LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des que era petit veia com en sortir de l’escola de primària, hi havia una taula on els alumnes de quart de l’institut hi venien pastissos per guanyar diners, per poder anar al viatge d’estudis. I jo pensava: “On aniré quan vagi a quart? Quants diners em costarà? Ens portarà molta feina als meus companys i a mi aconseguir diners per anar de viatge? Hi hauré d’anar amb avió?…” Però sempre acabava amb la mateixa conclusió: “Ara sóc petit i encara falta molt. Quan vagi a quart ja ho sabré. Encara falten molts anys.”

Doncs estava equivocat. No faltaven tants anys com em pensava. Ara ja hi sóc! I ara sí que em puc contestar totes les preguntes que em feia a mi mateix quan veia a aquells alumnes preparant el viatge. Ara ja ho sé, aniré a Amsterdam! També sé quants diners necessitarem, aproximadament uns cinc-cents euros. I que ens costarà aconseguir els diners per al viatge. En efecte, hi hauré d’anar amb avió, tot i que no m’agraden gaire els avions… Però la resposta que tinc més clara és que, de ben segur, tots junts ens ho passarem d’allò més bé a Amsterdam!

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Aquest any els alumnes de 4t ESO anem de viatge de fi de curs a Venècia, una de les ciutats més boniques que pots visitar no només a Itàlia, sinó en tot el món. Per planificar un viatge turístic a Venècia has de tenir en compte els diversos condicionants que presenta una ciutat que concentra milions d’habitants i que se situa en una llacuna, de forma que els carrers han sigut substituïts per canals.

Personalment he parlat amb diferentes persones i cadascuna d’elles m’ha donat la seva visió de Venècia quan van ser-hi allà. Una d’elles ha estat la meva mare, ella també va anar-hi per celebrar la fi de l’ESO. Resumint, em va explicar que és una ciutat amb molts carrerons i a causa d’això és molt fàcil perdre’s; alguns canals no fan bona olor però tot i això és agradable de visitar.

La segona persona que em va informar sobre la seva experiència va ser la meva osteòpata que va anar-hi l’estiu passat de vacances. Ella em va tornar a dir que en determinats llocs fa pudor i em va comentar que quan va tornar cap a Barcelona estava molt marejada a causa del petit moviment de la llacuna causat per la marea.

L’última persona em va explicar que és molt fàcil perdre’s però alhora t’ho pots passar molt bé amb les amigues.

Amb totes aquestes opinions m’han entrat moltes ganes d’anar-hi i quan torni poder explicar la meva experiència a Venècia.

Marina

Todo empezó en una clase de lengua castellana, allí Maite nos informó de que la agencia de viajes nos había cambiado el hotel. Hotel Tritone, ese era el nombre del hotel en el que nos alojaremos cinco días. Nos comentó que se encontraba en primera línea de playa y que según su opinión era un gran hotel. Al escuchar esas palabras, mi reacción fue pensar que habíamos tenido mucha suerte.

Ese mismo día, después de comer decidí buscarlo en Internet. No fue fácil, pero al final pude encontrarlo, el problema consistía en que por ese nombre había una gran cantidad de hoteles. Al entrar en la página web empecé a ver fotografías y reafirmé lo que había pensado en el momento en que Maite nos informó del cambio. En las fotografías se veían habitaciones muy amplias, con balcón, vistas a la playa y a la piscina… Decidí compararlo con el hotel en el que estuvimos en la esquiada de segundo de ESO. En primer lugar comparé las habitaciones. En Italia eran mucho más amplias o eso era lo que me parecía, después comparé otros aspectos y en la mayoría ganaba el Tritone. En la mayoría y no en todos. El Tritone carece de restaurante y para comer los clientes deben desplazarse al hotel de al lado. A nosotros no nos afectará mucho porque la comida no nos entra en el precio. Como se suele decir no es oro todo lo que reluce.

Para que se entienda a donde quiero llegar voy a hacer uso del ejemplo. Si te pregunto por el color preferido, lo más normal es que tu color no coincida con el mío. Eso justamente fue lo que sucedió el día siguiente en clase de sociales. Les pregunté a algunas compañeras de clase qué opinaban del hotel y todas me respondieron que no les gustaba. Mi reacción fue de asombro total, no entendía nada, estaba alucinado. Al cabo de un rato, después de pensar lo sucedido llegué a la conclusión de que hay tantas formas de pensar, tantos gustos diferentes que era normal. Adentrándome más en dicha cuestión, la diferencia es la grandeza del ser humano, sin ella no seríamos tal como somos actualmente.

Cuando llegue al hotel haré un texto para que todos los que han leído este escrito sepan quién tenía razón si yo o mis compañeras. Aunque resulte que estaba errado, haré de igual forma el texto, lo utilizaré también para hacer una pequeña crónica del viaje a Venecia. Con esta promesa acabo este largo texto que espero que no os haiga aburrido.

Víctor

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

El viaje de final de curso es una ilusión y una aventura para mí porque nunca he viajado en avión y tampoco lo he hecho al extranjero. Por estos dos motivos he decidido ir y disfrutar de una experiencia irrepetible: viajar a Italia. Tengo tantas ganas que solo hago que contar los días que quedan. En definitiva, sueño con que llegue junio y que mis ilusiones se hagan realidad.

Como cada año, para recaudar dinero, los alumnos estamos organizando paradas en todas las fiestas del pueblo. En ellas se venden bizcochos, plantas, tómbola… Hasta el momento yo solo he participado en Santa Llúcia. Fue una experiencia muy bonita porque nunca me había imaginado que me gustaría tanto estar de cara al público. También, cada viernes vendemos bizcocho en el Francesc Macià y en la Immaculada, donde ganamos mucho dinero por semana.

Como siempre, todo tiene algo negativo y en este caso es que solo vamos diez chicos: Roger, Óscar, Abel, Fede, Pol, Gorka, Edgar, Alex, Eloi y yo. Aunque seamos pocos creo que nos lo pasaremos muy bien. Entre todos tenemos una buena amistad y eso facilitará que todos podamos disfrutar al máximo del viaje. En conclusión, me alegro mucho de formar parte de esta generación de cuarto y de tener a estos estupendos compañeros. También me alegro de poder viajar a uno de los lugares más bonitos de nuestro planeta Tierra, la bellísima Venecia.

Víctor

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca

Ja estem a punt d’acabar el curs, però no és un curs qualsevol, sinó que és el curs on acabem el cicle de l’ESO, els estudis obligatoris. Això comporta molts canvis i moltes decisions a prendre.
Companys que has tingut des de l’inici potser ja no els tornaràs a veure, altres que s’han convertit en amics i que no vols perdre se’n van a un altre centre. És com si tot estigués a l’aire, perquè comencem una nova etapa on tot és nou, on les decisions ja les hem de prendre nosaltres i no els nostres pares, decisions importants que marcaran el nostre trajecte per la vida laboral. Ens plantegem que volem fer i apareixen un munt de dubtes perquè no saps mai si estàs escollint bé o si t’estàs equivocant.
El nostre comiat arriba ara amb el viatge de fi de curs, espero que ens ho passem molt bé i que disfrutem dels pocs dies que estarem a Amsterdam. Estic segura que ens emportarem molts bons records d’aquesta etapa en la que hem estat junts i hem compartit moltes coses. A partir d’ara comencem de nou, nova gent, nous professors, nous camins que marcaran el nostre futur…
Fins que d’aquí uns anys algú organitzi un sopar on ens trobem tots junts com ara fan els nostres pares.

Maria

Avui, el dia del meu aniversari, em toca fer l’escrit, què hi farem. Però a més, és el dia abans de marxar a Amsterdam. Com la majoria dels meus companys estic una mica nerviosa. No sé que posar a la maleta, ni a quina maleta posar-ho, ni amb qui seuré a l’avió, … Però en aquests temps que vivim, els joves ens hem d’acostumar a moure’ns pel món, ja que tot està globalitzat. I així ens espavilem una mica sense els pares (als quals, per pesats que puguin arribar a ser, trobarem a faltar).

Jo crec que Holanda és un bon lloc per anar a fer turisme. Un lloc força tranquil, desenvolupat, i on la gent (encara que són europeus com nosaltres) tenen una cultura i una forma de veure les coses una mica diferent. Tenen costums que aquí no acabem d’entendre gaire, com la mania de menjar un entrepà per dinar (qui es menja un entrapà poden menjar un bon entrecot amb patates, un fantàstic  arròs de la iaia o unes sardines a la brasa?). Tot és acostumar-s’hi.

Tota l’estona estic preocupada per si perdo la maleta, els diners, el mòbil, la bossa de mà, o per si em perdo jo mateixa. Dins el meu cap em vaig repetint: “I si….?”. Però al pensar amb l’elevat nombre de persones que viatgen cada dia em tranquil·litzo. A més, sé que m’ho passaré bé, i l’avió en realitat no em fa por, només una mica de respecte, com a tothom. M’agrada la sensació de quan s’enlaira, com en una muntanya russa.

Aquest any podré celebrar el meu setzè aniversari amb els meus companys i amics per Amsterdam. La veritat és que mai he anat a una festa d’aniversari com aquesta. Espero que ens ho passem molt bé i que puguem gaudir d’una ciutat tan meravellosa com és Amsterdam.

Bon viatge!

Aina Ros Alsina.