LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Qué significa Beckens? Para los demás tal vez no significa nada pero para mí significa muchas cosas, a pesar de que yo tampoco sé lo que quiere decir, solo sé que es una palabra alemana. Pues esta palabra surgió del nombre de un grupo de WhatsApp que crearon Marta y Valentina. A partir de este grupo se creó la Mafia Beckens  de la cual las integrante somos Anna, Ivet, Paula, Valen, Marta y yo.

Las beckens somos un mafia literalmente, los problemas de una se convierte en el de todas; si te metes con una te metes con todas, si llora una las otros le decimos “a quien hay que matar” jejeje. La verdad es que hemos creado un vínculo muy fuerte. Todas tenemos nuestro papel en la mafia y diferentes personalidades: Ivet es la más callada de todas, creo que la más sensible, Paula es un poco reservada y no suele responder a las provocaciones, como dice ella: “no me rebajo a su nivel, yo soy elegante”, pero ojo cuando se revela! Anna es la que más se preocupa de todo, la que conoce a todo el mundo, es nuestra “relaciones públicas”. Marta es la más agresiva, no aconsejaría meterse con ella, pues da mucho miedo cuando se enfada, Valentina es la que se altera con facilidad, la más contestona por así decirlo. Yo más bien soy la esencia o regla que tiene que tener cualquier grupo, según las películas de Hollywood, yo soy “la nigga”, la del acento caribeño, la que nunca para quieta, pues soy un nervio, aunque también hago el papel de “mami “de todas.

Sinceramente cualquiera que nos no conoce pensaría que estamos locas por la forma en la que actuamos y nos tratamos, pero la verdad es que todos los insultos son con amor y todas las bromas quieren decir lo contrario. Las beckens  me ponen mi mundo… la verdad no sé cómo, porque mi mundo ya vino de cabeza de fábrica. Pero la verdad es que no quisiera que esta “mafia” que hemos creado se destruya, ya que hacen mi vida más divertida y los días de escuela más llevaderos. Y aunque no lo parezca, en el fondo somos buenas niñas.

Nicole

Aquests últims tres anys les xarxes socials han tingut un creixement excepcional. El famós “Youtube” n’és un exemple clar perquè avui en dia es troba en el lloc més alt del podi dins el monopoli de les pàgines web de reproducció de contingut audiovisual.

L’inici del concepte de “vídeo viral” va aparèixer l’any 1996, amb la presentació de la xarxa social “Hotmail”. Gràcies a aquest servei, va començar l’expansió de vídeos curiosos o divertits que aconseguien que es creessin cadenes de missatges entre milers de persones. Un dels vídeos que va assolir més fama mundial en aquell moment va ser l’anomenat “Dancing Baby”; aquesta animació es tractava d’un model en 3D d’un nen petit que ballava; va ser creat per l’equip de dissenyadors gràfics “Character Studio”.

Avui el fenomen ha evolucionat. Tothom pot ser viral: qualsevol vídeo pot ser penjat a internet i vist per milions de persones en poc temps. Podem comprovar que els vídeos que més s’han viralitzat són els de bromes a la gent, “animalades” de bèsties i persones, els de caigudes gracioses, pífies de famosos i ridiculeses vàries. Tothom s’hi enganxa!

Hi ha una gran quantitat de producció i molta variabilitat en qualitat i format. S’hi vols fer-te viral només has d’estar atent al teu voltant per captar en vídeo allò graciós o bé gravar-te a tu mateix si t’hi consideres. Ara bé: triomfar ja és més difícil… perquè el que facis ha de ser més que original o bé contenir una idea o concepte mai vist a internet. Si ho aconsegueixes, la resta arriba sola: les xarxes socials i els canals múltiples de difusió faran la part que falta de la feina. Finalment, només cal esperar que agradi per tenir 2.330.461.830 de visites, com el famós vídeo del Gangnam Style.

Abel

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

És innegable el benefici que han comportat les xarxes socials, en l’aspecte de l’enorme facilitat que aporten per a la comunicació intercontinental i el trasllat en temps real de la informació. Però en els últims anys han portat desordres i fins riscos per als usuaris i per als qui els envolten.

Per principi, les noves generacions, cada vegada més obeses, no aconsegueixen desenganxar-se del seient davant del monitor del seu ordinador, altres no s’enlairen els seus dits dels seus mòbils i blackberrys, perdent no sol temps d’interacció real amb humans tangibles, especialment els seus familiars, sinó també postergant les seves tasques i estudis per preferir seguir obsessivament la menor tonteria que aparegui en alguna d’aquestes xarxes socials, arribant en la majoria dels casos a caure en la compulsió i obsessió, llavors es parla ja d’addicció a les xarxes socials. Aquesta malaltia augmenta enormement, i milers de persones perden no solament matèries escolars, algunes l’any escolar per complet i fins i tot el treball, quan desatenen en la seva totalitat els seus deures per atendre qualsevol novetat en les xarxes, encara que sigui una cosa totalment absurda.

D’altra banda, també augmenten els casos de joves agredits per altres usuaris, els qui els assetgen i pugen fotos o vídeos humiliants dels seus incautes víctimes, que les més de les vegades, donen informació privada a qualsevol que vulgui interactuar amb elles, sense pensar abans, i només s’assabenten del vídeo o foto, quan un altre conegut els envia la informació. És llavors que s’adonen del seu error, però massa tard: la seva imatge està danyada i és gairebé impossible d’esborrar l’Internet. Per això és millor fer servir les xarxes socials, només per al que van ser fetes, però cuidant no caure en l’addicció ni descuidar els estudis. Poden ser molt entretingudes, però al final, hi ha el món real, i per sobreviure en ell es necessiten coneixements reals, fora de la realitat virtual.

Andrea

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia

Per començar, ens hem de preguntar que és una addicció: L’addicció és la dependència a alguna cosa, que no podem parar de fer per raons que realment desconeixem. Hi ha molts tipus d’addiccions, les més greus, com les drogues i l’alcoholisme, o d’altres simples, com per exemple l’addicció al menjar.

Però hi ha una addicció que tots tenim, o almenys quasi tots, és l’addicció a l’Internet, això passa perquè en molts casos l’Internet pot arribar a ser millor que la vida, però si desconnectem l’Internet de veritat serem més productius? Hi ha diferents punts de vista:

En els sectors de relacionar-nos si, ens aniria millor parlar cara a cara que per whatsapp, però si es tracta de treball escolar fracassaríem, Internet ens ha portat molts avantatges, tenim Wikipedia, Yahoo Respuestas (això només per a gent amb preguntes… normals i de sentit comú).

I què ens atrapa a Internet? En la meva opinió hi ha tres tipus de persones, les que estan enganxades a les xarxes socials, (Facebook, Twitter…); les que juguen a videojocs o miren Youtube; i la gran majoria que fa les dues coses. Sincerament pàgines com Facebook, que diuen estar apropant a les persones però realment les aïllen del món real, i si ho aconsegueixen, és perquè creen addicció, estan pensades per fer-ho.

Llavors quina seria una solució? Aparentment i tal com estan les coses no hi ha solució, potser parlar més, però la societat actual depèn massa d’Internet.

 Mark

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

En qüestió de pocs mesos o un any, s’ha demostrat la importància que poden tenir les xarxes socials, i s’ha demostrat el paper que poden desenvolupar en diferents circumstàncies i en diferents llocs del món.

Sense anar massa lluny, al 2011, hi va haver tot aquell corrent revolucionari al nord d’Àfrica que va provocar la independència o el canvi de poders en els països afectats. Però la característica que m’interessa de totes aquestes revolucions contra la tirania a què estaven sotmesos és que en totes l’eina que va contribuir de manera pacífica, però molt activa, a la causa van ser les xarxes socials com el facebook o el twiter. A partir d’aquestes eines innovadores els revolucionaris d’Egipte, per exemple, van aconseguir guanyar la revolució sense haver de recórrer a les armes, ja que gràcies al facebook i el twiter es van poder convocar totes aquelles manifestacions multitudinàries a la plaça Tahrir. En d’altres casos, com és el de Líbia, no es va poder evitar la guerra civil però també gràcies a les xarxes socials es va aconseguir informar des d’un principi a tot el món del que passava al país.

Es per això que, a parer meu, les xarxes poden ser molt útils per informar i sobretot per denunciar totes les injustícies que es cometen al món, i així poder intentar trobar-ne la solució.

Nil