LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

Ja fa força temps que a Europa, i per extensió a casa nostra, s’arrossega una reiterada polèmica al voltant de la immigració. Els diferents posicionaments, però, es desenvolupaven normalment entre certs grups d’afinitat, sense tenir gaire incidència en la opinió general. Aquesta darrera dècada, i sent encara més concrets, aquest últim any; s’ha tornat a encendre amb virulència el debat, amb l’aparició de lleis que criminalitzen trets culturals d’alguns sectors que composen la immigració d’aquí, promogudes en un principi per partits clarament ultradretans.

Com a conseqüència, el fenomen preocupant és la desviació de partits tradicionalment moderats o progressistes, cap a postures que recolzen aquestes lleis. Podríem dir, doncs, que des d’ençà no s’ha legislat pas poc: exàmens per aconseguir a la residència, limitació del visat, quotes d’expulsió dels “sense papers”. Una de les mesures més cèlebre i posada de moda ha estat la prohibició dels burques i niqabs a espais públics, que gairebé ha esdevingut un tòpic a l’hora debatre sobre la immigració.

A França, i de la mà de messier Sarkozy, entrava en vigor el passat 12 d’abril << la prohibició del vel integral que cobreixi la cara en qualsevol espai públic, inclòs el carrer […] en virtut d’una llei que imposa multes i cursets de ciutadania per les infractores, i penes de presó per als que les obliguin a portar-lo>>. Bèlgica, pionera europea en mesures d’aquest caire i, aprovà a l’abril del 2010 la prohibició del burca i niqab a espais públics. Països com Dinamarca, Itàlia, Holanda i Alemanya estudien legislar de manera semblant al seus parlaments; sinó és que mentre jo jeia al sofà de casa mirant-ho tot astorat, ja ho han fet.

Sense anar tant lluny, la dèria contra aquestes peces de roba ha arribat als nostres municipis. Durant la primavera de l’any passat, a Lleida, el Vendrell i Reus entraven també mocions contra l’ús d’aquestes vestimentes a edificis de l’administració. Les propostes s’han implantat amb més o menys èxit, sofrint impediments del Tribunal Suprem Català, que ha suspès en mesura cautelar la prohibició a Lleida.

A hores comptades per les eleccions municipals del passat 22 de maig, sortiren de sota les pedres una munió de detractores i defensores de les prohibicions al voltant les peces de roba islàmiques. Ambdues no tardaren gaire en omplir televisions, programes de ràdio i publicacions de premsa d’arreu del país amb aferrissats duels d’opinió. Així doncs, tal com es veia a venir, la polèmica agafà una clara tendència electoralista, i darrere la majoria d’opinions hi havia alguna grup municipal o formació política, provant d’escombrar cap a casa uns quants vots.

Les erigides com “prohibicionistes”, per anomenar-les d’alguna manera, no em varen sorprendre pas. Algunes, s’amaguen sota un actitud de feminista fervent, carregant contra els burques en nom dels drets de les dones, a la vegada però, es retraten, evidenciant que la seva croada no és tant per les dones àrabs, sinó contra els àrabs en general. Legitimen els bombardejos i les guerres a Afganistan, Palestina i Iraq, potser cofoies amb tots els burques soterrats entre runes carbonitzades, per bé que oblidant l’ésser humà que s’hi amagava sota, i la família que l’envoltava; morts en qüestió de segons.

La hipocresia, en general, caracteritza aquest tipus de persones, que consideren a la dona occidental l’única capaç de lluitar pel seus drets,- i per suposat, ni se’ls passa pel cap parlar d’emancipació d’aquesta i la classe obrera en general, “No ens excedim de radicals!”- estigmatitzant la resta del gènere femení, i en especial i a causa de l’islamofòbia, les dones àrab; les quals titllen de “esclaves”, “servils” incapaces de desenvolupar lluites o idees propies.

Amb ànims d’ofendre, m’atreveixo a insinuar-ho: la indignació i persecució dels burques per part de les esmentades anteriorment no la provocat la consciència de gènere, sinó més aviat la falta d’aquesta i el poc coneixement sobre el feminisme a nivell històric, local, global i social. Informeu-vos, llegiu; tal vegada arribeu a conèixer els moviments feministes als països àrabs, fins i tot dins el mateix Islam, i així trenqueu els vostres esquemes sobre les dones àrabs i/o musulmanes.

Acte seguit, mirant cap al bàndol “antiprohibicionista”, el desgrat se’ns fa palès altre cop.

La postura i els arguments són vergonyosament bàsics, superficials. Un discurs marcadament multiculturalista, basat en la llibertat d’expressió per davant de tot, i per acabar-ho d’adobar, una actitud repel·lent de “modernes puristes esquerranes” . Ni un rastre de denúncia del racisme que destil·len tals mocions o lleis, ni una reflexió al voltant dels rols que actualment s’adjudiquen a les dones, a les quals els pertany encara el paper de precàries transversals- és a dir, precàries en tots els sentits: laboral, social i cultural-. Res a dir sobre la invisibilitat creixent de la dona, relegada cap a treballs indignes i contractes indecents; a ser l’esclava de la quotidianitat de les feines domèstiques.

La manca de profunditat dels seus arguments, així doncs, donà una clara victòria, almenys a nivell d’opinió pública, del discurs partidari a impulsar la prohibició del vel integral als espais públics d’arreu de Catalunya. Aquelles que no s’acabaven de deixar convèncer per la vessant suposadament feminista del discurs, caigueren davant els motius que adduïen a la inseguretat inherent que comporta el fet de no poder veure el rostre de la persona que s’amaga darrere un burca.

I la resposta del sector d’opinió “multiculti” , i ho sento per la expressió, només foren més balbucejos repetitius, oblidant l’axioma que defineix el funcionament dels mètodes paternalistes i repressius de la societat actual:

“La creació de noves lleis que promouen l’increment de la seguretat ciutadana gràcies a la criminalització de certs col·lectius (el jovent, la immigració, els moviments socials i d’esquerra), només respon a la necessitat de represaliar-los i anul·lar-los; i no es tradueix necessàriament en un augment de la seguretat, sinó que provoca un agreujament de la tan denunciada conflictivitat social .”

En conclusió, i des del meu entendre, no em puc sentir més desmoralitzat després d’assistir a aquests deplorables debats; ultratjat davant el discurs d’unes i decepcionat pel de les altres.

I mentrestant, i un cop passades les eleccions municipals, ens topem amb un nou panorama polític certament esfereïdor. A Badalona, ha sorgit una consistori obertament racista, i el xenòfob per excel·lència dels populars catalans ,García-Albíol, s’erigeix com alcalde, comptant amb 11 regidors del seu grup electoral. A Vic, PxC obté 5 regidors, que formen part dels 67 regidors escollits d’aquesta formació als ajuntaments d’arreu del territori.

Vista la situació, cal donar el seu mèrit als debats al voltant de la immigració difosos públicament i als que hi participaren, que molt hàbilment han contribuït a normalitzar tòpics racistes, en comptes de trencar-los. Pocs hem estat aquells que ens alarmàvem davant una ultradreta que anava desacomplexant-se a pas segur, sense por a mostrar-se racista i feixista a ulls de tothom.

La tolerància que s’ha practicat en general vers aquesta eclosió ja ha donat els seus fruits, i ara ens toca assumir-ne les conseqüències.

Per tant, no ho dubteu, allà on la dreta o la ultradreta hagi aconseguit representació política, s’hi presentaran propostes legislatives per regular, criminalitzar i anul·lar la immigració i els seus trets culturals propis; siguem-ne conscients, la resta de partits, cediran en moltes ocasions a la pressió d’aquestes forces polítiques racistes, car cada cop veuen més amenaçada la seva hegemonia i no tindran problemes a l’hora de radicalitzar el seu discurs sobre la immigració, si així poden evitar la pèrdua de vots.

En front les futures prohibicions a nivell municipal dels burques als espais públics, i per extensió, cap els immigrants en general, hem de renovar la estratègia, reeixint de postures superficials, que amb simplisme s’han basat només en la llibertat d’expressió, multiculturalitat, etc. Toquem de peus a terra, els vels integrals són una problemàtica a tractar, però no s’ha de fer pas a base de prohibicions. Crec que el burca i el niqab són en essència sexistes, un mitjà de dominació de la dona, darrere el qual trobem sempre un home que imposa la seva voluntat sobre ella, simbolitzant-ho amb aquesta vestimenta; o bé una decisió pròpia d’aquesta, que malgrat tot no canvia gaire les coses, car la decisió és precedida per fortes pressions socials i una educació totalment masclista.

Cenyint-nos a la realitat, però, opino que els casos de dones que vesteixin burqa són tan poc ocorreguts, que els podríem contar a dit. Tot i això no ho puc assegurar, no puc contrastar les dades, per això, abans d’iniciar lleis excloents i estigmatitzadores, s’hauria de fer un cens on constessin les dades de tota persona que vesteixi un vel integral. A partir d’aquí la feina restant és la de incidir en la vida d’aquestes dones, conscienciar-les, detectar possibles coaccions, donar-los eines per la seva vertadera emancipació; són tan dones com qualsevol de nosaltres, tan o més capaces de rebel·lar-se contra el marit, el vel que els cobreix el rostre i el patriarcat que disfressa tot plegat de quelcom acceptable i moral .

I així, per extensió, la incidència és la política que hem de bastir contra el racisme. Deixem enrere d’una vegada per totes la tèbia tolerància o l’expectació covarda, la bel·ligerància i el rebuig són l’única actitud possible davant aquells que, sense cap temor, es declaren obertament racistes.

Contra lleis d’immigració i persecucions policials hem d’atrevir-nos a trepitjar els barris suposadament problemàtics, i trencar el guetto. La pedagogia, duta a terme mentre es treballa colze a colze amb els veïns, col·lectius i altres membres de la nostra realitat quotidiana més propera, servirà per refutar tots els tòpics racistes que han reaparegut després de les mentides demagògiques d’alguns, emprades amb intenció electoralista.

Quan el filòsof de bar de torn, se’t declari votant de PxC i t’engegui que “ A Barcelona, els immigrants col·lapsen els serveis socials, i tots els pisos de protecció oficial van a nouvinguts, que col·lapsen els serveis sanitaris, que ens estan envaint i cada cop en venen més d’immigrants!” desmunta-li cada mentida amb dades contrastades, simplement repassa la realitat:

L’any 2009, només un 5,3% dels residents estrangers de Barcelona van ser usuaris dels serveis socials. El gruix de la despesa en serveis socials és per persones majors de 65 anys i tan sols el 2,5% d’immigrants tenen aquesta edat. El 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera. Els immigrants utilitzen un 40% menys de recursos sanitaris que els espanyols. Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. A més la majoria de nouvinguts son joves i , per tant, tenen menys malalties. Des de 2009 la tendència d’arribada de nouvinguts és negativa. Durant l’any passat tenim 10.285 immigrants menys a Barcelona. La immigració, en definitiva, aporta més del que rep: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total, les despeses que van originar van representar el 5,4% del total.

I per acabar, reitero. La lluita contra el racisme, és a peu de carrer, barri a barri; construint la integració a base de projectes conjunts, i així, vèncer juntes els prejudicis i pors que encara perduren entre molts de nosaltres. Sobretot, no puc deixar-me d’esmentar la premsa de nou, que s’ha d’emportar una vegada més els meus retrets.

Aquest cop, aprofitant l’alarmant resultat electoral, han explotat sense miraments la exclusiva, i no ho han fet pas per mostrar rebuig o crítica cap l’augment de la dreta i  la ultradreta, més aviat, ho han utilitzat per col·locar davant l’exponencial creixement de les CUP i la resta de candidatures alternatives ( més de 150 regidors, per contra dels 67 de PxC), una subtil cortina de fum. Tanmateix, les notícies són força esperançadores, tenint en compte que aquells que s’oposaran frontalment a les agressions de raça, gènere, classe o contra el territori des des els ajuntaments, tenen més força que no pas els reconeguts xenòfobs i feixistes. Esperem, però, que el rebuig popular contra aquests individus i l’odi que prediquen, impedeixi la propagació del racisme radicalitzat cap a esferes polítiques més poderoses.

Àlex Appel

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

La nostra és una terra d’iniciatives, sempre s’ha dit que els catalans som emprenedors, i la història ho ratifica. La Revolució Industrial arribà a la península de les nostres mans, a principis del s. XIX, quan començaren a proliferar manufactures tèxtils d’indianes al voltant de les nostres ciutats , i colònies industrials a les ribes dels rius més cabalosos del principat.

L’aparició d’una indústria important provocà un gran creixement econòmic, però no comportà una millora de la vida de les classes populars catalanes gaire significativa, car els jornalers deixaren l’austeritat i la misèria del camp per passar a la precarietat i la brutícia de la ciutat.

La classe obrera catalana naixia llavors, sota el pes opressiu d’una explotació constant i la inexistència dels seus drets, tots dos fruits del capitalisme “caníbal” que caracteritzà l’època. Paral·lelament, l’onada del moviment obrer colpejà també Catalunya, primer amb protestes luddistes contra la maquinària de les fàbriques, seguides de l’arribada de la 1a AIT (Associació Internacional dels Treballadors), amb la conseqüent difusió dels inicis del marxisme i l’anarquisme entre les classes populars; i més tard, la fundació del sindicat socialista UGT al 1888, i la del sindicat llibertari al 1910, la CNT, una organització sindical que tingué molta força a Catalunya.

L’aparició d’aquests sindicats i les seves reivindicacions conformaren una gran front de lluita obrera a l’Estat Espanyol, assolint notables victòries en l’àmbit obrer i creant un clima de forta tensió social a la Catalunya dels inicis del segle XX

Malgrat la importància del sindicalisme en aquell context històric, no vull centrar-me en aquesta vessant de la resistència obrera del moment; la meva intenció es exposar un rellevant espai en la vida de les classes populars de llavors, parlem de la cooperativa, del cooperativisme.

La Barcelona que creixia llavors a ritmes forçats, expandint-se cap els pobles dels voltants un cop caigudes les antigues muralles l’any 1859, va ser el principal focus d’aparició de les primeres associacions obreres: ateneus, escoles racionalistes, locals sindicals; i sobretot, les primeres cooperatives obreres. Inicialment, la majoria foren petites cooperatives de consum, sorgides vers la necessitat d’accedir als productes bàsics per part dels estaments més humils de la població, amb el temps, però, la experiència cooperativa experimentà un gran creixement, fins a conformar una extensa xarxa associativa que establí una societat alternativa al capitalisme imperant.

Cooperatives de consum, de producció, d’habitatge, financeres. Les cooperatives dels barris asseguraven la subsistència dels seus socis, establint a més un fons col·lectiu destinat a pensions de viudetat, vellesa o malaltia; esdevenien a la vegada centres socials, llocs de reunió dels veïns, s’hi organitzaven xerrades, col·loquis, debats, obres teatrals…

En cas de vagues, aldarulls o conflictes les cooperatives podien mantenir als obrers durant aquesta i fins i tot, en cas de ser despatxat, la cooperativa oferia una refugi econòmic o feina a la mateixa societat.

La Formiga Obrera, la Lleialtat Santsenca, la Rajolera, la Flor de Maig, la Nova Obrera, la Balança Obrera; totes són exemples històrics que ens mostren la importància del moviment cooperativista durant els principis del segle XX, sota el règim de Primo de Rivera i la República. Sense oblidar la tasca cabdal que desenvoluparen durant la Guerra Civil, quan totes les cooperatives de la ciutat s’uniren en la UCB (Unió de Cooperatives de Barcelona) amb l’objectiu d’abastir el front popular.

En definitiva, el moviment cooperativista català proporcionà una font de resistència i autodefensa als treballadors que es trobaven sota el feixuc jou de la Revolució Industrial, amb l’objectiu final d’aconseguir la emancipació de la classe obrera i crear la faceta econòmica de l’embrió d’una societat alternativa al capitalisme. Malauradament, el projecte cooperativista es veié erradicat amb la resta dels ideals republicans quan triomfà el feixisme.

Bé, el vertader motiu sobre aquest resum històric sobre el cooperativisme català és demostrar “el triomf de les idees”, almenys durant cert període de temps, on vam ser propers a la utopia; i plantejar-nos doncs la pregunta:

<<Seria possible bastir avui en dia una alternativa al capitalisme global per mitjà de l’experiència cooperativa?>>

Sota el meu parer, i tant que sí! Sempre i quan s’afegís al conjunt de lluites que poden derrocar al sistema econòmic actual, garant de les desigualtats en llurs vides.

Potser l’ombra del franquisme silencià als cooperatistes i esborrà els seus avenços, de la mateixa manera que ho va fer amb la resta de projectes de la resistència antifeixista, però el seu record, llegat i ideals segueixen presents, i pot ser tant cabdal com ho fou ara farà 80 anys.

Si volem construir una economia basada en les persones, la cooperativa és la eina que estem buscant, doncs l’objectiu final d’aquesta no és el lucre d’una empresa capitalista, sinó assegurar la satisfacció, la dignitat i els mitjans de vida dels qui la constitueixen. La democràcia com a forma de funcionament, la propietat col·lectiva i el repartiment equitatiu dels excedents, conceptes realment transgressors a l’hora de parlar d’una iniciativa econòmica; al cap i a la fi, parlem d’autogestió, de no dependre de ningú més que de nosaltres mateixos i el col·lectiu. Autogestió del nostre treball i de les nostres vides.

-Per què cooperativa?- potser us seguiu preguntant molts encara.

Micaela Chalmeta, feminista, socialista i partícep del moviment cooperatiu d’inicis del s. XX, va respondre als vostres dubtes l’any 1931:

Per què hem de ser cooperadores?

1. Perquè l’associació cooperativa és una obra orgànica de la classe obrer, en particular i ha estat creada amb els seus propis recursos;

2. Perquè si ella realitza beneficis, són aquests la propietat de tots els consumidors;

3. Perquè ella retorna als socis, en forma d’excés de percepció sobre les compres molts milers de pessetes que si no passarien a convertir-se en capital privat;

4. Perquè ella atribueix importants quantitats a obres de solidaritat pel cooperadors en cas de necessitat;

5. Perquè ella acumula recursos per concedir, gratuïtament, pensions als socis vells o que queden inválids per al treball;

6. Perquè amb les seves reserves i els seus fons col·lectius estableix la gran propietat comú d’edificis, mobles i material, que són de tots els associats;

7. Perquè ella, amb la seva actuació impedeix que els intermediaris amassin fortunes a costa dels obrers i consumidors en general;

8. Perquè ella constitueix un exemple de la societat futura en cuant a la igualtat de drets i deures de tots:

9. Perquè ella desenvolupa la instrucció econòmica del poble mitjançant les seves publicacions i l’exercici de la seva actuació;

10. Perquè ella serveix de recolzament a les classes modestes en la seva lluita per a l’emancipació social;

11. Perquè ella és un baluart d’energies combatives que aspiren a substituir el règim d’explotació actual per un nou ordre de coses;

12. Perquè ella se’ns apareix com l’embrió de la societat futura, en la que tot serà dels que treballen i a cadascú se’l recompensarà segons el seu esforç.

Alexander

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

Membres del consell escolar,

Durant aquest primer trimestre de curs, s’ha donat una augment d’activitat de la nostre organització política a l’institut. Aquest fet, ha aixecat entre algunes persones una infinita polèmica, crítica amb la presència de qualsevol tipus de manifestació política dins el centre i favorable a un institut apolititzat.

També es criticava l’aparició d’adhesius nostres als passadissos i va quedar prohibit penjar cartells als suros de les classes. Cedint a les demandes de certs sectors de l’alumnat, va ser instal·lada una cartellera a la porta d’entrada principal, on les diferents entitats actives a l’institut podien anunciar-hi hipotètics futurs actes; deixant exclosos del “dret a cartellera”- diguem-ho així- a tots els continguts teòrics, polítics, etc….

Nosaltres, ja vàrem expressar desacord amb una aquella resolució mitjançant un escrit dirigit al consell. En aquella encesa carta, s’hi defensaven aferrissadament els motius de la nostre acció dins el marc de l’institut, en un intent de fer entendre la vital importància que té la diversitat d’informació, opinions i “colors” a l’hora de formar un alumnat crític. Finalment, i tenint en compte els motius adduïts anteriorment s’hi reivindicava l’ús obert a tothom de les cartelleres presents a les aules.

La negació a la proposta per part del consell escolar va ser fàcilment previsible, però demostrà un curiós fet: Sembla ser que a consell escolar, a Direcció; a l’estat Espanyol! –perdoneu la generalització- existeix un temença ,gairebé instintiva, a tot allò que pugui ser significant d’un alumnat amb visió clara de la realitat, crític i combatiu, més enllà de simples individus consumidors de coneixement, programats lliçó a lliçó per a un futur imposat.

Amb aquest nou redactat no volem pas tornar a exposar els nostres principis o justificar els nostres actes. Ja ho hem comprovat, tot intent de fer comprendre, per bé que inútil; acaba traduït en mirades enverinades envers nosaltres i tot el moviment  pel qual ens sentim representats. Ara per ara, doncs, la nostra major fita a l’institut; i ho diré sense embuts, és la celebració d’una consulta als alumnes sobre l’ús de totes les cartelleres del centre, sense excepcions. Aquesta seria, incloent-hi les modificacions que fessin falta, la consulta:

– Estàs d’acord amb l’ús de totes les cartelleres del centre per a penjar-hi informació de tota mena ( política, entitats, actes, festes…), sempre i quan, la informació citada no sigui de característiques violentes, xenòfobes o sexistes?

a)Sí

b)No

c)Ns/Nc.

I la proposta va més enllà, doncs aquesta seria només la primera de les consultes; hauria de ser possible convocar-les sempre que hi hagi necessitat

Dit això, esperem que el consell coincideixi de forma unànime que gràcies  a les possibles consultes, construirem un model d’educació  molt més democràtic, basat en la participació activa de l’alumnat, per contra de les imposicions gairebé autoritàries que sempre l’han caracteritzat.

Tanmateix, una resposta negativa portarà certes conseqüències, doncs serà ja innegable el model d’institut imposat, i quedarà clar que no interessa per res la veu dels alumnes; que ens volen  passius i obedients, sense cabuda en decisions que podrien definir el nostre futur com a persones.

Si, és necessari s’organitzarà l’elecció d’un consell escolar alternatiu que sigui veritablement legítim i promogui consultes per donar una veu real als alumnes.

Representants de Maulets Maresme al centre.

Vaig elaborar i presentar aquest escrit al Consell Escolar del centre en representació de Maulets( El jovent independentista revolucionari). Va ser just abans de les vacances de Nadal, per això comprenc que no s’hagi respost encara. No soc pas l’únic que para l’orella aquests dies, impacient per la resposta d’aquest òrgan, m’equivoco? I tampoc crec errar al pensar que a vosaltres, també us envaeix un frustrant sentiment al escoltar rumors descabellats- tot i que potser no ho són tant- sobre la maleïda resposta. Espero, doncs, atent i reflexiu, cavil·lant totes les possibilitats.

Tot i que no ho sembli, el pronunciament del Consell anirà molt més enllà d’un simple “Sí” o “No”; les dues opcions poden provocar canvis significatius a la nostre vida estudiantil, capgirant-la, deixant enrere antics dubtes i portant llum a assumptes distants.

Les reflexions que us guardeu per a un mateix, aquelles sospites gairebé instintives; un sol monosíl·lab farà emergir-ho tot a flor de pell.

Desitjaria, amb aquestes breus paraules, fer-vos discernir sobre la importància d’això que es proposa. La consulta pot semblar banal, estic segur que a molts de vosaltres us importa ben poc, però és senzillament simbòlica.

Sí, volem defensar el dret a expressar-nos lliurement, però en essència, una consulta així representaria el model d’educació que defensem.

Digueu-me somiador, però jo afirmo l’organització d’un poder de decisió de l’alumnat d’aquestes magnituds simbolitzaria l’arrelament de la democràcia a les bases d’una societat que sembla haver perdut el nord en aquest aspecte.

Nosaltres, els estudiants, i tots els que arribin després; som les bases d’aquesta societat i tenim l’oportunitat de transformar-la mitjançant molts marcs de lluita, i un d’especialment important ha de ser la nostra formació.

La proposta, i la conseqüent resposta són –sota el meu parer i com he dit abans- una prova de foc per al centre, que ha de determinar la nostra reacció. Rebre amb alegria, conscients de la gran victòria d’un “Sí”; comprendre un “No”, i bastir-li una resposta pròpia, sòlida i real.

Així doncs, us animo a tots els que llegiu l’escrit a que opineu sobre el tema, i ja de retruc, que escolliu un posicionament vers la consulta plantejada!

Àlex Appel

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander