LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

Pues nada, 15 minutos ya delante del ordenador sin saber qué escribir. Realmente aún no me he puesto en serio, solo me he limitado a hacer ver que pienso, he puesto las manos encima del teclado y con eso creía que me bastaba.

Esto me pasa muchas veces en situaciones distintas. No sé si me explico, ¿sabéis eso de que quieres algo y lo pides pero no haces nada más para conseguirlo? Quiero decir que, ahora ya hablando de objetivos, metas y todas estas cosas, cuando queremos algo no solemos esforzarnos. Nosotros solo lo pedimos y decimos que sí, que estamos dispuestos a luchar por ello, pero lo que pensamos de verdad es que las cosas ya llegarán por sí solas, que todo a su tiempo, que solo hace falta paciencia.

Yo hablo en plural para no hacer de este tema una cosa muy personal pero, la verdad, no tengo la más mínima idea de lo que le pasa al resto del mundo en estos casos. Igual soy la única que pienso así, no se sabe. Volviendo al tema, no quiero decir que la paciencia sea algo malo ni mucho menos. Pero a veces nos pasamos la vida esperando que pasen cosas buenas y lo único que pasa es la vida. Otras veces, avanzamos sin darnos cuenta y algo magnífico sucede (así, de la nada) pero tranquilos, que esto nos es muy común, al menos en mi vida.

Ya acabo, solo decir que (en este caso) lo que cuentan son los hechos, no las intenciones, ya que por más que desees algo con todas tus fuerzas, no es suficiente;“Si quieres algo, sal a buscarlo y punto.”.

laiavalldosera

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Muchas veces tenemos miedo, aquel que nos persigue en cualquier situación. Nuestro futuro, nuestras palabras, nuestras decisiones, y muchas otras cosas más son dominadas por un miedo que nos perjudica en nuestro futuro.

Personalmente me pasa mucho, mis decisiones en la vida son dominadas por el miedo que me evita tomar dichas decisiones. Esa vocecita en mi interior que siempre me dice que “no”, que “voy a fracasar”, que “me voy a equivocar”…

Sin embargo, hay que tener en cuenta que “un universo de posibilidades te espera al otro lado de tus miedos”. Ese universo existe, aquel de las grandes posibilidades, que nos llevará a triunfar, a ser grandes, a gozar de la vida, pero para alcanzarlo, tenemos que cruzarlo.

Creo que uno de los grandes retos del ser humano es, dominarse a si mismo, quizás el más difícil. Un rey puede dominar regiones, estados, países o hasta continentes, y ser muy poderoso, pero sin dominarse a si mismo jamás será “invencible”

Dominando nuestro interior como, cada vocecita, cada miedo, la conciencia, nuestros pensamientos, nuestros planteamientos…

Controlaremos nuestro propio mundo, el más complicado de controlar y a la vez el más importante.

Edu Seyde

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

Arriben les vacances, i amb elles la festa major. Aquesta celebració no és res més que un seguit de dies, en que la gent  fa el que vol, sense pensar en les conseqüències. Molts joves, i no tan joves, compren begudes alcohòliques per què creuen que així, s’ho passaran millor, una idea que és bastant estúpida.

El dia de la nit jove, veia gent que conec, tirats pel terra, borratxos fins al punt de no saber ni on eren. Altres, no tan beguts, s’ho passaven molt bé, els veia rient i ballant sense parar. Jo vaig beure un o dos cubates, anava bastant “content” i de l’únic que tenia ganes era d’anar a divertir-me. El meu objectiu es va complir, vaig anar a casa meva a dormir i a l’endemà, el pitjor de tot, la ressaca.

Uns dies després, vaig anar a una festa sorpresa que li vam preparar a un amic meu. Com que era a casa seva, ningú va gosar a portar alcohol. Va anar passant l’estona i m’ho estava passant perfecte, parlant, vaig anar a fer una volta pel poble i cap a las dues de la matinada, vaig anar cap a casa. A l’endemà, no tenia, ni mals de cap, ni vaig vomitar i tot això, gràcies a que no vaig beure res que portés alcohol.

El que vull dir amb tot això, és que t’ho pots passar igual de bé o millor sense fer res il·legal i que després, et senti malament. No seràs més popular si beus o si fumes. L’important és saber passar-s’ho bé sense tenir preocupacions i que al final del dia, puguis dir que ha estat una nit inoblidable.

Martí Cavaller Francés

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume