LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Últimamente tengo demasiadas ganas de vivir. Y diréis, -No, las ganas de vivir nunca son demasiadas, no es nada malo…- Pues para mí sí lo es. Porque me frustro, me frustro porque quiero hacer muchas cosas y no tengo tiempo para ellas. Quiero viajar, gozar, vivir cantando, saltando, bailando, gritando, corriendo, sonriendo, conociendo y aprendiendo, y conociendo y aprendiendo y aprendiendo y aprendiendo. Me frustro porque mientras sueño con todo ello estoy encerrada en una habitación de cuatro paredes perdiendo el tiempo, un tiempo que tendré que recuperar, frustrándome y temiendo no poder hacer nada de ello, temiendo tener una vida condicional, aburrida y rutinaria que veo acercarse. Temiendo la posible vida futura entre los barrotes de un trabajo.

Celia

El cap de setmana passat vaig anar a fer Snowboard amb unes amigues a la vall de Núria. Vam anar amb cotxe i després un cop a Ribes de Fresser vam agafar el cremallera. Quan vam arribar allà vam haver d’agafar el “telehuevo” per arribar a l’alberg.

Aquella nit, totes estàvem mortes, però abans d’anar a dormir vam decidir sortir i mirar el cel. Tot ple d’estels, es veia el Carro, algunes constel·lacions… Quin cel, Déu meu. Aquell cel et fa pensar…

Et fa pensar en tot allò que tens a la vida i que no valores… la vida és curta… i hem d’aprendre a lluitar per aquelles coses que realment valen la pena.

Judith Rico

La vida és l´espai de temps que transcorre des del naixement fins la mort en la qual ens desarrollem, ens reproduïm i estem en un ambient.

Aquesta és la definició del diccionari però si profunditzem ens adonem que la vida és molt més, la vida és bella, la vida és efímera, la vida és perillosa, la vida és sentiments, la vida és pensaments, la vida és amor, la vida és temps, la vida és moviment, la vida és tot el que puguis imaginar.

“Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.” Abraham Lincoln.

Amb aquesta frase, Lincoln, manifesta que no importen els anys que hagi viscut un individu, sinó que el realment important és el que haguem aprofitat aquests anys.

“La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”
John Lennon.

Amb aquest frase, Lennon, vol dir que l´ésser humà és preocupa massa de coses sense importància i no es centra en el més important, viure la vida.

En conclusió aquestes frases tenen com a objectiu aconsellar a l´home per aprofitar la vida, ja que la vida és molt més curta del que ens imaginem, encara som joves i pensem que tenim tota la vida per davant però la vida és ara. Hem de ser conscients que si pensem en el futur (com és habitual en la etapa actual de les nostres vides) no podrem viure el present i caurem en una visió pessimista de la “bella” vida. Hem de viure la vida de la manera que ens faci més feliços, ja que la felicitat és vida.

Jordi

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

Ens sembla una cosa per a infants, això de la carta als reis. Però suposo que també es pot convertir en una bona ocasió per preguntar-nos pels nostres desigs més profunds. Què és el que realment vull amb la meva vida? Faig el que m’agradaria fer? On m’agradaria arribar? Estic en el camí correcte per arribar-hi?

En un context on es valoren les persones més pel que tenen que pel que són, no resulta estrany que la “carta als reis” sigui sempre un llistat, més o menys llarg, del que m’agradaria tenir. O, si es vol, un llistat del que m’agradaria rebre: mai una reflexió entorn del que m’agradaria donar.

Tenim de tot, (i llencem de tot) però som el que ens agradaria ser? El problema més important, davant d’aquest interrogant, és que ens sorprèn desarmats i sense resposta, perquè encara no podem contestar la pregunta prèvia: què vull fer i ser, en realitat? Aquesta és, tal vegada, una pregunta massa ambiciosa, però segurament la podem simplificar si ens qüestionem: de tot el que sóc i faig, què no m’agrada gaire i què puc fer per canviar-ho?. Ho provem? És una altra carta als reis.

Josep Maria

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂

Noto que moltes persones encara no han après res d’aquesta vida, segurament pensaven que tenia unes bases compactes, i uns fonaments prou clars, que ho feien tot més fàcil, però ara no és així, les amistats ja no són les que eren.. algunes s’han ensorrat, pensaments i reflexions d’alguna manera, ja no són el que eren i no aconsegueixen veure-ho tot amb els mateixos ulls .. però realment tot això no sé si és fruit del que ells mateixos han anat escampant durant aquests anys o que potser existeix la aquests canvis siguin originaris per part de la gent que els envolta dia a dia.

La qüestió és qui o què ens ha fet canviar… llavors a qui farem responsable dels canvis en la nostra vida? És clar que, si els hem fet, al final això és una decisió que hem pres nosaltres i és cosa nostra decidir una cosa o altra, és un no parar de decisions per part nostra.

La veritat és que la vida canvia a mesura que van passant el anys.

Què hem estat fent en realitat tots aquests anys? Hem estat amb qui volem? Hem fet tot allò que ens vam proposar un dia? Un munt de qüestions per tal que un, es pari a pensar i descobreixi què o qui ens ha fet canviar.

Mohamed

El otro día, iba por la calle y escuché a un grupo de gente, entre ellos, una niña que decía ‘’la vida es una mierda…’’ y me quedé pensativa al escuchar eso…aunque incluso yo también lo he dicho alguna que otra vez…

Pero… por qué ‘’es una mierda’’? no sé qué razón tendrá la gente que lo dice, pero yo no tengo ninguna razón… puede que tenga un mal día, que las cosas me vayan mal… pero de verdad la vida es una mierda?

Esa es la pregunta ‘’del millón’’

No es una mierda la vida, si la vives como si fuera el último, como si cada momento de ella no se pudiera repetir jamás, como si no hubiera un mañana…

Quien no valora a la vida, no la merece.

Laura