LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La vida es curiosa, durante años uno se pregunta cual es el sentido de este baile, para qué luchar, porque la vida es una eterna pelea. Si la vida es curiosa y vueltera, llena de vericuetos, de giros absurdos, inexplicables. La vida tiene esas casualidades tan sospechosas. Tanto que nos hacen pensar que todo tiene un para qué. Sí, un sentido. La vida cambia todo el tiempo. No nos deja acostumbrarnos a un golpe que enseguida viene otro atrás. Y uno se sorprende siempre y así sigue preguntándose por el sentido de todo. Preguntándose el sentido de estar presente en el momento y el lugar equivocados. El sentido de ser buenos y malos. Habrá premios y castigos para unos y otros? Uno pasa por la vida haciéndose esas preguntas y muchas otras más pero en el fondo todo se resume en una sola: cuál es el sentido de la vida? Qué irónico, ahora empiezo a entender el sentido de la vida.
Y es asi, uno pasa la vida preguntandose por el sentido de ella. Esperando ese algo que falta y que nos hará felices. Y tal vez la respuesta, sea que la vida no tiene sentido. Que la vida simplemente se vive. Y simplemente viviendo, podamos decir al final, que nuestra vida valió la pena.

Toni

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Si algo había aprendido desde que era consciente de lo que era el dolor, el sufrimiento, el odio… Y todas esas cosas deplorables de la vida… Cuanto más mal se pasa, más se sufre, más te empujan y te caes… Cuanto más te apuñalan, te desangras, te rompes poco a poco… Cuando se dejan de contar las veces que has recogido los trocitos de tu asquerosa existencia para pegarlos con superglu… En ese momento, cuando ya no quedan más lágrimas, ni aliento, ni ser… Entonces, sólo entonces, uno se da cuenta de lo que es vivir. Ahí es cuando se desea con todas las fuerzas ser feliz, querer, aunque te vuelvas a tropezar. Cuando ya no piensas “Otro día más”, ni “Menuda mierda de día”… Cuando intentas, solo eso: ser feliz, y lo aparentas… Intentar conocer gente, sonreír, olvidar el pasado… No es fachada, es VIDA, esa VIDA que ansias, que sueñas…

Y es que para comenzar a aprender, a vivir, tienen que romper tus sueños y tus ilusiones…

PD: Cuando hayas vivido lo mismo que él, podrás decir “Que asco me da”, podrás juzgarle y reirte de su forma de ser… Divertida, alegre, dicharachera… Entonces, solo entonces podrás decir cuán triste es su mirada, qué oscuro es ese recuerdo… Así que… deja de gastar lágrimas y sonrie. Tu vida y tu suerte son mayores que la mía o la de él… No desperdicies esas oportunidades… Porque el día que sepas lo que él vivió… Te vas a arrepentir.

Toni

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau

Poques vegades faig servir el llapis per a fer treballs de l’escola però l’altre dia, fent un mural, el vaig utilitzar. Em vaig equivocar en la paraula “serralada” i em vaig adonar que no tenia una goma d’esborrar. És estrany pensar que un objecte tan insignificant com una goma em causes tanta angoixa.

Sempre que ens equivoquem, ens veiem obligats a amagar l’error d’una manera o altra. Sense anar més lluny, a l’institut, o bé utilitzem el Tipp-Ex, o bé tatxem o simplement, utilitzem la goma d’esborrar. Però moltes vegades somio: i si tingués una goma que pogués esborrar tot allò que no m’agrada o em fa mal? I és que no és només quan prenem apunts, tenim un examen o fem un treball, el cert es que a la vida real ens agradaria poder canviar coses que no han sortit tal i com desitjaríem. I seria fantàstic anar a la llibreria més propera i demanar una goma que pogués canviar allò que li vaig dir a la noia que m’agradava, aquella paraulota enmig de classe i moltes altres coses que voldríem que no haguessin passat.

Però com bé sabeu, quan has esborrat un parell de cops amb la goma, ja no esborra, sinó que embruta. Això em fa pensar que a la vida, no hem d’intentar canviar el passat, ni mirar enrere, simplement hem de alçar el cap i mirar el futur, mirar endavant. Perquè potser intentem canviar alguna cosa i ho aconseguim, però moltes vegades, acabem embrutant el paper. Crec que el més important no és tenir una goma per esborrar, sinó poder tenir un llapis per anar traçant el camí de la vida, i una maquineta de fer punta al costat, perquè aquesta vida sigui el més llarga i bonica possible.

Pau

Els dissabtes m’agrada sortir,  diuen alguns… Els diumenges m’agrada dormir, et diuen altres… És millor el futbol sala, et diuen els teus amics… Alguns diuen que mai arribaré a res i altres, que els jugadors famosos de la tele són millors que tu… Pensa en estudiar i treballar, et diuen els teus pares…

Però penses per dins i somrius… què saben ells del que significa el futbol per a mi?  Què saben ells de la tensió i els nervis que no et deixen dormir un dia abans del partit? Què saben ells dels partits que vaig jugar lesionat o malalt? Què saben ells del que sents quan fas un gol i els teus companys s’abalancen sobre tu desesperadament? Què saben ells de les patades i el dolor que provoquen? Què saben ells de la impotència que se sent quan estàs de suplent assegut a la banqueta?  Què saben ells del que és guanyar o perdre un partit a 5 minuts del final? Què saben ells del que estàs pensant mentre estires 10 minuts abans del partit? Què saben ells dels cops de colze i de peu que reps i que ens aixequem una vegada i una altra? Què saben ells el que pateixes quan no pots jugar per culpa d’una lesió?  Què saben ells de com estimes aquest esport?

Terra, gespa, cautxú… 10 persones amb tu, 11 contra tu a l’altra banda, gent animant-te i gent insultant-te, una pilota, un xiulet llarg i sec… Aquesta és la meva vida. Què saben ells… ?  Molta gent diu que el futbol no té res a veure amb la vida. No sé quant saben de vida, però de futbol ben poc.

Marc Ariza

Nosotros nos conformamos en vez de arriesgarnos, sin pensar que cada día que pasa, no volverá.

En la vida nada esta escrito, nada es imposible, ni siquiera posible… todo depende de nuestra voluntad, de esas fuerzas que nos salen de dentro, decir de dentro es decir que puedo afrontar cada desafío. Tenemos el poder cuando estamos convencidos, cuando estamos decididos, cuando de verdad queremos alguna cosa. No hay obstáculo capaz de imponerse, si queremos podemos llegar mas lejos, si queremos podemos llegar más alto, si queremos podemos hacer lo que sea… solo hay que proponérselo…

La vida es algo hermoso, siempre y cuando la hagas a tu manera, sin dejar que nada ni nadie opine por ti, que se te meta en tus asuntos queriendo arreglarlos. Nunca dejes que nadie te arruine la vida. La vida es una sola, vívela paso a paso y no dejes de hacer nada, probablemente te arrepientas y cuando te des cuenta será demasiado tarde. Tampoco dejes de vivir los sueños y las ilusiones, sin ellos, la vida no tiene sentido. Trata de ir siempre de frente, sin vueltas…

No confíes en toda la gente que te rodea, a veces piensas que es la mejor persona del mundo y en realidad es un verdadero enemigo. Anda siempre con la verdad, por más dolorosa que sea, porque vale mucho más que una mentira. Si algún dia te sientes solo y tienes ganas de llorar, hazlo, muchas veces te ayuda a que te desahogues.

Ante cualquier problema; no huyas por el miedo a enfrentarlo, y NUNCA olvides esto:

LUCHA COM SI FUERAS A VIVIR SIEMPRE Y VIVE COMO SI FUERAS A MORIR MAÑANA!

Toni

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Un dia, la majoria de nosaltres ens separarem. Cadascú farà el seu camí, potser tornarem a veure’ns o no. Veurem les nostres fotos i ens recordarem de tot el que hem fet.

Trobarè a faltar tot allò que ha marcat la meva vida. Els amics, la infància, els jocs… Actualment ja trobo a faltar moltes coses. La gent que s’ha anat, els que em van dir que vindrien i no han aparegut, la meva família, a la fi tot allò que vaig tenir i ja no tinc.

Però la vida segueix i nosaltres no podem tornar enrere. L’hem de continuar, encara que hagin passat coses que no voliem: la distància, el camí que hem triat… Encara que hi hagi això, no hem de perdre l’esperança, perquè potser tot allò que has desitjat es farà realitat.

Carla