LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada any espero amb molta il·lusió que el Barça guanyi i que arribi a la final de la Champions. És la fita que es proposa el club des del començament de temporada i quan ho aconsegueixen és com un regal per a tots els culés.

El que més m’agrada és apuntar-me al sorteig de la final. Hi somio des que veig els partits del Barça i ho porto intentant des de fa uns quatre anys. Aquest any m’hi vaig apuntar per quarta vegada i la meva sort no va canviar. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i així va ser en el meu cas, perquè al cap d’un dia el meu pare em va donar la millor notícia del món. Un amic havia guardat una entrada per mi.

Vaig passar les setmanes prèvies molt il·lusionada i desitjant que arribés el gran dia.

L’avió va ser tot un espectacle. Tothom cridava i animava com mai abans havia vist.

La ciutat de Londres era culé. Els carrers estaven tenyits de blaugrana i els londinencs volien que el barça guanyés. El dia es va fer etern i només volíem que fos l’hora d’agafar el metro i arribar al camp. Vam visitar la ciutat i els nervis cada vegada anaven en augment.

Wembley era impressionant i l’ambient molt sorprenent. L’afició va estar brillant i no vam parar de cridar i cantar. El Barça va guanyar 3-1 jugant magníficament. “Us en devem una i aquests no fallen” va dir el Guardiola l’any passat. I així va ser, no van fallar i el meu somni es va fer realitat.

Anna Benítez

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.

Almargen és un poble que es troba a una hora de Màlaga. És on va néixer el meu avi i on viu gran part de la meva família.

Almargen és diferent, molt diferent. No és com Cabrils o Vilassar de Dalt. Allà la gent viu al revés. Tots els nens juguen en el carrer fins que és fosc, les mares es passen el dia parlant i rient. Sembla que el dia mai s’acabi, que mai es faci fosc. La gent sempre té ganes de més i més, mai es cansa. Per les nits, Almargen sembla el centre de Barcelona. Et trobes tothom vulguis o no, perquè és molt petitet i la gent surt a passejar.

Recordo que quan la meva germana i jo érem més petites, ens feia moltíssima il·lusió anar-hi i la nit abans ens costava molt dormir. Sempre que hi anem és una alegria.

Acostumem a anar-hi un parell o tres de vegades l’any. Estic amb la iaia, els cosins, els tiets… tota la família que no puc veure durant la resta d’any. M’ho passo d’allò més bé i ric molt, allà tothom és molt divertit.

Aquesta Setmana Santa també hi aniré. Estic intrigada perquè no sé com es viu allà. Pel que m’ha explicat la meva iaia, la gent es pren molt a pit aquesta tradició i impressiona molt veure les processons.

Per a mi, Almargen és una caixa de records. En cada indret del poble hi guardo un. I anar-hi em recorda al meu avi, sense dubte, el record més especial.

Anna Benítez.

El periodista Juan Antonio Alcalá va anunciar ahir per la nit en un programa de la Cadena Cope que el Real Madrid demanarà que es vigilin més els controls “antidòping” de tos els equips de la lliga BBVA, ja que segons ells, són de broma.

El club culer no se n’ha pogut estar i aquest mateix matí ha emès un comunicat. En el qual, s’exigeix una rectificació immediata i la seva indignació. I ja s’estan estudiant possibles accions legals per defensar el seu honor.

Les respostes a aquestes acusacions no s’han fet esperar ja que han parlat el doctor Ramon Segura i el jugador blaugrana Gerard Piqué. El doctor del FC Barcelona ha assegurat que “els controls d’antidopatge no tenen res a veure amb la seva alimentació” i que “aquests batuts recuperadors es van començar a donar quan Mourinho estava en el Barça”.

El defensa català ha estat més rotund: “Qui acusi al Barça de guanyar amb trampes està jugant amb foc” i ha dit que “els complements alimenticis només porten vitamines, de les que qualsevol de nosaltres pot prendre”.

El Real Madrid de moment no s’ha pronunciat. Però en el cas que es confirmés la notícia, no només estarien dubtant del Barça i el València (l’altre equip acusat) sinó que també de la Selecció Espanyola, ja que vuit jugadors culers en formen part.

Aquestes filtracions no han sentat gens bé al club i a tots els seguidors. Quina serà la pròxima? És una nova excusa per desacreditar el Barça i els seus triomfs? Ara ja no es parla ni del “villarato” ni dels horaris del partits. I el pitjor, en comptes de parlar de la passada jornada de Lliga es parla del possible dopatge per part dels jugadors del Barça.

Anna Benítez.

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

Com ja sabeu tots, sóc molt culé i sempre estic al corrent de les últimes notícies del Barça. Suposo, que també sabreu que últimament s’ha estat especulant moltíssim sobre una possible relació entre el defensa del Barça, Gerard Piqué i la cantant colombiana, Shakira.

Trobo que en aquest tema no hi tinc res a veure, però com a fidel seguidora d’en Gerard Piqué, crec que hi puc opinar. He pensat que escriure unes línies sobre un dels temes que estan al dia pot ser una bona idea.

Molta gent hi parla, i com sempre hi ha una part que hi està d’acord i una altra que no tant. Per què dues persones famoses no poden ser parella? Per què ha hagut de buscar precisament aquest futbolista amb tots els que hi ha? Continuaran fent bé les seves respectives professions? Totes aquestes preguntes se les fan moltes persones… però en realitat cap en sap la resposta.

La premsa, ja ha fet comentaris desafortunats i no ha parat de perseguir els dos protagonistes d’aquesta història, però com era d’esperar, ho han desmentit rotundament.

Un exemple, és el periodista català, Xavier Sardà, que va confirmar la relació de manera poc adient… encara que, després va fer un comunicat demanant perdó per com s’havia expressat. Un altre exemple és el diari Sport, que en un principi ho van anunciar i ara diuen que s’ha de deixar tranquil l’esportista.

Aquí cap de nosaltres sap realment el què passa i jo, personalment, crec que és així com ha de ser. Perquè nosaltres no n’hem de fer res de les vides de les altres persones, siguin famoses o no. Encara que en aquest cas es tracti d’aquest gran jugador i a sobre, la que hi opina sóc jo.

I com se sol dir en castellà, “cuando el río suena, agua lleva”, crec doncs, que amb aquesta frase feta ja ha quedat clar el final d’aquest capítol.

Anna Benítez.

La marató és un projecte solidari impulsat per la Televisió de Catalunya i que està enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació de malalties que, de moment, no tenen curació definitiva. Aquest programa, s’emet cada any en el mes de desembre i dura unes quinze hores. Durant l’emissió, s’expliquen els testimonis de les persones que pateixen la malaltia, els de les seves famílies, els dels metges, etc.

Però la marató, va més enllà de la recaptació de fons. La població catalana hi  té un important paper. L’emissió la segueixen més de tres milions de persones i, per això es diu que és una mobilització ciutadana. També hi participen voluntaris coneguts o anònims, rebent les trucades de donacions en les seus telefòniques.

Aquest any la Marató de TV3 tracta les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides. Aquestes lesions apareixen de manera sobtada i poden canviar la vida en un segon. Alteren el funcionament del cos humà i molts dels afectats queden discapacitats.

Penso que la Marató és una manera de fer veure a les persones el que veritablement es passa quan es pateix una malaltia com aquesta. Perquè estic segura que molts de nosaltres no hi pensem mai en aquests malalts o, simplement, en la sort que tenim de no patir-ne cap. També és una forma de reunir a moltíssimes persones catalanes per una bona causa. I, si cadascuna d’aquesta gent hi posa el seu granet de sorra, podrem ajudar en la investigació d’aquestes malalties i, recordem que la investigació és l’esperança per a tots aquests malalts. Per això, jo sóc una més i em sumo al lema d’aquest any; “La Marató diu molt de tu. Truca”.

Anna Benítez.

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

L’esport és qualsevol joc o activitat de lleure, basada en un reglament estricte i que procura millorar l’estat físic i mental de l’ésser humà.

És necessari fer esport? Aquesta pregunta és freqüent en molts de nosaltres. Segons la gran majoria d’experts, si que ho és. Asseguren que l’activitat física continuada protegeix l’aparició de malalties cròniques, augmenta la resistència i millora la forma física de tots els qui el practiquen.

Quan tenia quatre anys vaig provar la dansa, més tard la natació i als sis, el tennis, que encara hi continuo, tot això gràcies a que els meus pares em van “obligar” a practicar-ne algun, això si, sempre me’l van deixar triar. Diuen que ho van fer perquè no em podia passar les tardes a casa sense moure’m, i sense fer res i que d’alguna manera, així estaria més en forma.

Nedo dos cops per setmana, i és avorridíssim, però ho haig de fer per l’esquena. Només faig una hora setmanal de tennis, perquè com ja he dit, no és que m’apassioni l’esport, però quan hi jugo desconnecto i em diverteixo , i al cap i la fi, això és el més important.

Jo crec que visc l’esport de manera diferent als altres. Sóc culé, com tots sabeu, i visc el Barça com si fos la meva segona família, és la meva passió. No em perdo mai cap partit, i sempre que puc vaig al Camp amb el meu pare.

De fet, van ser ell i el meus dos avis, qui m’hi van ficar en aquest món. Jo els veia cada cap de setmana davant de la tele i cridant als jugadors, i intrigada un dia em vaig aturar a mirar-ne un. Mireu si em va agradar que ara sóc jo la que parlo amb la tele i no em perdo cap ni un.

Em fa il·lusió, perquè jo els hi he enganxat al futbol a les meves amigues, com l’Andrea, que abans ni s’ho mirava i ara hi parlem gairebé cada dia. Em llegeixo la web del diari Sport o del Marca (per veure com critiquen al Barça) gairebé tots els dies, i fins i tot em plantejo dedicar-m’hi a això. Però creieu que és normal que no m’agradi jugar a gairebé cap esport i que després em passi hores mirant-los per la tele? Sincerament, jo crec que no.

Després d’haver escrit sobre el concepte general d’esport i d’explicar-vos com vaig començar jo, tant sigui parcticant-lo o mirat-lo, és hora d’arribar a una conclusió; l’esport és bo per nosaltres i per la nostra salut. Sempre és bo entrenar-se, però això si, i us ho dic per experiència, trieu-ne un que us agradi i us diverteixi, perquè sinó estareu perduts.

Anna Benítez.

Dijous! Per fi dijous, només queda un dia i ja és cap de setmana! M’he passat tot el dia pensant què faré; aniré al cinema, quedaré amb les amigues, veuré el Barça, miraré alguna pel·lícula, etc.

Però, tot s’esborra del meu cap, quan, arribo a casa i em diu la meva mare; Anna, recorda que t’has de preparar la maleta, demà marxem a “La Galera”.

Llavors, és quan recordo que cada Castanyada marxem a una casa rural. Hi anem amb altres famílies que també tenen fills, però no n’hi ha cap de la meva edat, i és una mica avorrit. Tots anem amb cotxes 4×4, fem excursions per la muntanya caminant (que per cert, a mi no m’agrada gens), visitem el Delta de l’Ebre, etc.

Jo entenc que els pares, no només els meus, vulguin marxar algun cap de setmana fora, perquè es passen tota la setmana treballant i volen canviar una mica d’aires. També entenc que s’ho passen bé amb els seus amics i suposo que a mi em passarà el mateix quan tingui la seva edat.

Cada any, quan marxo, penso: “m’avorriré com una ostra”, però quan torno, me’n adono de que els meus pares han intentat que jo estigués a gust i sincerament, en el fons, no m’ho he passat tan malament com em pensava.

Anna