LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un gos no és només un animal de companyia, sinó que amb el temps passa a formar part de la família.
Fa cinc anys la meva família va adoptar en Pelut. La primera vegada que el vam veure va ser a una desfilada de gossos que es feia a Can Rafart. Recordo com si fos ahir quan la meva mare al final va cedir i va dir: “ si avui tots quatre triem el mateix gos l’adoptarem”. Malgrat que ella era del tot contraria a tenir un animal de companyia.
Després de veure la desfilada, els quatre vam escriure el nom del gos que havíem triat. En Pelut estava destinat a ser un més de casa nostra. Recordo que la seva adopció no va ser gaire fàcil, en Pelut no es caracteritza per ser un gos massa tranquil, més aviat tot el contrari.
És un gos juganer i inquiet, uns dies abans de fer efectiva l’adopció es va voler escapar de la gossera i es va fer un trau al cap. Això va endarrerir tot el procés.
A casa estàvem molts il·lusionats amb la seva arribada. I els dies es feien molt llargs.
Quan ja va estar recuperat de la ferida, ens van avisar que el podíem anar a recollir, la meva mare poc avesada a les relacions amb animals, va ser a qui li va tocar anar-lo a buscar.
Jo que estava neguitosa esperant arribar a casa, en sortir em vaig trobar amb la gran sorpresa que la mare i en Pelut estaven a fora esperant-me. Aquell dia el recordaré sempre.
A la gossera ens van explicar que en Pelut havia estat un gos maltractat i abandonat pels seus amos, creien que havia estat un temps perdut i sol per la muntanya, fins que va veure a un ciclista i el va seguir fins la gossera.
Els primers dies d’estar a casa era un gos força desconfiat però amb el temps , amb molt d’afecte i molta paciència s’ha tornat afable, amorós i lleial.
Això ens demostra que podem aconseguir el millor de cada un donant amor i carinyo.
En Pelut ha estat amb nosaltres més de cinc anys, ara per raons personals fa dos mesos que no pot estar amb nosaltres, però és tant intens el vincle que ens uneix que malgrat la distància fem el possible per estar amb ell.
Per mi, aquesta situació no és gens fàcil, però jo sé que amb el temps tornarà ha estar al meu costat.

La independència de Catalunya no és una posició política que s’hagi inventat fa poc per que sí, sinó que és una reivindicació que fa anys que els catalans defensem. Es remonta ara fa uns 315 anys amb el començament de la guerra de successió, quan, al 1705, Catalunya va donar suport a La gran Aliança de la Haia lluitant contra Felip V. Des d’aquell moment els catalans van reclamar una República. L’11 de setembre del 1714 després d’un gran setge a Barcelona, Catalunya es va rendir. Per això el dia 11 de setembre cada any es fa una diada per defensar la República catalana. Com ja veieu l’ independentisme no es nou sinó que els catalans ja fa anys que ens reivindiquem. Els catalans d’aquell moment tenien raons per no voler com a rei a Felip V, principalment perquè era nét del rei de França, Lluís XIV,  i la gent tenia un fort sentiment antifrancès degut al sistema centralista que tenien. A més a més  l’economia si veia reflectida i els productes francesos suposaven un perill per l’administració catalana. Catalunya, actualment, és una nació amb cultura, bandera i idioma propia. El principat dona una part important dels seus beneficis a Espanya. Si s’independitzés no ho hauria de fer i podria reinvertir-los en els seus ciutadans, millorant l’educació, la sanitat, etc. Fent això aconseguiria ser un verdader estat del benestar. Per altra banda deixaríem de tenir una monarquia que,  es vulgui o no, no deixa d’ésser una reminiscència del passat. I això ens donaria l’oportunitat de crear un nou sistema polític més lligat al segle XXI.