LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Almargen és un poble que es troba a una hora de Màlaga. És on va néixer el meu avi i on viu gran part de la meva família.

Almargen és diferent, molt diferent. No és com Cabrils o Vilassar de Dalt. Allà la gent viu al revés. Tots els nens juguen en el carrer fins que és fosc, les mares es passen el dia parlant i rient. Sembla que el dia mai s’acabi, que mai es faci fosc. La gent sempre té ganes de més i més, mai es cansa. Per les nits, Almargen sembla el centre de Barcelona. Et trobes tothom vulguis o no, perquè és molt petitet i la gent surt a passejar.

Recordo que quan la meva germana i jo érem més petites, ens feia moltíssima il·lusió anar-hi i la nit abans ens costava molt dormir. Sempre que hi anem és una alegria.

Acostumem a anar-hi un parell o tres de vegades l’any. Estic amb la iaia, els cosins, els tiets… tota la família que no puc veure durant la resta d’any. M’ho passo d’allò més bé i ric molt, allà tothom és molt divertit.

Aquesta Setmana Santa també hi aniré. Estic intrigada perquè no sé com es viu allà. Pel que m’ha explicat la meva iaia, la gent es pren molt a pit aquesta tradició i impressiona molt veure les processons.

Per a mi, Almargen és una caixa de records. En cada indret del poble hi guardo un. I anar-hi em recorda al meu avi, sense dubte, el record més especial.

Anna Benítez.

Ja només queda una setmaneta per poder tornar a gaudir d’uns descans. La Setmana Santa, és la salvació de la majoria d’estudiants per sortir amb els amics i ara més que mai, per veure dos clàssics que amb un interval de cinc dies tindran lloc. Dos partits d’infart entre el Barça i el Madrid, que decidiran la lliga, i, donaran a conèixer el nou campió de la Copa del Rei!!!

Canviant de tema, jo, personalment aquestes vacances les aprofitaré per fer un viatge amb cotxe en família. La idea és anar fins a Càceres amb cotxe, passar un parell de dies visitant la ciutat, i, després fer una ruta per algunes cèlebres ciutats portugueses. En, fi es podria dir que per mi, seran unes vacances una mica mogudetes, és a dir, que descansar, no gaire. No obstant, crec que valdrà la pena fer tot això!!!

Àlex

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

31, 30, 29,… quants de vosaltres, alumnes de quart de l’IES Jaume Almera, no heu començat ja a contar els dies que falten per anar-nos de viatge de fi de curs? Tots desitgem que arribi Setmana Santa, les festes del poble, i el viatge. Tots ens volem oblidar del treball de recerca i de totes les setmanes d’exàmens tan esgotadors. Volem vacances, i les necessitem ja.

Molts porten molt de temps fent dieta, per estar “ideals” dins el banyador, però realment és necessari? Vull dir, encara no ens hauríem de preocupar tant d’aquestes coses, i no ens hauria d’influir tant el que pensin els altres de nosaltres. D’acord que la gent vulgui tenir un bon cos, però un no s’ha d’obsessionar. He sentit a gent, que està molt prima, que fa el doble d’exercici i dietes. Em preocupa que aquesta gent s’acabi obsessionant, encara som joves. Es tracta de gaudir de la vida, de no haver de preocupar-nos gaire pel què mengem, de no contar les calories que vam engreixar el dia anterior, i no sentir-nos culpables per això.

Kim

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas

El cop que he viatjat més lluny de Catalunya ha sigut aquest estiu, vaig anar a Grècia. Les vacances consistien en agafar un vaixell a Atenes i fer un creuer pel mar Adriàtic durant 7 dies, cada un d’aquests en un lloc diferent. Vam passar per Santorini, Mykonos, Rodes, Creta, Corfú, Duvrovnik(Croàcia) i Venècia (Itàlia). Els vàrem visitar en aquest ordre.

Veure tots aquests llocs em va agradar bastant, però el gran record que guardo del viatge és la gent que hi vaig conèixer. La primera nit, vaig sortir a veure si feia algun amic i vaig coincidir amb uns mallorquins. Però cada nit érem més joves els que ens ajuntàvem, hi havia madrilenys, andalusos, catalans, i fins i tot del País Basc. Entre tots vam crear un ambient immillorable on era molt fàcil relacionar-nos. Cada nit hi havia festa i suposo que és per això que vam encaixar tan bé.

Recordo perfectament que la setmana que vam triar amb els pares per marxar, era la setmana de la copa del món de futbol i estava ple “d’espanyolitos” animant el seu equip, cosa que no em significava cap problema, però mai havia vist tantes banderes i samarretes d’Espanya juntes. Realment em va impactar, perquè mai m’he sentit espanyol.

Pol

Aquest any acabem la ESO per tant, ens toca fer el viatge de fi de curs.

Fa uns mesos, els tutors de cada classe ens van fer escollir entre varies destinacions, algun dels professors ens van dir que ells no votarien Itàlia perquè altres anys va ser un rollo i sortia bastant car i que, per exemple Canàries, que era una de les destinacions donades, sortia molt més bé de preu que algun altre viatge.

Nosaltres, els alumnes ja ens vam decidir per aquella destinació, el dia de les votacions va guanyar Canàries, i a les altres classes també.

Passaven els dies i no ens donaven notícies ni de preus, ni de vols, ni del lloc on aniríem, ni què faríem, tots estàvem una mica revolucionats perquè no sabíem res.

Divendres passat ens van donar un paper que deia exactament: ‘’En aquest moment els podem avançar que la destinació del viatge és Tenerife i que les despeses oscil·laran al voltant de 550 euros’’

I em vaig quedar pensant 550 euros? Per anar a Tenerife? I a més a més no són 550 euros justos sinó que, a part, has de portar diners pels sopars de cada dia, el que compres per allà. Tot això ja va pujant..

Cert que Tenerife és car, però tant com perquè valgui el mateix preu que si viatgéssim a Itàlia?

Si ara pogués tornar enrere i decidir si anar o no al viatge, la veritat és que m’ho pensaria.

Laura Masiques