LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

Ja farà uns quants dies d’això, però se’m va passar d’escriure-ho al blog. Vam estar fent un treball de recerca “busca’t la vida”, és un treball que vaig trobar molt interessant i que casi segur que ens haurà ajudat molt de cara al nostre futur. El vaig trobar molt interessant per algunes de les activitats que ens proposaven: per exemple, l’activitat de fer entrevistes a un estudiant i a un professional de la professió que vulguem fer quant siguem més grans.

Trobo que és una activitat molt encertada per aquest treball, perquè t’adones dels “pros” i “contres” de la teva professió. També et permeten resoldre molts dels dubtes que t’hauries pogut plantejar.

Primer, no m’agradava el treball, el trobava innecessari perquè pensava que no serviria de res, però, un cop finalitzat m’he adonat de la importància i la necessitat d’un treball com aquest per orientar-nos de cara al nostre futur.

Bruno

L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno

La confiança es un sentiment cap a les altres persones amb les qui ens relacionem, donem confiança a qui ens la proporciona, ens la promet o en els amics…

Pero en el moment que alguna persona ens traiciona, no podem proporcionar-li la confiança altra vegada amb tanta facilitat. La confiança és necessària donar-la a canvi de la que ens donen a nosaltres, les persones que tenen la confiança d’una altra han de demostrar que són dignes de tenir-la perquè segueixi confiant. Es la forma de demanar explicacions un cop ens han fallat o traicionat i d’aquesta manera demostrar que ens mereixem que ens puguin dir que som persones de confiança per poder exigir a les altres persones que ens la donin a nosaltres.

Bruno

L’altre dia mentre estava amb els meus amics al carrer, a l’hora de sopar quan anava a trucar a la meva mare, em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil a casa. En aquell moment, em vaig adonar de la dependència que tenim les persones amb els mòbils.

Els mòbils són uns dispositius que ens permeten estar comunicats amb la gent que volem, en molt poc temps hi ha molta distància de nosaltres. En aquests darrers anys, la majoria dels adolescents i grans tenen un telèfon mòbil privat i moltes d’aquestes persones no podrien conviure sense ell. Això ho dic, perquè és tal la dependència dels mòbils que si en aquest moment tots els mòbils del món desapareguessin seria un caos mundial.

Personalment, jo no tinc molta dependència pels mòbils, però, sí observo, al pati mateix, tota la gent que està amb els seus mòbils (les noves blackberry per exemple) que tothom té i estan constantment escrivint missatges amb elles. Això és degut, al fet que la societat ens ha manipulat de tal manera que ens ha fet voler tenir un mòbil sí o sí i la veritat és que ho ha aconseguit.

Bruno