat. La teva intenció era que tot sortís bé.
Busco la felicitat, i no la trobo en cap lloc. Però quan la trobi ho sabré.

Clàudia Gómez Sillero

Estàs a sobre d’un vehicle de dues rodes, saps que has d’anar en compte per no tenir un accident, ja que el teu cos és el que es dóna tots els cops. Sents l’aire, la velocitat i de sobte veus a aquella persona que et crida l’atenció et distreus i per una pedreta caus. Estàs al terra desconcertada, amb dolor, i dos o tres persones apropant-se per veure què t’ha passat.
Uns mesos enrere aquella persona em va dir que m’estimava i jo l’estimava més que a ningú havia estimat. Vaig passar uns mesos extravagants al seu costat. De sobte un dia sense cap raó em diu que m’oblidi d’ell que ja no vol parlar amb mi. L’única raó d’aquest fet, és que no n’hi ha. Jo encara em pregunto per què ho va fer, però no trobo cap resposta.
Avui, anava a casa després de l’institut amb la moto tranquil•lament. Vaig per un carrer, giro a l’esquerre, baixo i em trobo la meva distracció. El miro, em salto l’ stop, freno, rellisco, i en una mil•lèsima de segon i sense adonar-me, estava al terra amb un tall a la mà esquerra i amb rascades. Desconcertada veig a unes quantes persones venint fins a mi per veure què em passava. Entre aquelles persones estava ell, la meva distracció. Ve, em mira, es queda 30 segons sense preguntar-me si estic bé, i se’n va.
Sincerament, aquelles paraules eren mentida. Jo no em puc explicar com algunes persones poden ser tan falses. Li surten les paraules de la boca, sense cap sinceritat. Ell sap que t’ho creus, i a tu t’arriben al cor fins que t’enamores. La teva vida al seu costat és preciosa. Fins que arriben tres miserables paraules, ‘’et deixo,adéu’’. La teva primera reacció és plorar, i ell t’observa, et veu plorar i es queda igual. Això no és amor, és falsedat absoluta.
Vull sinceritat i res més.
Clàudia Gómez Sillero

Ens podem passar la vida preguntant-nos el que hem sigut, el que serem o el que som. Bàsicament, la meva opinió és diferent. Les meves reflexions són: viu el present i no pensis ni en el passat ni en el futur. Perquè la teva vida és el present. Es fàcil escriure-ho, dir-ho, parlar-ho, però quan vius la realitat, és més difícil de dir, escriure i parlar oi?

Difícilment, tots tenim la mateixa vida. Uns son de color negre, uns altres blancs, uns tenen 20 anys, uns altres 4 anys, uns són homes, unes altres són dones… Jo visc a la meva casa, ell viu al carrer. Ell parla l’anglès jo el català, jo visc a Catalunya ell a Amèrica. En resum, no tots els països tenim la mateixa vida i els mateixos costums. Ni tampoc en la família, cada família es un món distint. Uns cada any fan un sopar per celebrar el Nadal, els reis, i uns altres fan la vida per separat.

Jo, visc a Barcelona, sincerament m’agradaria viure en tants llocs a la vegada. Però, sóc mitjanament petita, em queda molta vida, cal fer-ho tot ara? Puc veure tantes coses al llarg de la meva vida, que no fa falta. Perquè nosaltres, els adolescents, volem veure, provar i fer tantes coses. Que se’ns va del cap aquelles persones innocents, que no tenen on viure ni què menjar. Sí, la majoria d’aquelles persones son d’un altre color al nostre. La majoria son de països com Àfrica.

Una de les coses que més detesto és el racisme. Penso que en aquest món no hi ha igualtat. Nosaltres pensem, que depèn de quin tipus de persones la podem insultar, ferir els seus sentiments. I, quan ens n’adonem, aquella persona era d’un altre color. Reflexiona, només l’has insultat perquè no és del teu país. Amb l’anterior frase puc dir, detesto a aquella persona que ha ferit els sentiments d’una altre. Tothom som persones, persones diferents, però persones.

Segons el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener plantejava que fa 200 milions d’anys tots els continents estaven units per un supercontinent, al qual va denominar Pangea. Amb aquesta teoria, penso, que tots hem nascut en el mateix país, tots som germans. No hi ha persones més poderoses que altres, potser algunes tenen més diners i se’ls coneix a tot el món, però a tu et coneixen les persones que més t’estimen. La cosa més bonica en aquest món es que t’estimin i res més. Nomes necessitem amor entre tots i viure feliços.

En conclusió no vull que existeixi el racisme. TOTS som germans, i tots vivim a la mateixa terra.

Claudia

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez