LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Fa uns dos anys, vaig anar amb els meus pares i el meu germà a Disneyland París. Feia temps que voliem fer aquest viatge i vam decidir anar-hi i celebrar l’aniversari del meu pare allà. Tots estàvem molt ilusionats i quan vam arribar-hi ens vam dirigir cap a l’hotel per deixar tot l’equipatge. Després vam anar a dinar i per la tarda, al parc de Disney en autobús. Un cop allà, vam gaudir de les diferents atraccions que ens oferia el parc. Al dia següent vam anar a visitar París ens vam menjar un crep davant de la Torre Eiffel. Durant els altres dos dies del nostre viatge vam anar al parc de Disney un altre cop. Hi havia moltes botigues on podies comprar-te records i tot era molt maco. L’única cosa que no em va agradar va ser el menjar. Però la veritat és que ens ho vam passar molt bé i m’agradaria repetir un viatge com aquest perquè aquestes vacances es van fer molt curtes.

Marta

Si em donessin l’opció d’anar a un país, qualsevol país, seria Nova Zelanda. No és un país molt conegut però té uns paisatges preciosos. Hi ha molts països que segurament són molt bonics, però jo tinc un motiu especial per anar a Nova Zelanda: m’encanta la trilogia del senyor dels anells i m’agradaria visitar els llocs on s’han gravat les pel·lícules; des que vaig assabentar-me que les pel·lícules s’havien filmat allà, he volgut anar-hi.

Segurament trigaré molt en viatjar a Nova Zelanda però tard o d’hora hi acabaré anant.

Kevin

El viaje de final de curso es una ilusión y una aventura para mí porque nunca he viajado en avión y tampoco lo he hecho al extranjero. Por estos dos motivos he decidido ir y disfrutar de una experiencia irrepetible: viajar a Italia. Tengo tantas ganas que solo hago que contar los días que quedan. En definitiva, sueño con que llegue junio y que mis ilusiones se hagan realidad.

Como cada año, para recaudar dinero, los alumnos estamos organizando paradas en todas las fiestas del pueblo. En ellas se venden bizcochos, plantas, tómbola… Hasta el momento yo solo he participado en Santa Llúcia. Fue una experiencia muy bonita porque nunca me había imaginado que me gustaría tanto estar de cara al público. También, cada viernes vendemos bizcocho en el Francesc Macià y en la Immaculada, donde ganamos mucho dinero por semana.

Como siempre, todo tiene algo negativo y en este caso es que solo vamos diez chicos: Roger, Óscar, Abel, Fede, Pol, Gorka, Edgar, Alex, Eloi y yo. Aunque seamos pocos creo que nos lo pasaremos muy bien. Entre todos tenemos una buena amistad y eso facilitará que todos podamos disfrutar al máximo del viaje. En conclusión, me alegro mucho de formar parte de esta generación de cuarto y de tener a estos estupendos compañeros. También me alegro de poder viajar a uno de los lugares más bonitos de nuestro planeta Tierra, la bellísima Venecia.

Víctor

Aquest últim estiu vaig poder gaudir d’una gran experiència, vaig anar a Gàmbia (Àfrica). La meva mare sempre ha sigut una persona amant d’Àfrica, ja que per ella la gent allà té uns valors molt macos de la vida. Vam decidir fer aquest viatge unides, tenia moltes ganes així que vaig decidir informar-me sobre aquell petit país.

No explicaré el que vaig fer durant aquells dies perquè penso que no és el més important, tot i que és un dels millors viatges que he fet mai, prefereixo explicar el que he après d’unes persones meravelloses. Vaig aprendre que qui menys té és qui més comparteix, que allà quan algú et pregunta “Com estàs?” sí que els interessa la resposta. Allà, malgrat tot, sempre van amb un somriure per davant. Compartir, estimar i ser responsable des de ben petit és el que més s’ensenya.

Un cop aquí, he après que no he de comprar per comprar, que la felicitat no depèn del que tenim sinó de com ho valorem. Crec que avui en dia, el que la gent desitja és tenir aquelles magnífiques bambes que tant li agraden, aquell rellotge que està de moda, tot d’una súper marca i poder tenir tot el que vol i més. Per això crec que tothom hauria de tenir l’oportunitat de viatjar a un país del tercer món per poder conèixer personalment les condicions en les que viuen allà.

És més important tenir al teu voltant gent que t’estima i et valora que tenir molts diners i coses materials.

Laia

Des de molt petita, m’ha encantat viatjar, i ha estat una gran part de la meva vida des de que vaig néixer. La meva família està bastant repartida pel món i és la meva excusa sempre que vaig a algun lloc; vaig a visitar família.

Cada estiu torno a Canadà per visitar a gent i perquè els meus pares tenen feina allà a l’estiu, però a part d’això, en els últims dos anys havia viatjat mínimament i estava inquieta per visitar algun lloc nou. La oportunitat va sorgir quan la Universitat de Glasgow van acceptar a la meva germana. Jo ja tenia excusa per anar-hi; anava a visitar a la Natalia.

Viatjava sola, i era la segona vegada que ho feia, però estava una mica nerviosa. Havia de canviar d’avió a Gatwick. Ja ho havia fet moltes vegades però sempre amb els pares, i això era la cosa que em preocupava. En arribar allà em sentia molt tranquil·la, tenia cinc hores entre avions, i primer de tot em vaig situar, un cop fet vaig anar a donar una volta per les botigues que hi havien. Mentre passejava vaig descobrir que m’agradava molt viatjar sola. La meva família estava a moltíssims quilòmetres i em sentia molt lliure. Podia fer el que volia. No vaig fer res d’extraordinari, però era el simple fet de pensar que ho podria fer si jo volgués.

Danielle

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero