LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest escrit el vull dedicar a unes de les persones que més m’estimo en aquest món, el meu avi.
Ahir era divendres i com cada divendres vaig quedar amb les amigues. Com que estava plovent vam decidir anar al centre comercial de Mataró Park. Allà vam riure i sobretot vam menjar moltíssim, però vam veure una cosa que ens va fer entendrir, una parella d’avis agafats de la mà caminant junts, immediatament em vaig recordar dels meus avis i també vaig recordar una temporada que vaig estar trista i preocupada perquè pensava que el meu avi es moria.

El meu avi ja té 84 anys i ja és bastant gran, a més fa poc el van operar del genoll i li fa bastant de mal, però els metges li han dit que ha de caminar, a més a ell li encanta caminar, però a vegades se li fa difícil i arribarà un futur que no podrà caminar molt més i es quedarà paral·lític.

Fa poc vaig tenir un somni en el que em trobava al meu avi paral·lític i al poc temps es moria, mai ho havia passat tan malament i em vaig despertar entre llàgrimes. Aquest somni em va impactar tant que vaig estar una setmana preocupada i plorant pel meu avi pensant que li passaria alguna cosa.

Per sort, tot continua al seu lloc i ell està perfectament, com sempre ha estat. T’estimo avi!

Alba Canals

La meva tieta ja fa temps que s’estava plantejant tenir un segon fill, ja que diu que el millor que li ha donat aquesta vida és el seu nen. Fa pocs dies ens va dir que possiblement estava embarassada i per confirmar-ho va anar al ginecòleg a fer-se una radiografia i efectivament, estava embarassada. Quan tota la família ho va saber ens vam posar d’allò més contents, tenir un nen és una de les millors coses que els pot passar a una dona i a una família, i molt més a qui els agraden els nens. Els meus avis són els que es van emocionar més, a la meva àvia li encanta mimar els seus néts i al meu avi el tornen boig els nens petits.

Espero que durant aquests pròxims anys puguem gaudir d’una família unida amb un membre nou a la família.

Alba Canals

Just avui em acabat per fi els exàmens!!! Es un pes més que ens hem tret de sobre i ara només hem de gaudir de les vacances tan esperades.

El primer que he fet al arribar a casa ha sigut dinar i posar-me a dormir, porto dies anant-me a dormir a les tantes de la nit, sense poder descansar tranquil·lament. Durant aquests dies l’únic que hem fet ha sigut passar nervis i males estones pensant: “Sortirà això?, Com m’anirà l’examen?, Serà molt difícil?”, però val la pena tant d’esforç.

Ja tinc ganes d’estiu, trobo a faltar aixecar-me a l’hora que vulgui, sortir amb les amigues fins tard, sortir de festa o menjar gelats. Una cosa que m’agrada molt és viatjar, aquest estiu ja el tinc mig planejat: aniré a Tarragona amb una amiga meva, la Marta Jareño i la seva família, també aniré a Menorca amb la família, estarem tot el dia a la platja relaxades i per últim aniré amb una amiga a passar uns dies a la Costa Brava. Ja tinc ganes de que arribin aquests dies i passar dies inoblidables.

Alba Canals

El dijous passat vam començar el crèdit de síntesi, aquest any es deia “Busca’t la vida” i tractava sobre què volem fer en un futur, el per què i què necessitem per poder estudiar i treballar. Hem après a fer coses que mai havíem tractat com per exemple, fer un currículum i buscar feina. És un treball difícil però interessant i ens ajudarà a decidir quin batxillerat volem fer i sobretot a què ens volem dedicar en un futur.

Crec que aquest any no ha estat ben organitzat, un exemple pot ser que el dia anterior de l’exposició ens fan una xerrada i sobre els mòduls i hem de fer un resum sobre què ens expliquen. La meva opinió és que el dia anterior de l’exposició hauria d’estar dedicat només per arreglar els defectes del treball, acabar el power point i organitzar i estudiar l’exposició. A més al dossier hi havia informació errònia que ens ha fet endarrerir el treball i els exercicis no estaven ben redactats.

Per acabar la Marta Jareño i jo ens vam trobar amb una altra dificultat. Hem anat a Londres de dijous 24 fins a diumenge 27 i ens vam trobar que només teníem 3 dies per fer el treball. Allà ja vam avançar tota la feina que vam poder, però tot i així crèiem que no donaríem abast. Diumenge en quan vam arribar ens vam posar a treballar i vam poder avançar força feina endarrerida.
Per fi, vam acabar el treball a temps i l’exposició ens va sortir força bé. Tot i aixó ens ho em passat bastant malament, aquest any. Estàvem preocupades per si acabaríem a temps i de si ens sortiria bé. Però com que ens vam esforçar tot va anar bé.

Alba Canals

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Ja fa 7 mesos que porto un pírcing al melic. La proposta va sorgir unes setmanes abans del dia del meu aniversari. Des de petita que m’ha agradat al pírcing al melic, però mai ho havia comentat a casa, ja que no estava totalment segura de que els meus pares els agradés aquesta idea. Un dia vaig comentar en broma: “Mama, m’encantaria tenir un pírcing al melic… Em deixes fer-me’n un?!” Ella va contestar: “Informa’t dels riscos, del lloc on te’l faries i el preu, quan t’informis ja ho parlarem.” Jo em vaig quedar esperançada i em vaig informar.

Els riscos, simplement era que se’m podria infectar.

Jo i la meva germana vam anar a un lloc especialitzat on vam preguntar preu, ens van dir 30€ sense garantia, així que els vaig comentar als meus pares. Van estar d’acord, a més seria el regal del meu aniversari.

Un dia, jo, ma germana i ma mare vam baixar juntes a la botiga, vam entrar i ens van fer esperar, ja que hi havia cua. Al assentar-nos vam començar a escoltar crits, resulta que una noia s’estava fent un pírcing al mugró amb un amic seu. Quan va acabar va passar la següent noia que estava al nostre davant, va tardar 1 minut. Al sortir la noia, vaig entrar a la sala amb la meva mare al darrere. Mentrestant ma germana es va quedar fora. La noia que estava al davant nostre li va dir “Corre, ves a buscar a la teva germana perquè aquesta dona és molt bruta i fa molt de mal”. La meva germana no sabia què fer, ja que no podia entrar.

Mentrestant jo estava estirada en una camilla-vibradora perquè se’m relaxessin els músculs i em van posar anestesia local, jo estava morta de por. Ja veia com em punxaven per anestesiar-me. Quan vaig notar una lleugera punxada, vaig pensar, ara m’estaran anestesiant, doncs no, ja m’havien posat el pírcing.

Tothom em pregunta: “No et va fer mal?”. La veritat és que no.

Alba

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals