LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Que si! Que som la generació dels ₺ni-nis₺, els macrobotellons i les farres repetides d’alcohol , drogues i sexe. Som aquells que deixen el seu futur pels terres i ens apalanquem al primer sofà que veiem. Aquella colla d’ignorants que ho tenen tot i no saben el que volen. Que si, que teniu raó! És aquest el prototip actual de la joventut. M’equivoco? No és així el retrat que té de nosaltres la societat?

Doncs s’equivoquen, perquè nosaltres, aquesta colla de ‘’ni-nis’’, ignorants i apalancats s’ha mobilitzat. Hem fet ús del nostre dret a expressar-nos lliure i pacíficament. Farts de veure com juguen amb el nostre (vostre) futur, hem decidit cridar, alçar la veu, dir prou a les injustícies polítiques i econòmiques. Tothom té veu. En menys de 24h, nosaltres aquells que no sabem el que volem, hem creat una veritable ciutat, dins d’una que no ens escolta. Amb l’ajuda de les noves tecnologies via Twitter, Facebook, càmeres web en directe, emissores de radio i canals a la TDT ens hem fet escoltar al món. La nostre consciència social ha creat incertesa al món polític que d’una manera grollera ha intentat fer-se amb el moviment i alhora els ha deixat muts, sense arguments. I muts ens quedem també nosaltres quan veiem que ja no ens anomenen ni-nis sinó indignats. La nostra mobilització és gran, cada cop més. Compatriotes residents a diferents països segueixen els nostres passos. Ja no tenim por, perquè no tenim res més a perdre. Demostrem la nostra seguretat a base d’una molt bona gestió del nostre ‘’territori’’. Defensem els nostres dominis i responem a provocacions a base d’una ideologia de NO-violència. #notenemosmiedo #noensmouran. I a partir d’aquí, nosaltres els ‘’ni-nis’’ que som al carrer, els que no tenim por, i els que creiem que és una opció ens fem dues preguntes: On és i quan tornarà la democràcia real? I un cop sortits a prendre el carrer, quan serà el moment oportú per tornar a casa?

#esunaopción #notenemosmiedo #yeswecamp #catalanrevolution #spanishrevolution #acampadasol #acampadabcn #noensmouran #nousmouran

Carolina Castaño

Dimecres 4 de maig. Puerto de la Cruz, Tenerife

Sol, l’intens olor a mar, sorra volcànica, l’esbojarrat atlàntic, humitat, calor. Penso que amb aquest breu recull d’adjectius ja us podeu fer una idea del nostre paradís personal. Bé, doncs avui dimecres l’hem dedicat a visitar el vessant sud de l’illa, una de les zones més àrides i seques.

Ja comença a ser una rutina i com cada matí ens hem llevat amb la trucada telefònica de la recepció. Un cop enllestits esmorzem, agafem el pic-nic i cap a la ‘’guagua’’. La nostra visita estava dirigida cap a la fauna, la flora i el relleu. Així doncs hem apreciat el Drago mil·lenari, un dels símbols de l’illa ja que els seus orígens esdevenen de l’època terciària, té mes de 3.000 anys! Es tracta d’un arbust de dimensions gegants i està format per ramificacions que s’han anat calcificant al llarg del temps. A continuació i ja parlant de temes de relleu, ens hem dirigit al mirador de Garachico, una població que va ser destruïda a causa d’una de les múltiples erupcions del Teide.

Uns quilometres més enllà xocàvem literalment amb els acantilats de Los Gigantes, uns immensos blocs de pedra, que com la resta de l’illa té origen volcànic. La calor en aquella vessant es constant i en baixar de la ‘’guagua’’ ens venia de gust un bany. Just al costat dels acantilats, no a més de mitja hora, es troba la platja de Los Cristianos, i sí, allà es on hem passat gairebé tot el migdia. Les primeres sensacions amb la sorra negra han estat impactants. Es lleugera i quan et mulles s’enganxa com mil dimonis. Com us deveu imaginar el microclima presenta una eterna primavera i tot i haver núvols, la xafogor i l’impacte del sol eren notables. En tornar a l’hotel hem gaudit de temps lliure i molts de nosaltres l’hem invertit en fer compres per la zona costera.

Desprès de sopar, i de tastar el bufet lliure que com cada nit està ple de menjar, hem tingut temps lliure fins la una, i jo personalment he gaudit d’un gelat amb les 4 persones que més m’estimo en aquests moments.

Carolina Castaño 🙂

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂

Amb un territori de 32.000 km² , Catalunya ocupa el nord-est de la península ibèrica. Repartits en 4 províncies, 41 comarques i 946 municipis, aquests 32.000 km² semblen poc, però ja ho deia Lluís Llach: ‘’El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist’’. I si potser es molt petit, però us ben asseguro que abans de que el sol se’n vagi a dormir , pots descobrir petits racons que ni t’imaginaries que hi són. Amagats entre valls, muntanyes, planes i serralades, aquests petits racons m’esperen i jo, nomes em limito a descobrir Catalunya.

Cada estiu acompanyo el meu pare per tot Catalunya. La seva feina, de repartidor, inclou el fet de recórrer la geografia catalana de punta a punta i per mi això és fascinant. Viatjar sempre és un plaer, i resulta molt més gratificant quan ho fas al costat d’una persona que aprecia la riquesa paisatgística del nostre petit país. Des de la Costa Brava, passant pels Pirineus, la Plana de Vic, Lleida, l’àmbit metropolità de Barcelona… A poc a poc resseguim aquelles línies que creen xarxes viàries perfectament teixides, com si fossin teranyines. Cada dia 500 Km, cada dia una zona del país. Potser sona molt avorrit, és cert que es fa repetitiu i que molts cops fem la mateixa ruta; però això jo ho comparo com si fos una bona pel·lícula. Cada cop que la veus descobreixes coses que no havies vist abans, doncs si ho apliquem als paisatges ens passa igual.

Només cal que deixem de banda la societat i els pensaments egoistes que ens envolten. Potser així, encara que tornem a veure la mateixa vista dia a dia, descobriríem racons i detalls que abans desconeixíem.

Tens 24h per descobrir Catalunya, no gosis dir que abans de que el sol se’n vagi a dormir no has apreciat prou la riquesa paisatgística del teu petit país.

Carolina Castaño

La societat classista del segle XXI es una minoria, es concentren en petits punts del planeta i dediquen la seva vida a l’ignorància. Ignoren valors, sentiments, opinions i fins i tot persones. Una petita part d’aquests ignoradors i no generalitzo, es troben a l’ajuntament de Premià de Dalt. ”Raons politiques” deveu pensar, malauradament aneu equivocats.
La marginació social que hi ha al meu barri ja es un fet comú. Part de la mala fama que te, es creada per l’ajuntament. I tot això per que? Fàcil, vivim allunyats del nucli antic del poble. També influeix el fet, de que el barri es trobi dividit en dos municipis (Premià de Mar i Premià de Dalt), i que la majoria de la gent que hi resideix, sigui de família humil i treballadora, fills d’immigrants, andalusos, extremenys, murcians, magrebins, senegalesos, finlandesos.. . Suposo que tot això que esmento, s’exposa a l’ajuntament, sense cap mena de resposta, al respecte . Mentre al poble gaudeixen de tots els capricis innecesaris, al barri ens conformem amb les instal•lacions precàries i senzilles que garanteixen una qualitat de vida, ”passable”. Exposaré un cas senzill, per poder justificar la meva critica. Fa gairebé 3 mesos, els gronxadors del parc, que hi ha al davant de l’escola es van despenjar. Es va reclamar a l’alcalde, el senyor Joan Baliarda, que arregles els gronxadors, ja que gairebé tot el dia passen nens. No es va obtenir resposta, i per art de màgia al nou espai públic de la ”Fàbrica” es va muntar un parc infantil amb tota mena de detalls. Capricis del senyor alcalde, que lògicament atribueix a la gent que resideix, al nucli antic. Un altre exemple, es el de l’escola pública del barri, fa anys i anys que es reclamen unes instal•lacions esportives en condicions on poder fer educació física. Lògicament el gimnàs va a arribar, però al nou pla de reformes del CEIP Marià Manent, l’escola pública que es troba al poble.

A partir d’aquests dos casos, jo plantejo dos qüestions. Nosaltres els premianencs que residim al barri, no som persones? Ens mereixem ser ignorats?
No poso a caldo a l’alcalde, ni vull donar a entendre que el meu poble es una merda, només proposo una reflexió sobre l’igualtat. El fet de pertànyer a un barri o una urbanització, no implica que hagis de ser ignorat pel teu municipi. Perquè si el teu propi poble no t’accepta com a fill, qui ho farà?

Carolina Castaño

La teva vida es com un reality show, on has d’intentar fer tot l’impossible per continuar i seguir endavant. Surten companys, n’entren de nous, però sempre t’afectarà més que s’en vagi aquell company amb el que tenies tanta confiança, aquell suport on et recolzaves, o fins i tot potser el veies com un model a seguir, com a base de la teva ideologia dins el programa. No ho suportes més i et tanques a plorar a l’habitació, no vols contacte amb l’exterior. I si has de fer el paperet davant les càmeres ho fas, però, això sí, s’ha de posar mala cara, si no et fas la víctima, saps que no arribaràs enlloc.

Passen els mesos i et deixen a fora, al món exterior, passes de conviure amb càmeres a compartir la teva vida amb la crua realitat, la realitat que tu vivies abans, però com que no eres conscient…

Et trobes enmig d’un bullici de gent, t’angoixes i veus que ja no estàs en aquella casa, on podies plorar, i ho tenies tot fet, ‘’m’hauré de buscar la vida’’ penses…

I aquella bombolla fictícia que tenies al teu cap, l’has d’anar guardant per força, saps que si la vas lluint pel carrer, seràs criticat, t’has de fer gran de cop. Gran per dins, potser per fora ja ho ets, però mai se sap noi.

La meva bombolla la vaig amagar fa aproximadament un mes, la mort del meu besavi va ser un cop molt dur per tots. Va ser quan aleshores, vaig sortir del meu propi reality show i em vaig afrontar al món exterior, aquell que m’esperava ansiós fora de la meva bombolla. Va ser com si alguna part de l’ànima del meu besavi s’hagués traslladat al meu cor, i per primer cop, vaig sentir que em vaig fer gran. Havia d’aguantar una postura ferma, davant la família i anar a l’enterrament en representació dels altres besnéts, (més petits és clar). Potser no es la manera més comú per sortir d’aquest reality que tenim creat quan som petits a casa, però suposo que per alguna raó inexistent a mi m’ha tocat fer-me gran així.

Carolina Castaño