LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Queden aproximadament tres setmanes de curs i pels passadissos de l’institut comença a fer olor d’estiu. Tinc el pressentiment que aquestes últimes tres setmanes se’m faran eternes, sobretot si hi afegim que, com a mínim, hi ha cinc exàmens en cadascuna. Fins que no arribi el divendres abans de marxar de viatge i soni el timbre de les tres menys quart no estaré tranquil·la. Ja puc imaginar aquell moment: tothom sortint de les classes amb cara de felicitat mentre una sensació d’alliberament i alegria ens envaeix per dins. A banda d’estar feliços per haver acabat el curs, ho estarem perquè s’acosta el viatge a Amsterdam, la revetlla de Sant Joan, les vacances… quin gran moment, de veritat!

Tot això és molt bonic però ara cal pensar en el present. Amb aquests últims exàmens molta gent s’està jugant aprovar o no en algunes matèries. Fins i tot els que ho han aprovat tot s’hi juguen molt, així que cal concentrar-se al màxim aquests darrers dies per tenir una bona recompensa a final de curs. De moment no cal pensar massa en el viatge o el que vindrà després. Almenys a mi em passa que, si penso en les coses bones del futur, el present em sembla encara pitjor. És a dir, que si no ens volem deprimir observant la nostra agenda de les properes setmanes, millor que no pensem en l’estiu i les coses bones que comporta. Pot ser que a algú l’animi mirar més enllà d’aquests dies tan estressants, mirar cap als bons moments que ens esperen, però això ja és cosa de cadascú, és clar.

Marina

Ens falten pocs dies pel viatge a Amsterdam. Com el nostre viatge coincidirà amb el mundial de futbol veurem que tot Amsterdam i Holanda serà vestit de color taronja. Taronja, en holandès: Oranje, és el cognom dels reis holandesos i per això el color favorit del país.

Que més podem esperar?

Al carrer:

Moltes bicicletes, tramvies i pocs cotxes. Una societat multicultural, majoritàriament els estrangers van en tramvia i els holandesos en bici. Podem veure, des del carrer, els interiors de les cases perquè en general els holandesos no tanquen les cortines durant el dia.
Possiblement més d’un de nosaltres se sentirà petit, perquè els holandesos són molt alts.

A L’hora de dinar:
Només el sopar és l’àpat calent, per dinar prenen bocates de pa integral. La llet sempre és llet fresca i el iogurt es compra en litres. Sopar molt aviat, abans de les 19h. Quasi no venen aigua en les botigues perquè l’aigua de l’aixeta està boníssima. Aliments típics: salsitxa bullida, arengada crua, crema de cacauets, bocins de xocolata pel pa, tot tipus de postres lactis.

El temps:
Un cel majoritàriament gris i quan surt el sol la gent es posen molt contents i una mica boixos.
Poden haver-hi grans canvis de temperatura d’un dia per altre

Curiositats:
Els bars i restaurants no tenen televisió. I durant el dia gairebé no s’encén.
Venda d’algunes drogues en coffeeshops (Koffieshop en holandès) que no és per prendre cafè! La compra és legal per als holandesos a partir dels 18 anys.
Prostitutes en vitrines (al barri vermell) que han de declarar a hisenda.
No tornen canvis d’1 o 2 cèntims d’euro. S’arrodoneix el preu.
I si anem en autobús per l’autopista, podem veure vaixells passant a alçades més altes que el mateix autobús.

Mark

El dia 16 de juny els alumnes de 4rt d’Eso farem un viatge a Amsterdam. Al principi hi havia 4 llocs diferents on volíem anar i, finalment, mitjançant votacions, va sortir aquesta ciutat.

El viatge dura 5 dies i penso que és una bona oportunitat per conviure i compartir moments amb els companys i professors. Al principi el lloc on volia anar era Praga però ara que ha sortit escollida Amsterdam, estic il·lusionada per conèixer una nova cultura, uns nous costums i, sobretot, menjars típics de la zona.

També m’han comentat que hi ha molt canals i que, fins i tot, hi ha gent que viu en embarcacions. D’altra banda tinc curiositat per visitar la casa on va estar amagada Ana Frank perquè he llegit el seu dirari.

Per tant em fa il·lusió descobrir aquesta ciutat europea en la qual crec que m’ho passaré molt bé i espero emportar-me cap a casa un record espectacular del viatge.

Laia

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Per a mi ha estat una mica decepcionant que el viatge de final de curs sigui a Holanda. Ja que mitja família meva és holandesa i he estat moltes vegades a Amsterdam, sincerament hagués preferit anar a Itàlia. Malgrat això i donat que s’apropa el nostre viatge de final de curs a Amsterdam, us vull animar una mica mitjançant aquest escrit. El dedicaré a un tema molt significatiu a Holanda: l’aigua.

Els holandesos han après a conviure amb aquesta realitat i han fet d’un possible punt feble, el seu punt fort. Podríem dir que tot el país és una autentica obra d’enginyeria. Hi ha una expressió que ells hi diuen: ” Déu va crear el món i Holanda la van crear els holandesos”. També diuen que “els holandesos són com l’aigua, si es queda quieta es fa malbé”, potser per això que trobareu holandesos a qualsevol lloc del planeta. Potser això sembli una mica exagerat però son reconeguts com a grans enginyers i comerciants.

Quan us trobeu a l’avió, aterrant a Schiphol (aeroport a Amsterdam) fixeu-vos i veureu més aigua que terra. Tindreu la sensació que les rodes de l’avió estaran a punt d’aterrar a un terreny pantanós, ple d’aigua i herba. Però no us preocupeu, de seguida notareu que la terra és ferma. Com a curiositat, dir-vos que l’aeroport d’Amsterdam està a 4 metres sota el nivell del Mar del Nord,  igual que passa amb una gran part d’Holanda.

Els molins que trobareu per tot el país, no son un element de decoració sinó un complement indispensable, juntament amb innumerables ponts, dics, dunes , estacions de bombeig, comportes d’aigua, etc… amb un sol objectiu: guanyar la batalla al mar i mantenir el país “en flotació”.

Amsterdam està assentada en desenes d’illes unides per centenars de ponts, i aquesta distribució concèntrica fa que la orientació, dins de la ciutat es pugui fer complicada, si no es disposa d’un plànol.

Dir-vos que, totes las construccions estan aguantades per pilars o estaques de fusta, que s’enfonsen molt endins de la terra ,buscant terra ferma, per a evitar que perdin la seva verticalitat. Actualment, es substitueix la fusta per materials més duradors com el formigó o el ferro.

Els canals d’Amsterdam son una forma de controlar l’aigua, dividint el cabal del riu Amstel però a la vegada són nombroses vies navegables i una excel·lent via de transport. En total, el centre de la ciutat disposa de 160 canals que, en conjunt, sumen un total de més de 1000km. Sobre ells hi han 1.281 ponts.

El cinturó és la zona delimitada pels tres principals canals d’Amsterdam, el dels Cavallers, el de l’Emperador y el del Príncep i es  van construir de forma paral·lela i formant una mitjalluna. Com un exemple més de la integració de l’aigua a la vida dels holandesos, podreu trobar infinitat de vaixells (2400 en total) on hi viuen famílies que han fet d’aquests els seu hàbitat natural.

Si tenim la oportunitat de fer un “tour” en vaixell,  ens explicaran una part de la historia de la ciutat en castellà o sinó en anglès…

Us convido a investigar pel vostre compte alguns elements característics de la ciutat:
-sabeu el que vol dir: Amsterdam?
-sabeu què signifiquen les tres creus que formen part de l’escut de la ciutat?
-sabeu per què les façanes dels edificis està lleugerament inclinades cap endavant?
-sabeu quant mesura la façana més estreta?
-sabeu quants anys va formar part Holanda de la Monarquia Espanyola?
-sabeu el nom d’una noia jueva que va escriure el seu diari amagada a una casa d’Amsterdam, en temps de Hitler?

-i, la més important, sabeu per què hi han gallines daurades com a símbol en els campanars?

Us agraeixo la vostra atenció si heu arribat fins aquí. Per a qualsevol dubte que tingueu, així com si voleu fer-me arribar les vostres respostes a les qüestions que us he plantejat, podeu deixar els vostres comentaris a aquesta pàgina web. Això sí, sempre i quan no tinguin a veure amb les drogues ja que les trobo odioses i n’estic totalment en contra.

Mark

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia mentre caminava cap a repàs de matemàtiques, tenia al davant dues noies que parlaven d’un tema interessant per mi. Parlaven d’Amsterdam, una d’elles li explicava la seva experiència d’aquell viatge a l’altre. Era un tema el qual a mi em va agradar escoltar ja que és on aniré de viatge de final de curs. Tot el que explicava em semblava interessant i em va agradar també amb l’alegria que ho explicava la noia, semblava que li va encantar aquell viatge, la poca estona que les vaig sentir parlar vaig assabentar-me de coses que no sabia d’aquell petit país que dintre de res hi estaré.

Quan definitivament vam saber on seria el viatge, el primer que vaig fer va ser buscar informació a Internet, per saber les coses mínimes d’allà. La veritat és que tot el que vaig llegir i mirar respecte Amsterdam em va agradar molt, tant com la cultura, com tot el paisatge en general. Tinc moltes ganes d’anar-hi i veure les coses en persona i poder-les disfrutar que segur que m’agradaran molt més que vistes per Internet. Estic segura que serà un viatge que cap dels alumnes de 4 d’Eso oblidarà mai, no només perquè es el de final d’etapa, sinó perquè aquest país en especial, serà diferent.

Carla

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla

Crec que parlo en nom de tots quan dic que el viatge de final de curs de 4rt és la cosa més esperada des de que entres a l’institut. És per molts el comiat d’estar amb els amics a l’escola, i per mi serà el comiat de compartir moments màgics amb tots els meus amics.

Els professors ens amenacen amb quedar-nos sense pati, estar una estona més a classe després de que soni el timbre etc. A quart ens amenacen amb quedar-nos sense viatge. Jo crec que no és just que algú es quedi sense viatge. Els professors han de saber que els alumnes canviem dintre una classe i fora, que una persona parli a classe no es motiu pel qual no pugi anar. Si algú es porta horrorosament malament llavors sí, que es quedi sense viatge però si no, no.

Si jo fos professor sabent que algú es pot quedar sense viatge faria lo possible per no posar faltes, però ells no, a la mínima ja en posen. Clar que no parlo en general alguns no en posen gaires, d’altres directament ni ens posen. A mi em recauria a la consciència deixar algú sense viatge per qualsevol tonteria meva, no dic que no tinguin motius per posar faltes però moltes vegades fan tot el possible per posar-ne.

Si ells fossin els alumnes m’agradaria expulsar-los de classe i fer-los callar, seria una mena de venjança. Estaria bé!

Adriana