LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Avui vull dedicar el meu escrit a la meva tieta, que quan tenia quinze anys es va quedar cega. Ella és de Madrid i va venir a Barcelona per operar-se. Durant l’operació els metges li van tocar el nervi òptic i des de llavors no ha tornat a veure.

Molts cops em paro a pensar que ara mateix si jo fos ella ja no veuria res i que només tindria quinze anys de “records visibles”. Molts cops em fa pena quan penso que mai no ha pogut veure el seu fill ni el seu marit. Tot i això cada cop que ens reunim en família i m’acosto per donar-li dos petons em diu que he crescut molt i jo sempre em quedo molt parada.

Sempre està contenta com si no passés res. I m’encanta aquesta alegria perquè tot i que té aquesta discapacitat ho veu pel costat positiu.

Andrea

Aquest any el crèdit ha sigut molt diferent, per primer cop l’he fet d’alguna cosa que a mi m’interessava.

Recordo el de l’any passat, en que havíem de preparar un viatge a Itàlia. Potser no ens vam organitzar bé o potser va faltar temps però la cosa és que vam acabar l’últim dia i gairebé no vam tenir temps de preparar la presentació. Tot i això ho vam fer bastant bé, guardo un bon record d’aquells dies.

Aquest ha sigut un crèdit molt divertit, hem rigut molt totes les amigues. El dissabte vam quedar a casa de la Judith i ens vam estar gairebé tot el dia treballant. Quan era la hora de marxar, la Júlia i jo vam sortir de l’estudi. De sobte vaig veure que la Júlia obria la porta d’un armari i deia: “es surt per aquí no? Adéu!” i de repent es gira per sortir per la “porta” i se n’adona de que allò és un armari. Vam riure una bona estona. Desprès vam posar serietat a l’assumpte i finalment avui hem fet la exposició oral. La veritat és que ens ha anat bastant bé. Jo no estava ten nerviosa com els altres anys, anava relaxada ja que hem pogut practicar la exposició un parell de vegades. Però un cop allà davant m’he posat bastant nerviosa; jo no volia que se’m notés així que he intentat actuar amb naturalitat. Quan he acabat, les meves amigues de l’altre grup m’han dit que ho havia fet molt bé i que els nervis no se m’havien notat. Me n’he alegrat molt perquè ha sigut un gran esforç.

Per acabar m’agradaria dir que encara que als crèdits s’hagi de treballar sempre hi ha temps per passar-s’ho bé i riure.

Andrea Morell

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

Els carrers comencen a estar il·luminats per les llums de colors, per tot arreu hi ha neu artificial, els aparadors de les botigues decorats amb motius nadalencs, a les notícies paisatges nevats, anuncis de joguines… Aquesta es la meva època de l’any preferida quan fa un fred que pela i quan estàs a dins de casa et ve de gust sortir però quan surts l’únic que vols és tornar a casa i prendre una xocolata calenta.

El millor d’aquesta època és decorar la casa i veure la il·lusió que tenen els nens per rebre regals del Pare Noel i dels reis Mags. Tot és felicitat, no val la pena estar enfadat al Nadal!
Andrea.

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.