LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic en contra de les teories ètiques de Kant i les considero errades des de el seu plantejament més bàsic perquè confon el sentimentalisme amb la ètica racional.

Sóc conscient que el Kantisme sorgeix com a una resposta a les teories ètiques d’Aristòtil i Epicur i de com ignoraven, les lleis més bàsiques de la moral. Ja que sempre i quan aquesta acció portés una satisfacció superior estava justificada com a ètica, mentre que Kant decideix concentrar-se en si l’acció en si mateixa és ètica. Tot i això Kant ignora la part sentimental del home (empatia, desig…) i el condemna a unes obligacions sense cap resposta satisfactòria. Per aquest mateix motiu el kantisme és insostenible ja que no dona cap benefici a la vida ètica davant d’un estil de vida irracional.

D’altra banda hi ha un altre plantejament que no està ben desenvolupat en la seva teoria; el fet de donar més importància a  l’acció i desvaloritzar el resultat d’aquesta no racional, és sentimentalisme. Aquesta relació de valor acció-reacció és la contrària en l’hedonisme i l’eudemonisme i per això sorgeixen els problemes esmentats anteriorment però aquests problemes son irrellevants si tenim en compte la part sentimental del home,  de la seva capacitat de sentir empatia i culpabilitat a l’hora d’escollir una acció racional, de valorar fins a quin punt el resultat defèn el resultat.

La cirurgia estètica(o cosmètica) es realitza quan les persones no estan satisfetes d’alguna part pròpia del cos, i decideixen canviar-la. No sempre per voluntat pròpia, sinó a vegades per raons mèdiques com per exemple la reconstrucció de pits després d’un càncer de mama. La cirurgia estètica té origen en la Primera Guerra Mundial, quan els soldats patien ferides greus com pèrdues de mans o cames, per exemple, i decidien reconstruir-s’ho per ser acceptats socialment.

Actualment hi ha molta demanda de cirurgia plàstica per seguir la moda en estètica, influenciada per famoses com la Kylie Jenner o la Nicole Kidman entre d’altres. Al llarg dels anys els ideals de bellesa han variat de diferent manera.

Jo penso que la gent que s’opera per seguir la bellesa que dictamina la societat en aquest moment, ho fa perquè no és troba bé amb ell mateix, han d’aprendre a acceptar-se tal i com som i no com els guiïn, però també haig de dir que la gent és lliure de fer el que vulgui.

Avui celebrem l’aniversari del meu germà gran, fa 18 anys. És una xifra molt important, per tant vindrà tota la família a celebrar-ho.

A casa estem preparant l’aperitiu, les taules pel sopar, recollint el menjador… Estic molt entusiasmada, es podria dir que gairebé més que el meu germà, sembla que sigui jo la que faig 18 anys i no ell, però suposo que deuen ser els nervis, cadascú els expressa de diferents maneres. Tot just sonen les 19:30 al campanar de l’església, per tant no crec que triguin molt en arribar.

Sona el timbre, baixo ràpidament a obrir. Efectivament són els meus avis, tan puntuals com sempre. El meu avi va amb una americana i unes sabates noves i brillants, i la meva àvia…, la meva àvia està guapíssima. Porta les seves millors joies i una brusa molt elegant. Tot seguit arriben el germà petit del meu pare amb la seva dona i els seus dos fills, i com si haguessin vingut junts de sobte arriben la germana del meu pare amb els seus dos fills i el seu marit, i el germà mitjà de la família amb la seva filla i la seva dona. El meu pare és el més gran dels germans, la segona és la Cristina, després el Dani i el més jove el Marc.

Ara ja hi som tots, la casa està decorada amb globus, serpentines, barrets de festa… Hi ha patates a les taules i begudes a la nevera. Tots els meus cosins són més petits, excepte un que té 17 anys, i estan jugant a algun joc d’aquells que sempre s’inventen. El meu germà i el meu cosí gran han anat a jugar a la play, i jo els miro i escolto música mentre no comencem a menjar. Els adults estan prenent una cervesa i xerrant a la taula del jardí.

Ara deu fer uns 15 minuts que han arribat tots, i encara estem separats fent cadascú el que més li agrada. Jo vaig a fora un moment a agafar un got de fanta, i des de lluny escolto algú que parla xiuxiuejant, i silencis incomodes i interminables. M’intriga saber el que està passant, per tant decideixo anar a veure si escolto alguna cosa. Per una finestra veig al meu pare parlant amb els seus germans i amb el meu avi, semblen tots molt seriosos i dolguts per alguna cosa. La porta no està ben tancada, per tant si m’esforço molt puc escoltar alguna paraula.

-i quan van arribar els resultats?- escolto dir al meu oncle Dani.

-ahir al vespre – respon el meu avi amb calma però seriós.

Torna a haver-hi un silenci molt llarg, sembla que ningú sap que dir.

– I, és segur que sigui, bé ja saps, que tingui Alzheimer?- he escoltat amb dificultats dir al meu pare molt lentament i sense estar segur del que deia.

M’he quedat quieta, sense gosar ni tan sols respirar, no m’ho podia ni imaginar, em penso que he escoltat malament alguna paraula, segueixo atenta a qualsevol cosa que puguin dir.

-Sí,  és definitiu nois, la vostre mare té Alzheimer, ella no en sap res ni pretenc dir-li res de moment…

No he pogut escoltar més, m’he quedat en blanc, sense paraules i sense alè, asseguda davant de la porta, no em puc moure, no m’ho puc creure.

Pocs minuts més tard he reaccionat, sembla que els 5 tornen a fora, no vull que em vegin, per tant m’aixeco i marxo tan silenciosament com puc cap al lavabo. Allà em rento la cara i espero una estona a sortir.

Quan he arribat al sofà on el meu germà i el meu cosí gran jugaven a la consola m’han preguntat que com és que havia trigat tant. Jo no ho puc explicar a ningú, no puc, no m’ho podia creure ni jo que ho havia escoltat dir al meu avi, no s’ho creuria tampoc a qui jo li expliqués. He dit que havia estat parlant amb els grans sobre l’escola, i tots vam continuar amb el nostre, no podia deixar de pensar en tot allò que acabava d’escoltar feia tant sols uns minuts.

A les 20:30 aproximadament, tots estem asseguts a taula menjant un variat de pastes i amanides boníssimes, tothom parla i riu, sembla ser que els pares han deixat el tema de la meva àvia apartat fins que acabi la celebració, però jo no puc, necessito explicar-ho, tot i que sàpiga que no puc, desfogar-me, plorar!! I no ho puc fer. La festa segueix el seu curs, ha arribat l’hora d’obrir els regals, fins ara he pogut dissimular les ganes de plorar que tenia, i de tant en tant he pogut oblidar el tema i passar-ho bé.

Ja són les 00:00, i els més petits ja comencen a tenir son, alguns van desfilant cap a casa seva, i els que viuen més a prop es queden una estona més. La veritat és que tinc moltes ganes de que acabi aquest dia, jo ja sabia que li havien estat fent proves a la meva àvia, però mai hagués imaginat que tingues Alzheimer, no era possible. Tinc ganes d’anar a dormir i oblidar-me de tot, o llevar-me i que tot hagi estat un somni.

Ara ja marxen la Cristina i la seva família, que viuen al mateix poble que nosaltres i no han ni d’agafar el cotxe per arribar a casa seva. És la una de la matinada, jo també tinc son, però m’agradaria poder parlar amb el meu pare abans d’anar a dormir, no em podia quedar així. Vaig decidir anar a parlar amb ell en un moment en el que estava sol acabant de recollir algunes cadires. Al començar a parlar em van començar a caure llàgrimes i vaig començar a plorar, només havia pogut dir “papa” i no em vaig poder resistir, sentia aquell nus a la gola que saps que si parles començaràs a plorar i no podràs parar. El meu pare va venir cap a mi a abraçar-me al veure que estava plorant, semblava que ja sàpigues el motiu pel qual jo plorava.

-Papa… – vaig intentar dir mentre plorava.

-Em sap greu Anna, no volia que ho sabessis així.- m’he quedat sobtada, el miro amb cara de curiositat de com ho sabia i per què no m’havia dit res –t’he vist marxant al lavabo quan sortíem de la sala, i t’he observat durant el sopar, no he volgut dir res perquè no estava segur de que ho sabessis.

– Papa, morirà? – no sé per què he preguntat precisament això, però ha sigut lo únic que se’m ha ocorregut.

El meu pare i jo hem estat parlant pràcticament mitja hora, quan la meva mare que ja s’havia assabentat de tot s’ha introduït a la conversa. Sonen les campanes de les dues, ja havia plorat i havia resolt els meus dubtes. Tot i així no estic més animada, encara no em puc fer a la idea que un dia, la meva àvia, no recordarà qui sóc.

Avui en dia molts dispositius i processos informatitzats estan connectats a la xarxa, però és aquesta sempre segura?

La majoria de les vegades sempre és segura però és impossible aconseguir un 100% de ciberseguretat. Un exemple clar d’aquest percentatge insegur és el anomenat wannacry un programa maliciós que ha infectat milions d’ordinadors encriptant els seus arxius i demanant un rescat. Si bé això és un gran error en els sistemes de seguretat podria haver estat molt pitjor. En comptes de avisar als propietaris de que el seu dispositiu està infectat, simplement podrien haver robat totes les dades sense avisar, eliminar-les del dispositiu i vendre-les al mercat negre, això demostra que aquest pirates informàtics han comés un crim amb la intenció de provocar por i fer veure lo dèbil que és la seguretat.

Cal fer un incís per corregir l’ús del terme hacker, un hacker és aquell que té coneixements i habilitats per fer accions amb les tecnologies més enllà de les que els seus creadors havien pensat. En el cas del wannacry seria ciberterrorisme o pirates informàtics.

La majoria de vegades els pirates informàtics ataquen a grans corporacions, organitzacions o governs, és estrany que un ciberterrorista o un grup d’ells vagi a per una persona en concret, per tant la manera de evitar programes maliciosos o robatoris de dades  és realitzar les descàrregues des de pàgines fiables i conegudes, navegar preferiblement per dominis https i vigilar els termes i condicions de webs o serveis que s’utilitzin.

Per concloure, els antivirus infal·libles no existeixen però la prevenció i cautela ens farà poder prescindir d’ells en l’àmbit particular.

En el segle en que vivim, el terrorisme s’ha eradicat a tot el món. En els darrers anys estan succeint atemptats pràcticament cada dia els quals provoquen milers de morts de persones innocents.

El fundador del principal grup islàmic va ser Abu Musab al Zarqaui i els seu grup rebia el nom de al- Ansar al  2004 es va convertir en Al-Qaeda dirigit per el famós Osama Bin Laden. En la actualitat aquest grup s’anomena Daesh.

Tot això va començar amb la guerra d’Iraq i poc a poc l’estat islàmic s’ha fet més poderós envaint una gran part del territori Iraquià  a força de la violència, reclutant cada vegada més persones incloent nens mitjançant l’adoctrinament, aconseguint així un gran exèrcit.

Gràcies a les xarxes socials l’estat islàmic va trobant més adeptes de tot el món per portar a terme tota la sèrie d’atemptats per tot Europa i Amèrica, com una replica als atacs que pateixen en els seu territori. El seu objectiu té com a finalitat unir totes les regions habitades per musulmans sota el seu control per obtenir una dictadura.

Avui en dia ningú sap com acabar amb aquest grup terrorista tant poderós i cada vegada són més fanàtics ja que no els importa morir si com a finalitat produeixen una gran quantitat de morts, és un problema difícil de solucionar, no se li  veu el final.

Aquest any la NASA ha descobert una nova estrella coneguda com Rappist-1 aquesta estrella té a 7 planetes orbitant en ella, aquest descobriment de la NASA ens fa pensar e si hi ha vida intel·ligent en algun lloc de l’espai.

Saber si hi ha vida fora de la terra és un pregunta que segurament ens hem fet tots, ja que és un assumpte misteriós. Es pot quasi assegurar que hi ha vida extraterrestre en altres planetes perquè aquesta vida pot ser bacteriana, però la difícil de trobar és la vida intel·ligent. Tot i que els científics envien missatges sense destí és a dir envien a l’espai missatges que informen sobre la nostra existència, el primer missatge que van enviar va ser el Missatge d’Arecibo que va ser enviat el 1974 però tot i  l’intent no han aconseguit trobar res.  El descobriment del sistema Rappist-1 és un gran avanç per aconseguir trobar vida extraterrestre.

En conclusió l’avenç de la ciència i la tecnologia, i l’empeny de descobrir vida dels éssers humans fa que pugui ser possible el fet de trobar vida en altres planetes.

Em pregunto el per què vivim en una societat on etiquetem a tothom; per què “x” persona ha de ser el pinxo; per què una altra és “la guapa”; “la lletja”; “el friki”…

Bé, podria seguir tot el dia així, però realment no ens adonem de que aquestes etiquetes ens persegueixen la resta de la nostra vida, que afecten a curt, mitg i a llarg termini. Pot començar sent una broma, però com se sap, tot es va fent una pilota, i a la llarga a vegades acaba afectant a la nostra autoestima, als sentiments, i això pot tenir moltes repercussions com ara que la gent crei una opinió dolenta sobre tu. Recentment he vist una sèrie (molt coneguda actualment) que es diu “13 reasons why”. És cert que la sèrie tracta altres temes, pero un d’ells és la importància de les etiquetes. No entenc el per què es jutja a una persona sense conèixer-la en absolut. És molt fàcil etiquetar a aquesta persona, però tu no saps pel que està passant, o sigui, no saps com és la seva vida; no saps com li afecta; potser aquesta persona es riu quan li dius per la seva etiqueta, però per dins està plorant.

Sé que aquest text no impedirà que se segueixi fent, ja que és alguna cosa que per dir-ho d’alguna manera “existeix des de l’edat de pedra”, però el que sí espero és conscienciar a les persones d’aquest fet. Que arribi a algú. Intentar millorar la societat on vivim i on viuran els nostres fills.

Me sigue sorprendiendo bastante el hecho de que en el siglo XXI, aún sigan habiendo casos de violencia de género, machismo, estereotipos, y todos estos esquemas que la sociedad nos inculca desde que nacemos. La gente dice  haber evolucionado, sin embargo, yo no lo tengo tan claro, gran parte del machismo que hay hoy en día es causado por nosotras, las mujeres, por la razón que nos juzgamos entre nosotras según la cantidad de ropa que lleves, tu experiencia sexual… Además nuestra querida sociedad sigue considerando a las mujeres el sexo débil y a los hombres el fuerte, aunque algunas personas dicen que eso ya no es así, que ha cambiado, ¿Pero a caso no es cierto que el número de casos de violaciones y/o agresiones sexuales  a mujeres  es mucho más elevado a los del sexo masculino? Se nos recomienda no ir solas por la calle a altas horas de la madrugada, ¿Pero a lo mejor no son los agresores los que no deberían de hacerlo? Estamos sumergidos en una sociedad que nos impone unos esquemas y prototipos a seguir, pero pienso que deberíamos romper con todos éstos. Los chicos pueden vestir de rosa y las chicas pueden vestir de azul, los chicos pueden casarse con chicos y las chicas con chicas, los chicos pueden maquillarse y las chicas llevar pelo corto… Ser como tú eres no te hace ser menos. Y puede ser que hayamos evolucionado un poco, pero aún nos queda mucho por cambiar y mejorar, el cambio está en nuestras manos, y a veces son pequeñas cosas las que pueden cambiar pensamientos y abrir mentes.

Durant els anys que passem en vida, l’educació en forma una gran part i això comporta moltes hores, dies i fins i tot anys que els passem a l’escola.

L’educació és un pilar fonamental de la nostra societat i per això penso que hauria d’evolucionar amb els anys i adaptar-se.

El fet pel que escric és per informar i valorar si realment la nostra educació és l’adeauada per al segle en el que vivim.

Després d’aquesta introducció cal saber que l’aprenentatge forma part del nostre dia a dia, no tan sols a l’escola. Per això és tan important tenir unes bones bases i poder mantenir una conversa.

Des de  la caseta fins l’ESO s’ha d’estar escolaritzat per llei, però tot i que sigui una obligació no cal prendres-s’ho com a tal, per ser així caldria que les escoles canviessin la seva dinàmica. Per això cal proposar-se la manera d’ensenyar que vol una escola: la manera avorrida amb la qual s’obliden els conceptes després de l’examen i la manera dinàmica amb la qual s’assoleix el mateix tema però al cap d’un temps encara t’en recordes de la lliçó apresa.

L’ educació a Catalunya suposa donar un seguit de temaris i fer un examen un cop acabat cada un d’ells, però les escoles no entenen que així els alumnes només es comporten com a màquines utilitzades per assolir coneixements i deixar-los anar a l’examen.

Amb tot això volia arribar al punt en el qual vull fer entendre que hi ha altres maneres d’ensenyar com: excursions amb finalitat educativa, exposicions, exàmens orals, activitats en grup, jocs variats i classes participatives i dinàmiques.

En definitiva, volia explicar que si les escoles gastéssin temps en pensar nous mètodes d’ensenyar en comptes de donar únicament temari, l’educació seria diferent i, fins i tot, els alumnes la veurien positiva i bona per a ells i el seu futur.

Des que som petits ens pregunten què volem estudiar en un futur, o què volem ser quan siguem més grans. Quan som petits i ens fan aquesta pregunta, normalment diem el primer que ens passa pel cap o la feina que realitzen els nostres pares, però a mesura que anem creixent i madurant, cada vegada costa més donar una resposta o per almenys és el que em passa a mi. A l’hora de decidir realment què faràs quan siguis gran ho has de decidir principalment a finals de 4 d’ESO, ja que pel curs següent hauràs de triar o un batxillerat, un grau o alguna altra cosa per estudiar o treballar;  però el problema és quan realment no saps el que veritablement vols fer en el futur i tens a molta gent pressionant-te sobre el que faràs o deixaràs de fer.

En conclusió, el que vull dir és que tenim molta pressió ja que és una decisió molt important a la nostra vida, però ens hem de centrar en nosaltres mateixos i no deixar que res ni ningú ens influencïi per triar el que veritablement volem fer.