LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Des de fa uns mesos, he trobat una nova afició, una activitat que em fa emocionar-me i tenir ganes de passar-me el dia practicant-lo.

L’art de plasmar imatges, l’art de la captura, de l’edició, l’art de la fotografia.

És impressionant les moltes coses que es poden fer amb aquell complex aparell, i amb aquest senzill funcionament, diguem que qualsevol pot fer una foto.

Capturar tot allò que et crida l’atenció, que et sorprèn, que et sembla inusual, o molt normal. I poder traduir-los en records.

També, l’interessant procés de millorar el que ja has fotografiat, connectar la càmera a l’ordinador i editar les fotos, donar-li forma i aconseguir que transmetin el que tu vols…

Perquè, com diu el dit, “Una imatge val mes que paraules” i pot provocar molt més!

Clara

Fa un mes, durant la setmana blanca, vaig pujar un dia amb uns amics a Palautordera. Allà, havíem quedat amb amics de Palau, i vam estar una estoneta en una masia prop de la muntanya. Més tard, vam anar a un pantà proper a aquella casa.

Feia certa caloreta, el sol es reflectia a l’aigua, i hi havia una deliciosa humitat del pantà. Era com si fóssim enmig del mes de Juliol, sense preocupacions, amb amics i perduts pel món…. fa trobar a faltar l’estiu…

Vam ser-hi allà un parell d’hores, i desprès, vam baixar de nou a la masia, que estava rodejada de camps, amb una verdor tranquil·litzadora… De fons, vèiem com es perdia el sol.. i com despertaven les ombres de la nit.

Hores més tard, vam baixar al poble, a gaudir d’un concert de la mà d’un grup d’amics.

Enmig d’aquesta pesada rutina, un petit parèntesi que fa pensar en l’estiu, és rebut amb els braços ben oberts.

Clara

L’altre dia vaig obrir un calaix buscant alguna cosa. El què? No me’n recordo. Però fos el que fos va perdre sentit quan vaig trobar la meva vella Game Boy Color i em van venir un munt de records. Havia passat tantes hores jugant amb aquella màquina…

Vaig mirar quins jocs tenia i si tenia piles… I vaig encendre-la. CLINC! Aquell característic so va ressonar dins del meu cap. I van començar a aparèixer imatges senzilles. Amb prou feines tenia color, tenia uns dibuixos molt simples. Els personatges tenien un moviment molt mecanitzat i uns diàlegs força sobris.

Però…Malgrat tot això… Tots volíem aconseguir els 150 Pokemons, tots volíem ajudar a Mario a salvar la princesa Peach, tots volíem encaixar les peces del Tetris, tots volíem aconseguir l’espasa mestra del Zelda…

Cada cop la tecnologia ens dóna més de si… però per què no ens pot entretenir el que ho va fer anys enrere? Us convido a tots a reflexionar sobre això i a agafar coses que sabeu que de petits us agradaven per tornar a ser nens durant una estona. Us adonareu de com n’és de divertit i de que no necessitem tant com tenim.

Clara Córdova

Com si es tractes d’un llibre, llegeixo el meu full pentagramat. Intento entendre cadascuna de les notes que apareixen en ell, però no, aquesta no és la forma. Vull sentir-la, expressar-la, entendre el que intenta dir-me… i fer-la meva.

Ella, entra per les meves orelles, el meu cervell l’analitza i utilitza tot el meu cos com a caixa de ressonància creant una sensació complexa, però, que alhora es perfecta. Fa reaccionar els meus braços, les meves cames, els meus llavis…Son com carícies que recorren tot el meu cos en una mil·lèsima de segon.

La música, un fet tan efímer, que ens agrada simular que atrapem i preservem, però que fem que sobrevisqui expressar-nos mitjançant-la.

I en el moment d’interpretar-la, totes aquelles mirades sobre meu, mirades de desig que provoquen emocions ambigües. L’exhibeixo, i tots aquests sentiments es barregen amb els dels meus espectadors, provocant un orgasme de sensacions des de l’última persona del públic, fins damunt l’escenari.

Clara

Ens endinsem al mon de les formigues i trobem una estructura perfecta, en la que trobem éssers molt semblants però a l’hora molt diferents: el color, el tamany i la seva tasca dins del formiguer. Però tenen una organització perfecta. Totes treballen a l’hora per poder aconseguir un bon funcionament en el seu entorn.

I aquí es quan jo em pregunto: com es que una espècie tan “inferior” a la nostra, pot tindre una organització tan bona? Per que les formigues no es maten entre elles? Com es que elles no han creat una bomba nuclear? Potser no tenen la necessitat de crear coses que nomes les perjudiquen?. Tanta tecnologia no ens serveix de res, ens estem tornant tontos!
Només sabem matar-nos entre nosaltres per aconseguir el que volem. I no ens importa fer patir la gent que hi ha al nostre voltant, ni la que hi ha a l’altre punta del mon, perquè l’avarícia ens consumeix.

Podem crear una màquina que ens substitueixi a la feina, i fer fora 300 treballadors de la fàbrica perquè ja son innecessaris i el cap s’estalvia la pasta que hauria de pagar a aquests treballadors. No ens adonem que cada cop tenim na qualitat de vida mes baixa perquè intentem estalviar-nos feina amb les màquines. No son una eina, són les que fan tot el treball.

Però vivim amb masses coses, que fan que cada cop li donem menys valor a el que realment importa. I potser, si no creguéssim que som tan superiors i ens paréssim a observar als éssers que hi ha al nostre voltant, trobaríem una forma d’organitzar-nos i de fer que tots visquéssim amb allò bàsic, però això no importa, ja que no interessa que tothom tingui de tot. Les formigues viuran tranquil·les i nosaltres acabarem matant-nos sense remei.

Clara

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara