LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petita vaig tenir una temporada en la que tenia molts malsons. No sé per què els tenia, però jo sofria a l’hora d’anar-me’n a dormir per culpa d’això. Un dia d’aquells va coincidir amb que amb l’escola varem fer una excursió a un museu d’indis americans i allà em van explicar, entre d’altres coses, què era una caça-somnis. Encara me’n recordo de la definició que ens va dir: “és un amulet que utilitzaven els indis americans que amb la mena de tela aranya que té al centre atrapa els bons somnis i per el forat del mig expulsa els dolents.” Jo, com no tenia res a perdre tan si funcionava o no, ho vaig provar, i encara que sàpiga que són creences i que el caça-somnis no funciona de la manera que els indis americans diuen, a mi em va funcionar.

També, fa un parell d’anys, quan una amiga va tornar de Còrdova de visitar a la seva família, ens va portar unes claus que, segons deia l’embolcall en què venien, portaven sort. A mi em va agradar i vaig decidir penjar-me-la del coll, i des de llavors vaig començar a tenir més sort amb tot. Jo ja sabia que tenia que veure amb la clau,
però no perquè la clau fes res, sinó perquè jo actuava diferent al tenir la clau, mirava les coses d’una altra forma. Si em passava alguna cosa dolenta no passava res perquè jo creia que sense la clau  hauria pogut ser pitjor. I si em passava alguna cosa bona, era gràcies a la clau.

Jo crec en els amulets, però no com si fossin els amulets els que actuen, sinó que som nosaltres, que al creure que aquell objecte ens ajudarà ens ajudem nosaltres mateixos.

Ainara Odriozola Pérez

Dos setmanes o tres. Això es el que ens queda d’escola. S’estan multiplicant les hores? Els dies? Sembla que cada cop triga més en arribar la data esperada per tots, la data en que, tant si hem aprovat o no només pel fet de deixar tot això enrere, podrem dir tranquils: per fi!

Ja es pot sentir l’estiu a la pell, i tot això ens porta records enterrats, tan vius que ens fa mal que no estiguin aquí ja. Tan vius que ens provoquen enyorança d’aquelles nit d’estiu eternes amb les amigues rient i gaudint de no tenir horaris i encara més de no haver de despertar-nos pel matí aviat, planejant mil sortides impossibles que totes prenem en serio encara que sapiguem que mai es portaran a terme. Tan vius que fins i tot podem sentir la brisa marina que ens refresca en els calorosos dies d’estiu prenent el sol a la platja.

Però encara hem d’anar a classe, i a més a més ara es quan ens hem d’esforçar més pels exàmens finals, com diu la meva mare: la recta final. Però costa tant… es tan llarga aquesta recta…
Vacances siusplau, arribeu ja!

Ainara

“Hola, me llamo Claudia, estoy en Moranbah contigo y voy a ir al mismo curso que tu en la escuela.” Ese mensaje me sorprendió en la escala de Singapur de camino a Australia. Otra española en Australia era normal, pero ¿en el mismo pueblo? ¡¿Y de la misma edad?! Pensé que eso no sería bueno para mí, ya que era mi experiencia para estar sola en medio de otra cultura, de otro mundo… me equivoqué.

Ya el primer día me enseñaste cómo funcionaba todo, me lo contaste todo, hablamos de todo, como si nos conociéramos de toda la vida… Juntas del primer al último día, combatiendo el aburrimiento de esos días en los que no había nada que hacer, encontrando algo, aunque fuera la mas mínima chorrada, para conseguirlo. Luego viajamos, un poquito. Fue divertido, cómo no. ¿Quién se aburriría contigo? Y me di cuenta de que no podría haber sido más afortunada. ¿Somos afortunados por conseguir lo que queremos, o por conseguir que la vida nos sorprenda día a día con cosas que no sabíamos ni siquiera que nos gustarían?

Yo conociéndote a ti no solo conseguí una amiga de por vida, sino una hermana, una gemela. Felicidades Claudia, pásalo genial en tu 16 aniversario. Espero volver a verte pronto.

Ainara