LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui celebrem l’aniversari del meu germà gran, fa 18 anys. És una xifra molt important, per tant vindrà tota la família a celebrar-ho.

A casa estem preparant l’aperitiu, les taules pel sopar, recollint el menjador… Estic molt entusiasmada, es podria dir que gairebé més que el meu germà, sembla que sigui jo la que faig 18 anys i no ell, però suposo que deuen ser els nervis, cadascú els expressa de diferents maneres. Tot just sonen les 19:30 al campanar de l’església, per tant no crec que triguin molt en arribar.

Sona el timbre, baixo ràpidament a obrir. Efectivament són els meus avis, tan puntuals com sempre. El meu avi va amb una americana i unes sabates noves i brillants, i la meva àvia…, la meva àvia està guapíssima. Porta les seves millors joies i una brusa molt elegant. Tot seguit arriben el germà petit del meu pare amb la seva dona i els seus dos fills, i com si haguessin vingut junts de sobte arriben la germana del meu pare amb els seus dos fills i el seu marit, i el germà mitjà de la família amb la seva filla i la seva dona. El meu pare és el més gran dels germans, la segona és la Cristina, després el Dani i el més jove el Marc.

Ara ja hi som tots, la casa està decorada amb globus, serpentines, barrets de festa… Hi ha patates a les taules i begudes a la nevera. Tots els meus cosins són més petits, excepte un que té 17 anys, i estan jugant a algun joc d’aquells que sempre s’inventen. El meu germà i el meu cosí gran han anat a jugar a la play, i jo els miro i escolto música mentre no comencem a menjar. Els adults estan prenent una cervesa i xerrant a la taula del jardí.

Ara deu fer uns 15 minuts que han arribat tots, i encara estem separats fent cadascú el que més li agrada. Jo vaig a fora un moment a agafar un got de fanta, i des de lluny escolto algú que parla xiuxiuejant, i silencis incomodes i interminables. M’intriga saber el que està passant, per tant decideixo anar a veure si escolto alguna cosa. Per una finestra veig al meu pare parlant amb els seus germans i amb el meu avi, semblen tots molt seriosos i dolguts per alguna cosa. La porta no està ben tancada, per tant si m’esforço molt puc escoltar alguna paraula.

-i quan van arribar els resultats?- escolto dir al meu oncle Dani.

-ahir al vespre – respon el meu avi amb calma però seriós.

Torna a haver-hi un silenci molt llarg, sembla que ningú sap que dir.

– I, és segur que sigui, bé ja saps, que tingui Alzheimer?- he escoltat amb dificultats dir al meu pare molt lentament i sense estar segur del que deia.

M’he quedat quieta, sense gosar ni tan sols respirar, no m’ho podia ni imaginar, em penso que he escoltat malament alguna paraula, segueixo atenta a qualsevol cosa que puguin dir.

-Sí,  és definitiu nois, la vostre mare té Alzheimer, ella no en sap res ni pretenc dir-li res de moment…

No he pogut escoltar més, m’he quedat en blanc, sense paraules i sense alè, asseguda davant de la porta, no em puc moure, no m’ho puc creure.

Pocs minuts més tard he reaccionat, sembla que els 5 tornen a fora, no vull que em vegin, per tant m’aixeco i marxo tan silenciosament com puc cap al lavabo. Allà em rento la cara i espero una estona a sortir.

Quan he arribat al sofà on el meu germà i el meu cosí gran jugaven a la consola m’han preguntat que com és que havia trigat tant. Jo no ho puc explicar a ningú, no puc, no m’ho podia creure ni jo que ho havia escoltat dir al meu avi, no s’ho creuria tampoc a qui jo li expliqués. He dit que havia estat parlant amb els grans sobre l’escola, i tots vam continuar amb el nostre, no podia deixar de pensar en tot allò que acabava d’escoltar feia tant sols uns minuts.

A les 20:30 aproximadament, tots estem asseguts a taula menjant un variat de pastes i amanides boníssimes, tothom parla i riu, sembla ser que els pares han deixat el tema de la meva àvia apartat fins que acabi la celebració, però jo no puc, necessito explicar-ho, tot i que sàpiga que no puc, desfogar-me, plorar!! I no ho puc fer. La festa segueix el seu curs, ha arribat l’hora d’obrir els regals, fins ara he pogut dissimular les ganes de plorar que tenia, i de tant en tant he pogut oblidar el tema i passar-ho bé.

Ja són les 00:00, i els més petits ja comencen a tenir son, alguns van desfilant cap a casa seva, i els que viuen més a prop es queden una estona més. La veritat és que tinc moltes ganes de que acabi aquest dia, jo ja sabia que li havien estat fent proves a la meva àvia, però mai hagués imaginat que tingues Alzheimer, no era possible. Tinc ganes d’anar a dormir i oblidar-me de tot, o llevar-me i que tot hagi estat un somni.

Ara ja marxen la Cristina i la seva família, que viuen al mateix poble que nosaltres i no han ni d’agafar el cotxe per arribar a casa seva. És la una de la matinada, jo també tinc son, però m’agradaria poder parlar amb el meu pare abans d’anar a dormir, no em podia quedar així. Vaig decidir anar a parlar amb ell en un moment en el que estava sol acabant de recollir algunes cadires. Al començar a parlar em van començar a caure llàgrimes i vaig començar a plorar, només havia pogut dir “papa” i no em vaig poder resistir, sentia aquell nus a la gola que saps que si parles començaràs a plorar i no podràs parar. El meu pare va venir cap a mi a abraçar-me al veure que estava plorant, semblava que ja sàpigues el motiu pel qual jo plorava.

-Papa… – vaig intentar dir mentre plorava.

-Em sap greu Anna, no volia que ho sabessis així.- m’he quedat sobtada, el miro amb cara de curiositat de com ho sabia i per què no m’havia dit res –t’he vist marxant al lavabo quan sortíem de la sala, i t’he observat durant el sopar, no he volgut dir res perquè no estava segur de que ho sabessis.

– Papa, morirà? – no sé per què he preguntat precisament això, però ha sigut lo únic que se’m ha ocorregut.

El meu pare i jo hem estat parlant pràcticament mitja hora, quan la meva mare que ja s’havia assabentat de tot s’ha introduït a la conversa. Sonen les campanes de les dues, ja havia plorat i havia resolt els meus dubtes. Tot i així no estic més animada, encara no em puc fer a la idea que un dia, la meva àvia, no recordarà qui sóc.

Clinc, clinc, clinc… S’escolten gotes caient al terra, és una sala fosca, petita i tot ressona… “Clinc, clinc, clinc”.
Sóc la Paula, tinc 15 anys i estic segrestada, no és el primer cop. No tinc família, així que ningú em troba a faltar. Amb mi hi ha el meu entrenador de hoquei, el Sergi, la seva parella, la Maria, i algunes de les meves companyes d’equip; la Carla, una noia baixeta, cabell arrissat i ulleres, l’Ester, també porta ulleres i té el cabell arrissat, però és molt alta, la Laura és la més gran amb 17 anys i és la portera de l’equip, la Mireia és molt tímida i reservada, poc sociable i no acostuma a parlar gaire i la Laia, la Laia és la meva millor amiga, totes dues juguem al mig del camp i ens coneixem des de que vam començar l’escola a P3.
Avui es el segon dia que som aquí dins i de moment no hem vist a ningú més, estem dia i nit soles en aquesta sala fosca i freda, ningú sap què dir.
No sé quina hora és, però sembla tard des de fa estona. Així que anirem tots a dormir, s’escolta el “bona nit amor” del Sergi, el “bona nit” de la Maria i silenci absolut.
Fins l’endemà al matí no s’escolta ni el zumzeig d’una mosca, ningú s’atreveix a parlar, què serà de nosaltres? Ens preguntàvem.
Afortunadament o desgraciadament (depenent de com ho miris) jo ja en sabia la resposta, era la única persona que els podia treure d’allà, no perquè fos més valenta o més forta, sinó perquè, com ja he dit abans, no era el primer cop que em segrestaven. Sempre era el mateix, un home de mitjana estatura amb ulleres, semblava dèbil i innocent, però era fort com una roca i de innocent no en tenia un pèl! Anava sempre amb tres homes rere seu, eren homes com armaris, i aquells sí que feien por de debò! No l’havien atrapat mai, ja que jo escapava pel meu propi peu i ningú no podia seguir-li el rastre.
Elles no en sabien res del que em passava, de que m’havien segrestat anteriorment, dic, i en principi no tenia presa en explica’ls-hi res, tot té el seu moment, i jo no en trobava cap per explicar-ho malgrat el silenci que ens envaïa.
Aquell matí, per sobre del silenci, a pocs metres de nosaltres escoltàvem el soroll d’unes passes, i rere la foscor hi veiem una petita llum que ens impedia veure amb serenitat. Poc a poc aquella llum s’acostava, i el soroll era cada cop més fort. Es podia sentir la por de les meves companyes, que no cridaven perquè s’havien quedat sense alè. De fet, jo també tenia por, com seria aquell cop? Per què elles també estaven segrestades?, per què havia canviat de mètode? Dins del meu cap hi havia mil i una preguntes sense resposta, però el que sí que sabia era com reaccionar a les paraules del segrestador i que tard o d’hora els hauria d’explicar la veritat als que em rodejaven aquells dies tant llargs i lents tancats en aquella caixa fosca i seca.
La llum ja era tant a prop nostre que sentíem respirar a l’home que la duia.
No trigaríem a saber qui ens retenia allà dins, i probablement ens resoldria algunes preguntes que ens fem tots.
Ja era molt a prop, estàvem totes pendents del mateix, juntes el més lluny possible de la porta de la gàbia on dormíem, el més lluny possible d’aquell home misteriós. Ningú no gosava dir res, hiperventilavem i pel nostre rostre hi queia suor freda. De sobte la cara de l’home de la llum es va poder veure amb claredat, un home jove, despentinat, feia una forta olor a deixadesa, seguit de 3 homes grossos i forts, no eren els mateixos de sempre, ni els havia vist mai, i això per a mi no era bona senyal, no sabia el que volien ni em podria escapar amb tanta facilitat.
Els homes ens van fer posar en fila, tots emmanillats i units per una corda, ens van tapar els ulls, així que no veiem res. En aquell moment vaig tenir una visió, un pressentiment, i efectivament no em vaig equivocar, aquell seria l’últim cop que veuria a les meves companyes amb vida, seria l’últim cop que respiraria, que caminaria o escoltaria, aquell dia va ser el final de les nostres vides. Amb un simple tret, i sense la necessitat d’intercanviar cap paraula, ens van anar matant d’un en un.