LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna

Últimament m’he adonat que els dies passen molt de pressa.

En aquests dies d’exàmens, tots desitgem que passin els controls i que s’acabi la setmana per tenir un descans i, inclús, per poder estudiar pels propers.

Jo crec que això no hauria de ser així, que tenim edat d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Edat de passar-nos-ho bé, de viure noves experiències. Edat de no tenir res clar (inclús els estudis que volem realitzar l’any vinent). Edat de sortir amb els amics, d’anar-nos-en de festa, de provar coses noves… En canvi, ens passem els dies estudiant, desitjant que les setmanes i els mesos passin ràpids perquè arribi l’estiu.

D’aquesta manera, pensem que la nostra vida no és divertida, sinó avorrida. Moltes vegades ens agradaria deixar-ho tot i dir: “Fins aquí he arribat, estic farta”; però no ho fem per una raó, perquè sabem que això ens marcarà el nostre futur.

I què serà el futur? Serà exactament el mateix d’ara. Si treballes desitjaràs que arribi el cap de setmana, si no treballes, sentiràs que no serveixes per a res.

Un dia em van explicar que un noi es va treure dues carreres a la vegada i es passava tots els dies a casa estudiant. Vosaltres creieu que això és vida? Jo, sincerament, no.

Ja sé que ara s’ha d’estudiar. És el que ens toca i que no podem fer res per canviar-ho perquè això és el que s’ha de fer. Només dic que hem d’aprofitar cada instant i que intentem viure cada dia com si fos l’últim, perquè cada moment que passa no tornarà.

Anna

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

La mayor parte del tiempo los seres humanos nos sentimos seguros. Por medio de la religión hemos sentado bases para lo más temido: lo desconocido. Pero en esta práctica, hemos creado límites para nuestra mente; el sólo pensamiento de que después de la muerte seguiremos existiendo nos da una seguridad que de otro modo no podríamos tener, sin embargo esta seguridad nos ha dado la idea de que somos seres perfectamente definidos y que no podemos sobrepasar los mismos límites que hemos creado, por lo tanto en el caso de que algo rompa estos límites, le tememos, y en un intento de defender nuestras creencias existenciales lo borramos de nuestra mente de cualquier forma posible.

Sin embargo, la vida es muy peculiar. Nuestra propia conciencia puede a veces liberarse de los límites, aunque sea en una muy pequeña parte. A veces, cuando nos miramos en el espejo, y analizamos nuestra vida desde un punto de vista externo, podemos ver cosas horripilantes… Podemos ver que realmente hemos actuado sin saberlo. No hemos tomado nuestras propias decisiones, todo simplemente ha pasado de alguna forma. Somos máquinas, y nuestro único propósito es sobrevivir, pasar la vida, pero a veces nos parece que no somos nosotros quienes pasamos la vida, sino que somos simples espectadores en un universo donde todo ya está decidido, y donde no podemos concebir la idea de que al terminar la vida, se termina todo.

Manel