LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tant de temps pensant en el viatge i ara ja som aquí. Després de tants exàmens, deures, bronques i d’altres coses terroríficament escolars, ha arribat l’hora de gaudir d’una experiència inoblidable. Itàlia, ja som aquí! Crec que parlo per tots quan dic que aquesta nit passada pocs han pogut aclucar els ulls. Els nervis estaven a flor de pell. I després d’una llarga espera, avui al matí tots estàvem reunits davant la porta de l’institut per acomiadar-nos de pares i amics. La primera sorpresa l’hem tinguda al port de Barcelona, en veure que no anàvem amb “Grimaldi lines” sinó amb “Grandi navili veloci” i que el nostre estereotip de comoditat havia quedat per terra. Però tot i així el vaixell estava bé, el que potser ens fallava era que hi havia persones al terra. Però en el fons era divertit: hem estat jugant al Bartolo, hem rigut amb l’Enric, el profe de física, de les pintes de l’Altés. Bé, la veritat és que al vaixell no hem pogut fer massa més que menjar, dormir i riure entre nosaltres. De tota manera pinta bé. Ara, aquí des del llit penso en tot el que ens espera. Estirat en una llitera d’un petit camarot semblant al del Titànic, penso que la gran família de “El Retaule del Flautista” té per endavant una experiència única les seves vides. Bona nit!
Pau

Ha costat, però ja són tots a les seves habitacions. Hem arribat a l’hotel més tard de l’hora prevista (algú s’ha despistat a Verona i ha arribat amb retard a l’autocar), i això ens ha obligat a asseure’ns a sopar tot deixant els equipatges al vestíbul. El sopar venia molt de gust a tothom (macarrons, carn arrebossada i croquetes i gelat).

Havent sopat hem repartit les claus de les habitacions, amb les petites disputes inevitables encara que no hi havia gaire modificacions respecte dels agrupaments establerts al vaixell. El cas és que ara, després d’una bona dutxa, han anat sortint ben mudats i clenxinats a fer un tomb pel passeig marítim.El Lido di Jesolo és una llarga extensió d’hotels ran de les platges de l’Adriàtic. Hotels, botigues, bars, terrasses i tota l’oferta que un pot trobar en zones turístiques com aquesta.

El viatge està anant molt bé i especialment la convivència entre tots ells. Han estat dos dies de precarietat tecnològica i també de situacions d’incomoditat i fatiga (moltes hores al vaixell ahir i moltes hores d’atocar avui).  Ahir al vaixell i avui fins que no han arribat a l’hotel, no disposaven de cobertura WI-FI i això els impedia refugiar-se o escapar-se a través de les seves converses Watsapp. Quan avui hem arribat a l’hotel a les nou, abans de sopar ja havien esbrinat la contrassenya d’accés al WI-FI i s’han abocat amb autèntica passió a les seves pantalletes, fins aleshores mudes i amagades.

Aquesta precarietat l’han expressada en alguna ocasió en forma de queixa (rarament), però el més normal ha estat un anar-se habituant a la situació i un anar inventant mecanismes de diversió fantàstics que requerien sempre d’un bon nivell d’imaginació, cooperació i comunicació.Des dels jocs més innocents de l’esplai que ahir van omplir la coberta del vaixell, fins a un immens repertori de cançons de tots els estils avui a l’autocar. Potser l’abundància de recursos i la facilitat per accedir-hi, els converteix en persones molt més còmodes i menys imaginatives?

El viatge d’ahir al vaixell ens va permetre aprendre coses. M’han dit avui que algunes mares havien trucat a l’agència de viatges molt preocupades per la por i el perill que havien patit les seves filles pel fet d’haver anat en un vaixell en què viatjaven tot de persones des de Marroc fins a Gènova. Tots esperaven un vaixell una mica més luxós i amb més serveis i distraccions. En canvi era un transport de famílies que retornaven del seu país cap a Itàlia. La petita piscina del vaixell era buida, o la discoteca no va obrir (l’empresa deu creure que no cal oferir aquests serveis als marroquins, o que han de retallar despeses, o ambdues coses, vés a saber). En tot cas no era un creuer sinó un ferry senzill. En aquestes circumstàncies, algunes noies em van comentar el seu neguit perquè hi havia persones dormint als passadissos. Jo els vaig comentar que, quan de jove viatjava amb els meus amics a Mallorca també dormiem als passadissos amb els nostres sacs de dormir i no a les butaques, perquè les butaques són molt més incòmodes que el terra. I que em semblava que el problema no era tant les persones als passadissos sinó el fet que aquestes persones fossin marroquines. Suposo que és inevitable aquest tipus de recel envers persones que parlen diferent i que imagines com una amenaça (per suposat que no ho eren, pobra gent!). En qualsevol cas ha estat una ocasió única de viure directament l’experiència de la immigració, i per això deia que el viatge va permetre aprendre coses. Quan hem desembarcat a Gènova aquest matí, ja hi havia una llarguíssima cua de furgonetes extremadament carregades i a punt d’entrar a la panxa del vaixell per iniciar el trajecte de retorn durant uns dies a la terra llunyana. Emigració viscuda en primera línia i no a les notícies.

Estem viatjant i estem aprenent i convivint. Demà viurem Venècia. Segur que ens espera un gran dia.

Josep Maria

A les classes d’ètica hem estat comentant sobre la llibertat d’escollir el que volem i el que no. Que som lliures de triar l’opció A o la B, però tenint en compte les conseqüències que té cada una. També hem dit que moltes vegades hem de decidir entre dos coses que ens agraden, però solament tenim l’oportunitat de fer-ne una.

Mai m’havia trobat en una situació com aquesta, d’haver de triar entre dues coses que t’agraden molt, o en el cas de que m’hi trobés no era un situació molt important. Farà un parell de dies sí que vaig trobar-m’hi en una. La professora de castellà, ens va dir que el viatge de fi de curs seria segurament l’última setmana del curs, cosa que em coincidiria amb els assajos de ballet. Podria assistir al festival, ja que el viatge seria fins el divendres , i el festival es fa durant el cap de setmana. El problema és que a l’aula de dansa a la que jo vaig, i crec que a qualsevol altre escola de ball, assistir els assajos és molt important, per tant si no assistís a cap d’ells no podria sortir al festival.

Ens van dir que intentéssim canviar els dies del festival i, si no, hauríem que decidir una de les dues coses. A la mateixa tarda jo i una amiga meva, que es troba en la mateixa situació que jo, vam anar a preguntar-ho. Quan ens van dir que no era possible, vam saber que era el moment d’escollir. Vaig estar tota la tarda i nit rumiant-ho, primer em decantava més pel ballet, ja que ens dediquem tot l’any a preparar els balls pel festival, però després de parlar amb alguns amics, em decantava també pel viatge, perquè es una cosa que portes esperant des de 1r de la ESO, i és una cosa que no es fa sempre.

Els professos ens van dir que s’intentaria fer alguns petits canvis perquè poguéssim anar de viatge i també poder assistir al festival de ballet. De moment espero a les dates definitives del viatge, si no tindré una gran decisió a prendre.

Mariona

Benvolguts professors i professores del claustre:

Em dic Gerard Floriach i sóc un alumne del curs de 4t d’ESO d’aquest centre. El motiu d’aquesta carta és ben senzill: vull donar una opinió sobre uns actes que es van realitzar gràcies o per culpa d’un o d’uns professors (utilitzaré el plural). Aquesta sèrie de professors van incitar a realitzar aquest acte. L’opinió que vull donar a conèixer la comparteixo amb, si fa o no fa, la majoria d’alumnes del que formo part, i és que:

Primerament, trobo que és una falta de respecte i d’educació no llegir la carta que van redactar els representants del curs de 4t en què es demanava poder fer el nostre viatge de final de curs, el qual ens marca una etapa de la nostra vida com a estudiants principalment. En general m’esperava que fóssiu més comprensius. En segon lloc fer-vos entendre que amb aquest tipus de protestes perjudiqueu als alumnes i nosaltres ens sentim com si ens passéssiu la pilota a nosaltres. Seguidament dir-vos que els alumnes no tenim cap mena de culpa de les retallades que s’estan fent en l’ensenyament públic, som víctimes directes igual com els professors. Tampoc tenim cap culpa de que els professors no tinguéssiu unes bones condicions de feina, però no per això heu de prendre mesures com a protesta que afectin els vostres alumnes.

Per acabar, voldria demanar disculpes als professors o professores que s’hagin ofès o mosquejat al no estar d’acord amb mi però remarco i repeteixo que és una opinió personal o fins i tot una ideologia, moltes gràcies per la seva atenció.

Gerard Floriach
4t ESO –A
11-11-2012

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David

Semblava impossible, però ha arribat el dia… avui, per fi, s’han acabat les classes. Avui ha sigut un dia força estressant, perquè jo havia de fer una recuperació de geologia a la mateixa hora que la resta del meu grup assajaria el treball, per tant havia de fer el examen en el menor temps possible i el millor que pogués.

Al final l’examen m’ha anat molt bé i quan he sortit m’he sentit satisfeta de tot l’esforç dels últims dies a la tarda. Al sortir de l’examen he vist que els meus companys del grup encara no havien començat i per tant he tingut temps d’anar amb ells i així reforçar encara més el treball.

El meu grup i jo érem el últims de la nostra aula en exposar i estàvem molt neguitosos durant tot el dia perquè no sabíem com ens sortiria. El grup que anava just abans de nosaltres anava molt just de temps ja que a la nostra aula i havia un grup més i, per tant, això feia que anéssim més justos de temps. Al final hem fet l’exposició i l’hem acabat una mica tard però just per agafar el autobús.

Ara que ja ens hem tret aquest pes de sobre et sents amb molta tranquil·litat, i ara toca esperar a saber la nota fins el dia 26 de juny, l’espera es farà molt llarga, però marxem a BERLÍN DILLUNS!!!! Això farà l’espera menys llarga i sobretot molt més dolça.

Sara

Ja s’acaba el curs i, amb aquest, els quatre anys de l’ESO. Ara cadascú haurà de decidir si vol continuar estudiant batxillerat, cicles formatius, etc…

Com cada any els últims dies han estat molt estresants, amb exàmens finals, treballs… Sort de la jornada intensiva d’aquesta setmana que ens dóna més temps per poder estudiar i acabar els treballs.

Però ara, ja s’acosta el viatge de final de curs que tant hem esperat. Hem organitzat activitats per recaptar diners, com la venda de llibres per Sant Jordi, la venda de pastissos, l’espectacle que vam fer a la Massa, i moltes coses més, que han ajudat a abaratir-lo.

Em fa molta il·lusió perquè es la primera vegada que vaig a Alemanya. Espero que ens ho passem molt bé i ens quedi un bonic record.

Pau

Ja falta poc per anar a Berlín amb els amics.

Semblarà broma, una de les coses que em fa més il·lusió és pujar a l’avió. De petit vaig pujar en un, però ja ni me’n recordo. Un cop a Alemanya visitarem monuments i farem les típiques activitats que es fan quan viatges a un altre país.

També tinc ganes de veure com serà el lloc on passarem els dies, he sentit a dir que no ens allotjarem em un hotel, sinó en una “casa” per estudiants. Espero que sigui maca, que estigui en bon estat i que disposi de bons serveis, ja que no he gastat més de 500 euros en només visitar monuments i per caminar per un carrer qualsevol, com ho podria fer pel poble.

Possiblement, Berlín serà el lloc més lluny al que viatjaré mai, ja que amb tot aquest tema de la crisi, la nostra generació serà la que estarà més afectada (això diuen). No obstant espero que això no sigui cert i que quan sigui gran pugui viatjar per tot el mon.

Marcos Giménez

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau