LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En veritat no sé què vull escriure, només m’he assegut a l’ordinador i he començat a escriure. Una vegada posada no puc parar, no sé si us passarà però quan comences i has deixat anar la teva imaginació i  inspiració, no hi ha ningú que et pari.

Jo penso que és perquè en realitat poques vegades et deixen ser com tu ets, un molt bon exemple és a l’institut, allà no pots posar el que tu creguis o donar la teva opinió, sinó que, has d’escriure el que volen veure. Pot ser que et demanin alguna vegada la teva opinió, però realment volen saber el pensament d’un adolescent que potser no està en les seves millors qualitats mentals?

També és veritat que a l’institut només anem a memoritzar dates i informacions que potser ens serveixin pel futur o no, però no ens ensenyen a dir el que pensem, per això una escapatòria que podem tenir és escriure. Escriure és una manera fàcil i senzilla de deixar anar la nostra imaginació.

No crec que tingui molta lògica tot el que he dit però realment que en té de lògica en aquesta vida? Res és el que pensem de veritat, no perquè no ho volguem veure sinó perquè no ens deixen veure-ho.

Ara fa dos mesos vaig tenir una competició de patinatge a Dosrius. En el moment que ens van donar els resultats jo confiava en el meu ball i pensava que havia de quedar primera… Però no va ser així, havia quedat segona. En lloc de pensar en les coses que havia de fer per millorar per la següent competició vaig pensar en com eliminar a la noia que havia quedat primera. En aquell moment jo l’anomenava “la noia de Dosrius”. Al cap d’un mes vam tenir la segona fase a Premià de Mar. Durant l’entrenament per provar pista em vaig fixar que “la noia de Dosrius” no havia triat bé les rodes, no podia estar més contenta. Aquell dia la situació havia canviat i les posicions també. Jo vaig quedar primera i ella segona. Per a mi ella seguia sent “la noia de Dosrius”. Després d’aquella fase les dues ens vam classificar per a la final intercomarcal, que va tenir lloc el passat dia 21. Allà aquella noia, de la qual no sabia ni el nom, em va començar a parlar. Com que les dues compartíem una passió, el patinatge, en pocs minuts no hi havia qui ens fes callar. Era l’hora de la veritat, ens tocava competir. Ella va sortir primera, per cert ara ja sabia el seu nom, es deia Emma. Quan va acabar havia fet un disc realment bo i em vaig alegrar molt per ella. Després, vaig sortir jo. Quan vaig acabar ella m’estava esperant amb els braços oberts per felicitar-me. En aquell moment em vaig adonar que aquella noia que havia començat sent la meva rival i gairebé enemiga, s’havia convertit en una companya i amiga.

Els ciutadans solen acostumar-se al funcionament dels sistemes que fan la societat moure’s. Moltes vegades, s’accepten els mètodes utilitzats sense ni tan sols reflexionar sobre la seva eficàcia o qualitat. El sistema d’ensenyament és un d’aquests mecanismes que molts cops es dóna per bo sense avaluar-lo objectivament.

La major fallada d’aquest sistema és l’agrupació de forma genèrica dels alumnes i l’assumpció de la seva igualtat. La primera errada és agrupar els alumnes per les seves edats i planejar la seva trajectòria escolar exactament de la mateixa forma per a tots. A partir d’aquest pas, hi ha una sèrie de estructures i procediments que no són del tot correctes. Procedent de la generalització dels alumnes, apareix l’obligació basada en l’autoritat amb l’objectiu de poder controlar de manera fàcil a una massa tan gran de joves. Tot i que és el camí més fàcil, cal recordar que aquest procediment mai ha sigut un factor positiu en cap moment de la història humana. Altres conseqüències són la pressió imposada en l’alumne per seguir el model, per un costat, i per l’altre la motivació a l’oposició  a aquest.

Encara que hi hagi una gran quantitat de mestres que intentin contrariar aquest sistema donant atenció especial a cada tipus d’alumne, acaba sent impossible fer-ho del tot, ja que el programa d’ensenyament està dissenyat per l’escolarització industrial. Tot i això, hi ha protocols d’ensenyament especial que encara debiliten més la seva qualitat, ja que donen per diferent aquell alumne en concret i hi posen uns límits per el que és especial i el que no ho és, sense tenir en compte l’espectre d’alumnes que hi ha, que fins i tot pot arribar a entendre’s en diferents dimensions.

Els records són objectes, paisatges, imatges,… Que ens recorden alguna cosa del passat, poden ser records bons o dolents però inevitablement sempre que els veiem ho recordem. Hi ha gent que guarda records en video, però avui en dia els records estan sobretot en les fotografies.

Això provoca que en tinguem una gran quantitat, tant de records com d’ imatges. Molta gent les guarda i després les elimina dels seus mòbils però hi ha altra gent, com és en el meu cas, que ens agrada guardar-les tot el temps que puguem o que ens permeti la memòria del mòbil. Som conscients que la nostra memòria és el cap, però tot i això en volem guardar.

Avui en dia les imatges ens ajuden a reviure, els records del passat. Gràcies a elles no oblidem tant fàcilment moments de la vida que ens han marcat com: el primer amor, viatges amb amics, moments de gran felicitat i tristesa…

Cristina, era una adolescent molt positiva, sociable i amigable. Un dia , en entrar per la porta de l’institut, es va trobar a la seva amiga Alba. Com veien que arribaven tard a la primera classe , van anar corrents  per arribar abans que la professora.
En arribar, van veure que no havia arribat la professora perquè tots els alumnes estaven aixecats i parlant entre ells. Llavors, Cristina i Alba, es van anar on les seves amigues estaven. Elles van començar ha parlar sobre el què havien fet  durant el cap de setmana, fins que va arribar la professora.
En acabar la classe , les quatre es van dirigir a les taquilles per canviar els llibres i agafar els llibres de la propera classe. La classe començava a les 9:15 i elles van arribar a les 9:17, llavors la professora els va posar un retard a cadascuna. Durant la classe tots els alumnes estaven concentrats i parant esment a la professora mentre ella explicava quan de cop va sonar el megàfon de l’edifici dient que Cristina tènia que vaixar al despatx del director. Ella Estava una nerviosa perquè no sàvia el que hi havia fet.
El director, li va obrir la porta , la cara del director era de pena i tristesa. Una vegada dins, el director li explica a la Cristina el què li va passar a la seva àvia feia una estona, perquè els pares de Cristina li havien dit al director que l’hi comuniqués. Cristina, no s’ho podia creure, era com que el món li havia caigut a sobre.Va tornar a la seva classe a recollir tot. Es va anar amb els seus pares a la seva casa després de que la vinguessin a buscar.
En arribar a casa, la Cristina s’en va anar plorant a la seva habitació, els seus pares van intentar consolar-la però no va haver-hi manera. Ells van trucar als familiars per comunicar-los  la tragèdia, mentre que la Cristina seguia plorant.
Van pasar els dies i la Cristina seguia igual de trista, ara no parlava amb ningú, ni amb les seves amigues i ara no estava alegre i era passiva i insociable. Una tarda, mentre els pares de la Cristina estaven mirant la televisió, van pensar en buscar una solució per al gos de l’avieta, al principi, el pare va suggerir portar-lo a la gossera, però la mare en desacord va buscar una altra solució , llavors se li va ocórrer que el gos s’els podien quedar i regalar l’hi a la Cristina perquè a ella li agradava molt.
Al final, els pares van cridar a la Cristina perquè vingués, ells li van explicar la proposta a la Cristina , i ella es va posar molt contenta en escoltar-la. Des d’aquell dia, el comportament de la Cristina va anar canviant a millor i la família va tornar a ser feliç.

Aunque parezca un tema de lo más simple u ortodoxo en realidad es un fenómeno que se está produciendo cada día con más fuerza, la universalización del inglés se ha extendido por todas las partes del mundo, hasta el punto de que simplemente sabiendo inglés puedes viajar a cualquier lugar del mundo sin que la comunicación suponga un verdadero problema para el emisor.

Principalmente los países con mejor nivel de inglés (teniendo el inglés como lengua extranjera) son: Suecia, Dinamarca, Finlandia, Noruega y Países bajos. En cambio países tan importantes para el panorama mundial como Francia, Italia, España Rusia tienen un nivel de inglés medio-bajo, es un nivel de inglés bastante mediocre teniendo en cuenta el siglo y el año en el que vivimos.

Sobre todo hay que priorizar el aprendizaje de estas lenguas desde la infancia de los niños en las escuelas, y ya no solo el inglés, sino que el aprendizaje de cualquier lengua te puede ser de gran ayuda a lo largo de tu vida, incluso puedes encontrar trabajo por el simple hecho de hablar varias lenguas.

Para los años venideros puede ser muy positivo el que se formalice globalmente el aprendizaje de una lengua común para que todas las personas del mundo se puedan comunicar con quien quieran con completa facilidad. Este es un tema que actualmente ya se está tratando con relativa rapidez pero tendrían que dar un gran avance para que en unos pocos años la educación global mejore  hasta este punto.

Els sentiments, depèn del moment són fantàstics o totalment al contrari, un desastre. En el moment que són un desastre, t’agradaria poder canviar-los al teu gust, però per desgracia no es pot.

Hi ha diferents tipus de sentiments: la felicitat és una de les que et fa gaudir més, també hi ha la tristesa, que aquesta conjuntament amb l’impotència són pel meu gust els pitjors sentiments de tots.
Per altra banda, hi ha els que són bonics, per exemple: estimar alguna persona… però també si no surt del tot bé, potser és un desastre i en aquell moment t’agradaria canviar els teus sentiments.
Moltes vegades els éssers humans, en general enyorem o volem el que no tenim i a la vegada, quan ho tenim no ho valorem. O també desitgem algún objecte material o inmaterial i quan l’obtenim al cap del temps l’apartem o ja no ens agrada i en volem un altre de ben diferent, perquè mai o quasi mai ens conformem amb el que tenim.

En conclusió, que els sentiments de les persones semblen un galliner, ja que de la felicitat podem passar a la tristesa en un tres i no res i a      l’ inrevès. Vaja, que els éssers humans, en els sentiments, som una caixa de cordills tots ben entortolligats!

Per molts de nosaltres la música pot significar un simple soroll. Quan parlem de la música, podem parlar tant en el fet d’escoltar-la (un cantant, la teva banda preferida, etc.), com el fet de tocar un instrument o cantar.

En canvi, per a la gran majoria de nosaltres, la música ha significat molt més que un simple soroll, ha significat una sortida a tots els nostres problemes, ens ha donat la força per continuar endavant quan més ho necessitàvem. Molts cops una cançó ha sigut capaç d’entendre exactament el que sentíem, tant si fos una cançó trista o una alegre. A vegades la música ens sap entendre molt més que els nostres amics o fins i tot la nostra família; fins i tot, ens pot ajudar a passar per moments realment complicats. De vegades, només tocant un instrument, ens podem, ràpidament, sentir el doble de bé que abans, tenir un sentiment de calma, de seguretat, de pau.

La música significa per a qualsevol persona el que el futbol significa per a un futbolista, és una manera de desconnectar de tot, de sentir-se lliure, per això molts cops, la música pot ser molt més important que qualsevol cosa o persona, afecta a les nostres emocions, gran part del temps en forma positiva. La música forma gran part de la nostra vida, com per exemple en el fet de que moltes persones la necessiten per concentrar-se en la feina, quan l’escolten, es senten més tranquils, més calmats, i amb més capacitat de concentració.

En conclusió, la música és un antidepressiu per molta gent i una manera de concentrar-se en els estudi. No només serveix per escoltar-la, sinó per sentir-la.

En los últimos 10 años el mercado de los videojuegos ha tomado un nuevo rumbo. Encontramos grandes compañías multinacionales compitiendo entre ellas en una guerra fría y, casi de forma accidentada, dominando el mercado del entretenimiento. A su vez, se han originado diferentes tipos de plataformas para facilitar la creación y distribución de diseñadores de videojuegos independientes, que ha debilitado al monopolio del cual tenían la hegemonía Nintendo, Microsoft y Sony.

Aun así, fuera del círculo de los consumidores con experiencia, esos juegos “indis” (desarrollados por pequeñas empresas) son invisibles para el resto del público casual por culpa de la masiva publicidad de los “Triple A” (desarrollados por grandes multinacionales).

Esta situación tiene una estrecha relación con el contenido violento de los videojuegos. Primero, la mayoría de los juegos violentos son “Triple A” y a su vez se encuentran en el top de ventas. Segundo, los juegos “indis” suelen tener menos potencia técnica lo que provoca que se enfoquen en desarrollar juegos con profundidad en la trama o elementos similares. Y tercero, cualquier juego con contenido violento está vetado a menores de 18 años, por tanto, incluso si un juego es violento, no debería ocasionar ningún problema si se hace una compra inteligente.

En conclusión, el mercado de los videojuegos es variado y la popularidad de un género u otro están determinados por los intereses generales de los compradores, por tanto si los videojuegos son violentos es porque la gente prefiere juegos violentos a juegos profundos o trascendentes.

Un pirata informàtic, comunament anomenat hacker, és la persona que s’apropia de les teves dades, drets d’autor, etc, i penja a la xarxa aquesta informació de manera que tothom hi tingui accés.

Aquest és un problema que se subestima en la nostra societat, no només cadascú en el seu recinte personal o des del seu propi dispositiu, sinó que centres escolars també fomenten aquestes activitats. Moltes vegades no es coneixen els límits d’aquestes, és a dir, no aprecíem que moltes de les accions que fem per internet, encara que sigui de manera involuntària, són il·legals o perjudicials per a una altra persona.

Gran part de la població que disposa d’accés a internet pensa que ells no saben com “hackejar” un sistema o perjudicar a altra gent però, certament qualsevol que descarregui una cançó, utilitzi continguts d’una altra persona sense els drets d’autor està cometent il·legalitats; no cal entrar en la base de dades de Google per ser considerat un hacker. El més estrany és que les persones que duen a terme aquestes activitats desconeixen que són il·legals, no només persones normals sinó que educadors de secundària especialitzats en la matèria també desconeixen aquests fets o els ignoren.

És un dels principals problemes de la nostra època i, encara que no ho sembli, juga al límit amb la privacitat de les persones i això podria ser un problema a debatre en generacions futures. Per exemple qualsevol persona es pot descarregar un vídeo de YouTube d’una cançó i utilitzar-lo no només de manera lucrativa sinó també comercialitzar amb ell.

En conclusió, aquests problemes podrien ser evitats si s’alterés públicament sobre el que podria perjudicar a una persona cometre aquests tipus d’accions.