LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Falten poques hores, minuts i segons. Estic feliç, dintre de poc serà el meu aniversari.

Porto molt de temps esperant aquest gran moment, tenir els esperats 16 anys. Per mi signifiquen més maduresa, més responsabilitat i més llibertat.

Seré lliure d’anar a les discoteques de setze anys quan vulgui, com vulgui i on vulgui. Podré anar amb les amigues els caps de setmana que no tinguem gaire exàmens i gaudir com mai. Perquè al cap i a la fi, l’adolescència s’ha de gaudir.

Espero celebrar-los com es mereixen i estar rodejada per sempre, de la gent que m’estima de veritat.

Aina García 😀

El 18 de juny, farà un mes que vaig anar a provar en un club de futbol femení. Busquen noies a partir de 15 anys que tinguin ganes de jugar al futbol. En aquesta temporada només estan fent partits amistosos per agafar forma. L’any que ve, segurament juguem lliga.

El primer dia estava super nerviosa. Entre les botes que m’anaven petites, les mitgetes grans… No sabia com era el camp, ni les noies ni l’entrenador, però des del primer dia em vaig sentir acollida. El dissabte següent tenia partit, només havia fet un entrenament. No me’n recordava de tants noms nous alhora! Vam perdre 1 a 3. Hi havia molt de joc individualista al camp i la pilota només va arribar dues vegades a porteria (una va entrar).

Quatre entrenaments més i un altre partit contra Ripollet. Aquestes eren més agressives i la noia que em va tocar defensar estava tota l’estona donant-me petites empentes encara que la pilota estigués a l’altra punta del camp! Li vaig donar un cop de colze a les costelles però a l’estona s’hi tornava… La nostra portera titular es va lesionar i va vindre una de nova a provar. Van ser un cúmul de coses que ens va fer perdre 2 a 7. La setmana següent, dos entrenaments més intensos i divertits.

Dia 11 de juny, convocades al camp d’Alella a les 16:30 per arribar a Badalona abans de les 18:00. Un cop allà, ens assabentem què és un torneig i no només un partit. L’actitud de les noies sempre positiva. Sortim al camp i juguem contra el Canet. La portera contrària no xutava gaire fort i tallàvem totes les pilotes possibles i les conduíem fins a la porteria. Vam jugar bastant bé, fèiem pressió i no passaven de mig camp. El resultat final va ser 0 a 7 a favor de l’Alella.

Vam anar totes a la banqueta i set minuts desprès, l’àrbitre reclamava que els equips es col·loquessin a les seves posicions per iniciar el partit. Sabíem que eren bones (ja que anteriorment vam jugar amb elles a casa).Va ser un partit esgotador, no podia més. Em van treure a la banqueta una estona i desprès vaig tornar a sortir. Vam tindre alguna ocasió de gol, però la pilota tota l’estona es quedava als voltants del mig del camp. Iniciaves jugada i es perdia. Desprès, van marcar gol. La moral va baixar i quedava poc per a que finalitzés el partit. Les contrincants van iniciar una jugada i ja estava a l’àrea quan, la nostra portera va sortir. La noia del Sistrells la va regatejar i estava a punt de xutar a porta i vaig ficar el peu. La pilota va anar a fora, era corner en contra nostra. Estàvem totes nerviosíssimes.

Finalment, va acabar el partit 1 a 0, però sempre contentes perquè havíem jugat molt bé i ens classificàvem en segona posició. Ens van donar la copa i vam marxar. Avui dilluns, toca el primer entrenament desprès del torneig. Més ben dit, xerrada i entrenament.

En aquest tan poc temps amb aquesta nova experiència he après que un equip no el forma només una jugadora bona. Som totes l’equip i que ha de ser voluntat i col·laboració mútua. Espero que us animeu a formar part d’un equip d’algun esport o que si hi ha alguna noia que li agradi el futbol i tingui més de 15 anys, que vingui a provar! Garantim, que no mosseguem. Jajaja

Aina García 😀

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

A menudo, no se que me pasa. Me vienen ataques de risa sin motivo. Cualquier chorrada que suceda mientras tengo este síndrome me parece inútilmente gracioso.

Lo mejor son las expresiones de la gente… pagan por su cara. Creo que me toman por loca, pero yo sigo riendo, “me meto en mi mundo de que todo me aparenta chisposo”. Cuando estás en clase y te viene, los compañeros más cercanos te ven roja como un tomate y con alguna que otra lágrima derramando por los mofletes. ¡Nada!, dices. Y como nadie sabe de qué te ríes, ríes más. Poco a poco tus otros compañeros se dan cuenta de tu repentino ataque. El profesor al ver que todo el mundo mira a una dirección, busca a la persona a la que están mirando y se queda perplejo.

– ¿Qué te parece gracioso?

– Nada, nada… (un poco más seria, todo el mundo te está mirando)

– ¿Como que nada? ¡Si te parece gracioso explícanoslo, así nos reímos todos juntos!

De golpe el profesor, como no lo dices, vuelve a la explicación. Tú sigues en tu mundo recordando aquella situación tan graciosa y poco a poco, tus compañeros apartan la mirada de ti hasta que vuelves a estar atento.

Al fin y al cabo… dicen que reír alarga la vida, ¡Pues debo ser inmortal!

Aina

Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina

Un simple botó amb que canvia tota la meva vida. Centenars de notes musicals en que et fan sentir diferent… Centenars de cançons que et recorden fets del passat, èpoques per les que vas passar… La mescla entre els sons i silencis, entre la melodia, l’harmonia i el ritme… Ganes de cantar, de pujar el volum, de ballar, de saltar com una boja. Ganes de oblidar-te de tot els mals. O ganes de plorar, de quedar-te asseguda recordant, pansida, regalimant un mar de llàgrimes…

Posar cançons de salsa i que se’t moguin sols els peus, o posar musica rap, i sentir la prosa amb ritme…

Cançons reflexives, on t’imagines paisatges amb infantesa jugant, oblidant-se de tot.

I es quan em començo a plantejar una vida sense música… Sense harmonia… No hi podria viure, seria tot sense substància… La musica és essencial per a la vida, fa moure tot.

Disfruto molt escoltant música i espero que mai s’esgoti, i que segueixin fent art!

Aina García

Miro fotografies de fa temps… M’adono de com ha canviat tot: el temps, les persones que estaven al teu voltant, la teva manera de veure el món, la teva personalitat…

Començo a preguntar-me si en comptes de haver fet el fet, hagués triat de fer aquella cosa d’una altra manera. Aniria ara tot bé? O pel contrari malament?…

A gairebé totes les fotografies de fa anys surto somrient. En aquella època estaves tot el dia jugant, encara que fos amb desconeguts. La “mama” i el “papa” t’ho feien tot, no t’havies de preocupar de res.

La qüestió és que el temps avança. Poc a poc, ens anem desenvolupant. Uns creixen rectes, i uns altres amb el temps es van torçant fins a caure.

Si no penses en tu mateix, qui ho farà?

Aina