LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradava passar l’estona jugant amb les meves gosses i acariciar-les, igual que ara. M’agradava despertar-me i sentir l’olor a xocolata desfeta tan bona que fa la meva mare. M’agradava viure feliç, sense preocupacions i perseguint somnis impossibles però alhora reals.

M’agrada quedar-me a casa els dies de pluja, tapada amb la manta mirant una pel·lícula. Una de romàntica, barrejada amb crispetes i bona companyia. M’agrada la calor que desprèn la llar de foc encesa un dia d’hivern, al mateix temps que la presència de l’ambient càlid que produeix. M’agrada l’olor a benzina i a permanent, tant com respirar bon humor i felicitat vagi on vagi. També m’agrada fullejar un nou llibre que m’acabo de comprar i olorar-lo, pensant amb la quantitat d’il·lusions atrapades en el seu interior. M’agrada llegir.

M’agradaria banyar-me en una piscina i, en sortir, veure-ho tot nevat. M’agradaria poder viatjar a tot arreu on volgués, ja que si pogués, no pararia a casa. Viatjar al teu costat. M’agradaria que mai canviés la felicitat amb la que em rebeu sempre que arribo a casa, Kyara i Ona. Sou genials. M’agradaria que mai perdessis la paciència que tens amb mi a l’hora d’explicar-me tot el que faig malament. Em sap greu, saps que no ho faig conscientment. Gràcies. M’agradaria despertar-me cada matí escoltant el cant dels ocells, al bell mig de la natura.

Simplement, són petits detalls que semblen insignificants, però que marquen la diferència. Petits plaers que la vida et dóna. Si t’agraden, no els desaprofitis, fes el que realment t’agradi sense deixar-te influenciar per res ni ningú.

Xènia Caballero

¿Qué es la vida? Muchas personas la viven pero no saben qué es. La vida es un fruto de decisiones que tenemos que tomar. Dependiendo de la decisión que tomemos, ella nos puede enseñar varias cosas. Lo que la vida nos ofrecerá en el futuro es el resultado de lo que hicimos ayer y de lo que hacemos hoy. Así nos daremos cuenta de que un día no es igual al otro.

La vida me enseña a pedir perdón, a soñar, a aprovechar cada minuto, a decir adiós a personas que amo, sin echarlas del corazón y a sonreir a las personas a las que no les gusto para enseñarles que soy diferente de lo que ellas piensan.

He tenido que tomar decisiones, muchas de ellas no me han gustado. He superado y estoy superando muchos obstáculos. A algunos de ellos tengo que enfretarme sola, pero en ninguno de ellos he fracasado. Nunca he desistido por más difícil que sean. Estoy luchando para vencerlos porque sé que no estoy sola.

“No existe un camino para la felicidad. La felicidad es el camino”.

Carla

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

He soñado tantas veces con volver a esa vida perfecta…

En donde solamente me encontraba rodeada de felicidad y de buenos momentos, en donde mi mayor preocupación era decidir el nombre de mi nuevo muñeco. Donde me podía poner a correr y a saltar sin pensar en las consecuencias… Pero sin darme apenas cuenta las cosas han ido cambiando, a medida que he ido creciendo, he tenido más responsabilidades y experiencias en la vida que me han enseñado a seguir dando esos pequeños pasos hacia la madurez y a poder crecer como persona.

Sé que aun me queda mucho camino por recorrer y que me tendré que caer muchas veces para poder al fin levantarme y alzar la vista.

Por eso nunca hay que tirar la toalla. Dicen que después de un día nublado, siempre sale el sol.

Patricia W.

Era un fin de semana diferente a los demás porque me iba de excursión con mi mejor amiga y un grupo de amigos de ella. El objetivo de la excursión era ver las cosas de la vida desde otra perspectiva, mediante actividades, enseñanzas, salidas, etc.
Respecto a las personas, éramos casi todos muy diferentes; unos más divertidos que otros pero estábamos unidos por una misma razón; traer cambios a nuestras vidas.
Todo empezó cuando al repartir las habitaciones nos separaron a todas las personas que se conocían para así tener la posibilidad de interactuar con otras personas y conocer de ellas. Después de esto comenzaron las actividades diarias como ir a playa, piscina y hacer juegos juntos, pero la actividad más importante era la de contar una experiencia la cual te haya hecho crecer mucho como persona y así dejar enseñanzas.
Todos comenzamos a contar nuestros sucesos pero hubo uno que me impactó muchísimo; era la de un chico de quince años, que su vida comenzó algo diferente a la nuestra. Su nacimiento fue un embarazo no deseado ya que su madre lo tuvo a los dieciséis años y su madre la echó de su casa, ella casi lo aborta, si no es por su novio no lo tiene pero al tenerlo lo dejó en brazos de la abuela por parte de papá, su situación a nivel económica no era la mejor y él a medida que iba creciendo se daba cuenta de esto. A los seis años le tocó vender droga para así poder ayudar a su abuela pero luego de un tiempo la misma abuela le dijo que lo dejara.
El seguía creciendo pero llevaba muchos vacíos dentro como saber que no tenía ni padre, ni madre y que su infancia no era normal, él tenía que encontrar un punto estable el cual lo hiciera olvidarse de todo esto y eso fue los estudios. Pero al pasar un tiempo conoció no las mejores amistades para él. Eran emos que en su mente predominaba el pensamiento de que no servían para nada y que sólo existe la tristeza. Él se dejo guiar y estas amistades lo conllevaron fue a dos intentos de suicidio pero gracias a su abuela y a Dios no le pasó nada y el día de hoy sigue adelante a pesar de todas las cosas que se le puedan presentar.
Estos son hechos reales que te hacen pensar y reflexionar. Para mí fue algo muy impactante al ver como las personas nos preocupamos por cosas tan ficticias en cuanto hay personas que tienen razones verdaderas de las cuales preocuparse o estar mal pero aún así, siguen adelante. Las enseñanzas que esto me trajo fue: nunca es tarde para arrepentirse y darse cuenta de las cosas, piensa en lo afortunado que eres, fuerza y perseverancia.

Natalia D